Unes 12 persones, la majoria d’elles estudiants dels diferents cursos del Grau en Educació Social van participar ahir en l’activitat fomativa que amb el nom de “El teatre com a eina d’intervenció social“ des del CEESC (Col·legi d’Educadors i Educadores Socials de Catalunya) es va organitzar a la UVic.
L’activitat s’incloïa dins del marc de col·laboració entre el Col·legi i la Facultat d’Educació, Traducció i Ciències Humanes conjuntament amb el CIFE i té per objectiu apropar les “càpsules” formatives que el CEESC ofereix als seus col·legiats arreu del territori.
L’activitat va anar a càrrec de la Magalí Permanyer, co-fundadora de NUS, associació dedicada a la intersecció entre el Teatre i Acció Social amb persones professionals en els àmbits de les arts escèniques o la recerca i acció psicosocial. Al llarg de la “càpsula” va introduir com aquesta disciplina pot ser una eina per a la visibilització, la reflexió i la transformació de conflictes socials a les persones assistents. I ho va fer de manera molt pràctica i vivencial al mateix temps que va emmarcar en tot moment les accions que es van dur a terme dins del corrent que beu de les aportacions d’Augusto Boal, dramaturg, escriptor i director de teatre brasiler, creador del teatre social o de l’oprimit i de l’oprimida.
La sessió va començar amb una contextualització per part de la formadora bo i notant una necessària puntualització en el sentit que el teatre de l’oprimit i de l’oprimida no treballa problemes o conflictes personals, sinó problemes opressius, com ara el de gènere. I -va prosseguir- ho fa treballant tant a nivell macro com a nivell micro. Va explicar a les persones assistents que el teatre de l’oprimit és una metodologia que té moltes eines, com ara el teatre invisible, que es fa al carrer i on la gent del carrer no sap que allò és teatre sinó que es pensa que és una problemàtica social, un conflicte real. Una altra metodologia és el teatre imatge, el qual proposa treballar el problema opressiu amb el grup a través d’una problemàtica, com ara la de gènere, una problemàtica com aquesta perquè la formadora evidenciava, ens travessa a totes i a tots. Pel que fa al el teatre imatge va explicar la senzillesa de la seva realització, ja que proposa fer imatges amb el cos. Finalment, la darrera metodologia comentada va ser la del teatre fòrum, la qual té com a objectiu canviar l’acció, la història de patiment de l’opressió; en aquesta metodologia Permanyer va inisitir en la importància que el públic ha d’identificar-se amb l’obra, sentir ràbia per l’opressió, ja que si no és així serà pobre, no hi haurà participació.
Val a dir que aquestes metodologies les va anar exemplificant amb pràctiques que a través del seu treball com a contingut per part de les persones assistents de ben segur que els van servir per nodrir-se d’interessants recursos que d’una manera o altra podran aplicar als seus camps de treball, ja sigui a través d’intervencions dins del seu àmbit professional com a través de la seva posterior indagació i aprofundiment acadèmic dins del marc de la seva formació inicial. com a futurs i futures educadors socials. Del que no hi ha dubte és que la trobada, que es va fer curta per a la majoria d’assistents i fins i tot es va allargar més del previst, els va permetre ampliar la mirada no només sobre aquesta medodologia d’acció social sinó també sobre aquelles problemàtiques de caràcter social i opressiu que en el món en què vivim massa sovint s’atribueixen o autoatribueixen a l’esfera més personal i privada quan en realitat es tracta de grans problemes de la nostra societat en els quals s’hi veuen implicades les pròpies creences i la cultura de masses que ens condicionen i sens dubte ens limiten.
Així, i avançant una mica més en l’interessant contingut que es va anar desgranant al llarg de la sessió, la Magalí Permanyer va fer paleses les tres potes sobre les quals es sosté la metodologia del teatre de l’oprimit: la recerca, el discurs i l`acció. I va mostrar, amb exemples i fruit de les activitats proposades, la manera com aquestes tres potes no només s’interelacionen, sinó també les grans possibilitats que ofereixen a l’hora de visibilitzar i transformar els conflictes socials.
Ja per acabar la intensa i aprofitada sessió, Permanyer va destacar l’absència de voluntat de moralitzar d’aquestes metodologies per part dels seus organitzadors (evidentement que no absents d’intencionalitat), les quals el que fan és promoure la identificació, la vivència i l’assaig … un assaig –va destacar– per a la vida, ja que segons ella el teatre ens permet assajar unes vivències que possiblement un dia podrem fer servir en la nostra vida. Pel demés, va destacar que des de l’organització no aporten contingut, ja que són els i les participants els que l’aporten. I que en tot cas els experts el contingut l’aporten en el moment del disseny i la creació de l’obra. En aquest sentit va explicar que les obres de teatre de l’oprimit i de l’oprimida, pel que fa a la seva durada, poden variar entre els deu o quinze minuts i els tres quarts d’hora o una hora.
A mode de tancament de la sessió, la formadora va voler cloure la seva interessant aportació recordant les tres hipòtesis que segons Augusto Boal s’han de complir perquè una intervenció funcioni: osmosi, a nivell macro a través de les unitats socials micro (família, escola …); metaxi, servint-nos de les imatges i crear una escena, per crear realitats i defugir el teatre terapèutic i, finalment, inducció analògica a partir de totes les imatges creades pels participants crear un model que beu de totes i cadascuna de les aportacions.
En síntesi, un agradable vespre formatiu a Vic que va satisfer molt a les persones que hi van assistir.
Pingback: El teatre com a eina d`intervenció social o el “poder” com a capacitat de fer i actuar |