La fi de l’era del petroli és a prop. Electricitat, aigua calenta, exportació d’aliments llunyans, neveres plenes, carreteres, gasolina i vehicles privats formen part de la nostra quotidianitat present i del nostre passat més immediat. La comoditat amb què bona part de la nostra societat ha viscut durant els dos últims segles està a punt de canviar en paral·lel a l’esgotament de les reserves de combustibles fòssils d’arreu del món sobre les quals s’ha construït el model occidental de progrés. L’economista Enric Casulleras ha exposat en quin moment en trobem al respecte i quines són les previsions de futur a curt i mig termini en relació a l’energia en la doble sessió realitzada a la FEC en el marc de les Jornades Transversals dedicades a l’Emergència Climàtica.

Que l’augment de la concentració de CO2 i l’escalfament del planeta van lligades a la crema de combustibles fòssils no és una novetat. De fet, fa més d’un segle que se’n té coneixement, tot i que el fenomen només s’ha començat a tenir en compte des de fa aproximadament una dècada. Actualment, hi ha diverses investigacions en projectes d’energies renovables que tot i que encara no s’han consolidat, podrien ser una alternativa energètica a les que utilitzem avui: parcs eòlics, plaques fotovoltaiques, biogàs, biocombustible, hidrogen verd i tècniques combinades són algunes de les idees amb què s’està treballant avui en dia.

Opcions de la geografia catalana

Al llarg de la sessió, Casulleras va fer un repàs als projectes que es porten a terme a diferents regions tant de Catalunya com d’Europa per generar energia amb fonts renovables, d’acord amb les especificitats de cada territori. Per exemple, Catalunya no té gaire vent i aquest està molt concentrat en algunes zones. En canvi, té molts pantans i sí que pot comptar amb energia hidràulica “reversible”. És a dir, utilitzar els excedents d’energia solar i eòlica per bombejar l’aigua de nou cap als pantans superiors, de manera que sempre existeixi una massa d’aigua suficient per a fer energia hidràulica. Així, segons va explicar Casulleras, es podrien compensar desequilibris i modular les necessitats.

Alternatives energètiques a Europa

Altres exemples esmentats durant la sessió van ser la combinació de diverses tècniques com ara la instal·lació de plaques fotovoltaiques flotants sobre pantans com les que ja s’utilitzen a Portugal. D’aquesta manera, es millora l’eficiència perquè l’aigua contribueix a refrigerar les plaques i, a més, s’evita l’evaporació. A França, també s’experimenta amb la instal·lació de plaques solars, en aquest cas, sobre els cultius. Així, es genera energia a la vegada que es manté la humitat sobre els conreus. Aquesta pràctica, a més, està subvencionada. En relació a l’energia del vent, Enric Casulleras va citar la creació de parcs eòlics marins com els que ja existeixen a Holanda i que s’estudien implementar-se a la costa gironina del Golf de Roses.

En qualsevol cas, caldrà seguir treballant-hi perquè les reserves d’energies fòssils tenen data de caducitat i no es tracta d’un futur gaire llunyà (10-15 anys vista), segons va explicar Casulleras. A més, l’increment demogràfic dels darrers dos-cents anys també és un factor a tenir en compte: ara som molta més gent al món consumint molta més energia que a l’època prèvia a la Revolució Industrial. “La transició energètica no és una opció. Cal fer-la perquè s’ha acabat l’època de l’energia barata. El món occidental surt de la zona de confort”, va asseverar l’economista.

Una mobilitat diferent

Un dels majors reptes de futur i el més visible és, sens dubte, el de la mobilitat. La Unió Europea ja ha anunciat que prohibirà la venda de vehicles nous de combustió a partir de l’any 2035. No només són contaminants, sinó que des que l’any 2019  la producció de gasoil va arribar al seu pic, la previsió és que el preu del combustible s’incrementarà progressivament de forma indefinida. Els vehicles híbrids i elèctrics es presenten com una alternativa, però no està clar encara que siguin menys contaminants que els tradicionals. Per aquest motiu, l’aposta pel transport públic de qualitat s’erigeix com una alternativa ecològica en la forma d’afrontar la mobilitat del futur. Una opció d’aquesta magnitud queda òbviament fora de l’abast dels particulars i s’hauria de liderar des de l’administració pública.

Ens trobem doncs, segons va explicar Enric Casulleras, a les portes d’un canvi de paradigma en la nostra manera de viure i que cal replantejar de cara al futur. En depèn la nostra supervivència i la del planeta.