Avui tenim l’oportunitat de conversar amb l’Anna Carpena, mestra i especialista en educació emocional, sobre la relació entre l’aprenentatge emocional i la neurociència. I també sobre el paper clau que té el professorat en el desenvolupament dels circuits cerebrals dels alumnes.
La conversa s’emmarca dins del context d’una activitat formativa que hem programat des del CIFE per al proper mes de març adreçada al professorat d’Educació Primària i de la qual en donem més informació al final d’aquesta interessant entrevista. Carpena ha col·laborat en diverses ocasions amb el CIFE així com també ha publicat diversos llibres a través d’Eumo Editorial.
I és que dins del marc de les activitats de formació que promovem des del CIFE per al professorat del territori, des de sempre hem apostat per promoure i donar a conèixer propostes que giren al voltant de l’educació emocional i el benestar personal, ja que estem convençuts que són elements que incideixen de ple en l’aprenentatge dels infants i joves.
Anna, ens pots explicar què s’entén per aprenentatge emocional?
Hi ha una creença força generalitzada respecte a l’aprenentatge emocional: hi ha aprenentatge que és emocional i aprenentatge que no ho és. Creença no del tot certa si atenem al que diu la neurociència sobre la presència permanent de les emocions: no existeix la “no emoció”. El cervell emocional està sempre actiu i, per tant, tot aprenentatge és emocional. Quan dic que no és del tot errònia la manera com es relaciona aprenentatge i emoció és perquè, segurament, el que es vol dir és que els processos poden estar acompanyats d’emocions positives, o no, i que quan van acompanyats d’emocions positives s’aprèn millor, amb més motivació i esforç, el que fa que allò que s’aprèn convidi a voler-ne saber més i desperta en l’individu el desig de fer-s’ho seu. S’entendria, doncs, que s’anomena aprenentatge no emocional aquell que no s’acompanya d’emocions positives.Així, i davant del que ens expliques, què passa quan hi ha una absència d’emocions positives i en canvi les negatives estan activades?
Que també s’aprèn, però en un altre sentit, s’aprèn a defugir-ne i, fins i tot, a desaprendre. Les experiències emocionalment adequades, interessants i motivadores, activen el cervell d’una manera diferent a com s’activa en les experiències que no tenen aquestes característiques. L’empremta emocional queda fortament gravada en la memòria i per això la construcció del coneixement està influïda per les emocions: les negatives per oblidar i/o reaccionar-hi amb aversió i les positives per desitjar de nou l’experiència. Aquesta base es dóna en tots els aprenentatges, els acadèmics
, els artístics, els esportius, els personals (autoregulació i habilitats socials)….
Com aprèn el cervell humà, quin paper hi tenen les emocions i quin paper hi tenim els educadors i les educadores?
Tots aquests són temes que el professorat ha d’entomar, apreciant que té l’obligació d’estar-ne informat. No cal ser expert en neurociència però sí tenir-ne suficient coneixement com per poder-la aplicar a través de metodologies que promoguin aprenentatges de vida i per a la vida.
Dins d’aquests coneixements, saber que les emocions, els sentiments, les decisions, els projectes i les accions, tenen una base orgànica, neuroquímica, ens pot ajudar a orientar la nostra acció educativa de manera més constructiva a com l’encaminem en desconeixement del paper que tenen determinades substàncies bioquímiques en el comportament humà. Considero rellevant, en concret, estar informats del paper que determinats neurotransmissors, o determinades hormones, tenen en l’educació.
L’educació canvia el cervell?
Hi ha prou evidències científiques que ho demostren com per sentir-nos responsables de la nostra participació en el canvi. Incidim en la química neural, ja sigui per acció o per omissió, voluntàriament o de manera involuntària. L’impacte pot ser profund, com s’afirma des de l’àmbit de l’epigenètica quan s’especifica que l’ambient té molta importància en l’expressió d’alguns gens que es correlacionen amb certs aspectes dels processos mentals, tant en l’entorn permanent com en els esdeveniments puntuals que s’hi produeixen. Tenir-ho en compte ens orientarà a afavorir, o a evitar, determinades experiències.
Quins aspectes consideres que hem de tenir en compte com a docents?
Per fer un resum de l’exposat fins ara diré que hi ha tres aspectes fonamentals a tenir en compte en els processos d’ensenyament aprenentatge: Les emocions són sempre presents, la seva activació o inhibició es correlaciona amb determinats neurotransmissors i tot plegat s’inscriu en un entorn en el que educadors i educadores hi tenen un paper que deixa empremta.
Aleshores, creus que hi ha emocions afavoridores i emocions limitadores de l’aprenentatge?
Certament. Hi ha emocions que poden interferir en el complex acte d’aprendre com l’avorriment i també la por (a equivocar-se, a fracassar, a ser criticat…) mentre que d’altres el promouen positivament, com la curiositat, considerada la mare de l’aprenentatge. És important tenir coneixement, també, d’altres sentiments que concorren en els processos i que no se’ls sol relacionar, com l’amor, la gratitud i l’esperança o la ira, l’enveja o el sentiment de solitud. Uns van acompanyats de les hormones de l’estrès i altres de la mà d’hormones i neurotransmissors que contribueixen al benestar, com la dopamina que desperta el desig d’aprendre.
Donada la teva experiència i trajectòria, creus que ara, avui aquí les emocions ocupen el lloc que els pertoca dins del camp de l’educació?
Fins no fa gaire a l’interrogant respecte a com aprèn l’ésser humà s’hi han donat respostes centrades en els processos cognitius i en les funcions executives, bandejant, en general, la dimensió emocional. En el moment actual es reconeix i s’accepta el paper que ocupen les emocions i el professorat valora positivament l’estar-ne assabentat, no obstant sovint apareixen la incertesa sobre com incorporar aquesta informació en l’acció educativa del dia a dia. La transferència a la pràctica s’ha de desenvolupar per a què s’avanci en l’aplicació dels nous coneixements i requereix treballar-hi.
És més, si durant l’aprenentatge es desenvolupen més circuits cerebrals de satisfacció que de frustració, es produiran, molt probablement, repercussions en un creixement personal integral equilibrat, ric i sa. I en això el professorat hi té un paper clau.
Des del CIFE volem agrair la disponibilitat i aportació de l’Anna Carpena a través de l’entrevista que li hem fet. I és que no hi ha dubte que el tema plantejat obre una interessant porta a la formació del professorat per tal que, com diu la mateixa especialista, com a docents puguem implicar-nos en el desenvolupament de circuits cerebrals de l’alumnat. Així, doncs, la proposta formativa de la qual en donem referència a l’enllaç de més avall promourà entre les persones assistents una formació en format taller que partint de la informació neurocientífica i pedagògica, es treballarà en l’anàlisi de situacions escolars i es demanarà la transferència a casos reals de l’escola en la que s’estigui treballant actualment. Pel demés, i seguint unes directrius, l’acció educativa que s’apliqui a l’escola es portarà per escrit a la segona sessió en la que es compartirà l’experiència entre tots els assistents.
https://www.uvic.cat/formacio-continua/ca/cursos/aprenentatge-emocional-i-neurociencia
Altres entrades relacionades en aquest lloc:
Presentació del llibre “L’educació de l’empatia és possible”, d’Anna Carpena