La Sumia el Bachiri s’acaba de graduar en Infermeria a la FCSB. Des de fa dos anys és una de les impulsores i dinamitzadores del projecte de mentoria social Camins, que vol fomentar trajectòries d’èxit educatiu en noies joves marroquines d’Osona. Aquí ens explica la seva experiència i per què és necessari un projecte com aquest, que ha comptat amb el suport de l’Obra Social “la Caixa”.
Explica’ns què és Camins…
Camins és un projecte de mentoria per a l’èxit educatiu amb perspectiva intercultural i de gènere. El projecte està adreçat a noies d’origen marroquí de la comarca d’Osona (Manlleu, Vic i Torelló) que estiguin cursant entre 3r d’ESO i 2n de Batxillerat, i que son les que reben la mentoria per part de noies del mateix origen que ja són a la universitat o fent un cicle superior. Per tal d’arribar a aquestes noies, Camins compta amb el suport dels ajuntaments de Manlleu, Vic i Torelló.
Per què era necessari un projecte com aquest?
A diferència d’altres projectes de mentoria, un dels objectius de Camins ha estat l’acompanyament entre iguals. La majoria de les noies participants en el projecte comparteixen el mateix origen, cosa que fa que moltes de les seves vivències i experiències en relació a l’educació i a l’entorn sigui molt similar. Tenir un projecte com Camins ha permès a les noies poder gaudir d’un espai on compartir les seves inquietuds, els malestars, les pors i els desitjos que tenen en relació amb els estudis de forma col·lectiva.
Ha estat un espai d’obertura, en el qual part del camí ha estat adonar-se de la gran diversitat que tenim com a col·lectiu, que compartir l’origen ens uneix en determinades situacions (discriminacions, prejudicis, etc), però que no vol dir necessàriament tenir la mateixa cultura o compartir la forma de fer i entendre les coses. D’aquí ve la idea d’acompanyar des de la diversitat, i que hi hagi projectes com Camins que permetin a les noies dirigir el seu camí i fer-lo seu.
En definitiva, Camins ha estat l’espai que ens ha permès entendre’ns i conèixer l’altre, la seva realitat i les seves vivències, però, sobretot, ha estat l’espai que ens ha permès trobar aquelles referents diverses que sempre hem estat buscant a les aules i els entorns educatius, i que al final hem acabat trobant-les, cadascuna a la seva manera, dins del grup de Camins.
En aquests dos anys, quins resultats heu aconseguit?
Vam començar el projecte amb moltes ganes i il·lusió comptant amb el suport del Centre d’Estudis Interdisciplinaris de Gènere (CEIG), aconseguint tirar endavant i treballar amb un grup de 20 noies, però sense cap mena de finançament. Aquest any, però, amb l’ajut de l’Obra Social “la Caixa” hem aconseguit doblar el nombre de noies implicades en el projecte (50), i poder elaborar uns vídeos i una guia que serviran com a materials pedagògics per a mestres en formació i en exercici, per tal de treballar la diversitat a les aules des d’una perspectiva interseccional.
Com va ser que t’impliquessis en aquest projecte?
Vaig començar al Centre d’Estudis Interdisciplinaris de Gènere (CEIG) com a becaria el setembre del 2017. Poca idea en tenia jo del gènere, llavors, però el fet de ser allà i les meves inquietuds personals em van anar endinsant cada cop més en l’àmbit en el qual donava suport com a becaria. Abans d’entrar-hi, però, ja feia un temps que m’adonava de la poca diversitat que hi havia a les aules, i no entenia com podia ser que al llarg de tota la meva escolarització hagués compartit espais amb noies del meu mateix origen, i d’altres orígens, i a la universitat no. El que més m’estranyava era que ningú s’interessés per aquell tema, que ningú es parés a pensar com és que no arribaven noies d’origen divers a la universitat? En quin punt de la seva trajectòria es perdien? Va ser així com el CEIG va rebre aquesta idea, i la va entomar pensant que potser es podria fer alguna cosa en relació a aquesta problemàtica. Així doncs, part de la meva implicació al CEIG va ser donar suport a l’inici de Camins i veure què en sortiria, d’aquella idea.
Què has après? Què hi has pogut aportar?
Camins m’ha permès endinsar-me en el món de l’educació des d’una perspectiva interseccional, reflexionar sobre la manera d’aprendre i, sobretot, adoptar una nova mirada, més oberta i empàtica pel que fa a les vivències de les noies amb qui he compartit aquests dos anys.
Personalment, em quedo amb aquells moments en què menys identificada m’he sentit, perquè m’han fet adonar de quant em queda encara per aprendre, i de les ganes que tinc de descobrir altres formes de fer, ser i viure. Per a mi, Camins ha estat l’inici de tot i el punt al qual sempre voldré tornar quan em senti perduda.
Deixa un comentari