En aquesta nova entrada, i amb motiu de la propera conferència que Jorge Tió, psicòleg clínic i psicoanalista vindrà a fer a Vic de la mà del CIFE i l’Ateneu de Vic, volem compartir l’escrit que ens ha fet arribat el mateix ponent i que ens presenta a grans trets quin serà el contingut de la seva aportació.
La crisi de l’adolescència és un moment clau per al desenvolupament. La paraula crisi no té una connotació negativa. És un moment de canvi, en aquest cas suposa la transició de la infància a la vida adulta, adaptar-se a molts i en ocasions bruscs canvis. Comporta l’articulació de l’antic amb el nou. Què es conserva de la infància?, de què cal desprendre’s?, quines coses noves incorporar? i com incorporar-les? És un procés de construcció d’una nova identitat que desencadena múltiples ansietats i necessita d’acompanyament.
L’entorn és fonamental en totes les etapes del desenvolupament. Sabem que el subjecte humà es desenvolupa en relació amb l’entorn ja des de la vida intrauterina. Quan el bebè neix, el 75 % del seu creixement neuronal resta a l’espera dels estímuls mediambientals de la criança. La maduració cognitiva, la sensibilitat, l’empatia, la capacitat d’autoregulació emocional i les habilitats comunicatives que el nen va adquirint depenen en gran manera d’aquesta interacció.
L’adolescència és una etapa en la qual se succeeixen canvis molt ràpids i per això la influència de l’entorn cobra encara major rellevància. S’ha descrit com un “segon naixement” en el qual se surt de el “claustre familiar” a la societat.
Els adolescents viuen d’una banda les ansietats que provenen dels duels i les pèrdues de l’infantil de les quals es poden defensar amb tendències regressives, estancant-se, negant-se a créixer. Per l’altre, les pors poden provenir del procés d’adquisició del nou, en el qual poden sentir-se més o menys perduts i insegurs, apareixent les actuacions, les fugides cap a endavant en front de la dificultat d’esperar o la desesperança. Un funcionament narcisista també pot protegir-los tant negant les pèrdues de l’infantil com la necessitat d’ajuda per seguir creixent. Els adolescents es mouen així entre l’ansietat claustrofòbica de quedar atrapats en la infància i la agorafóbica de sentir-se perduts i desvalguts en el nou i desconegut món adult.
I l’entorn juga un paper fonamental en aquest acompanyament. Es pot desatendre l’infantil, abandonat a l’adolescent, deixant-ho sol, sense límits de cap tipus o enfrontant-ho a una exigència desmesurada. O sobreprotegir-ho i boicotejar els seus funcionaments més adults, penalitzant les seves iniciatives, desautoritzant les seves opinions o criticant menyspreadorament les seves eleccions i gustos. Contínuament ens estem equivocant exigint que no siguin els nens que encara són i llavors ens trobem amb el seu negativisme. O tractant les seves iniciatives com a capritxos infantils o bogeries d’immaduresa amb les que ens desafien. L’important no obstant això no és tant no equivocar-nos com mantenir un diàleg amb ells que ens permeti corregir aquesta interacció per afinar millor les nostres respostes i evitar la creació de cercles viciosos en les relacions.
A l’escola l’adolescent viu especialment aquest procés de separació de la família. L’escola promou una certa independència, un aprenentatge més elaborat, té en compte la intimitat, les opinions pròpies, les capacitats físiques i intel·lectuals, en un context en el qual es valora l’autoritat. L’ensenyament obligatori és l’expressió de l’obligació, del compromís que la societat encara assumeix amb els adolescents d’aquesta edat per afavorir el seu desenvolupament. Quan aquesta es desplaça sobre ells fent-los sentir que són ells els que estan “obligats”, s’estimula l’absentisme. Com quan a un nen se li intenta obligar a menjar. L’ensenyament no és una obligació que s’imposa sinó una necessitat que s’atén, es pot demanar col·laboració i l’esforç apropiat a cada edat,enfrontant les dificultats que apareguin. I així anar estimulant la motivació i la curiositat que són la base de l’aprenentatge.
Molts adolescents senten una complexa ambivalència amb l’escola. D’una banda és el vehicle cap a l’adultesa que els posa en contacte amb les seves inseguretats més profundes, poden desitjar-la per reforçar-se igual que témer-la perquè els confronta amb les seves limitacions i els recorda la seva immaduresa. Una complexa cruïlla de sentiments contradictoris que caldria tenir en compte per no amplificar-los. Cosa que tristament succeeix quan en aquestes edats l’escola es percep com una experiència que infantilitza en el tracte i tanca en una interminable rutina obligatòria que augmenta l’ansietat claustrofòbica; o quan l’avaluació no es viu com una informació sobre les capacitats pròpies i el coneixement sinó com un judici i una amenaça d’exclusió del món adult. Les dinàmiques expulsives amplifiquen les ansietats agorafòbiques i les seves defenses.
El treball interdisciplinari entre els professionals que acompanyem als adolescents no només resulta essencial sinó que contribueix a la construcció de models de cooperació entre adults amb els quals els més joves es poden identificar trobant la motivació per sumar-se aportant la seva pròpia creativitat.
La conferència serà el proper dijous 4 de maig de 2017 a les 6 de la tarda a la Masia de la Torre dels Frares, Sala Segimon Serrallonga de la UVic-UCC. I estem segurs que suscita l’interès entre el professorat de secundària i cicles superiors de primària, als membre dels EAP, al professorat universitari i als estudiants dels graus en Psicologia i en MEP, per la qual cosa animem a les persones que vulguin assistir-hi que s’inscriguin a través d’aquest formulari.
Pingback: [BLOCKED BY STBV] Jorge Tió: “L’adolescència és com un naixement a la societat” |