Roger Casals (Vic, 2000) és graduat en Biotecnologia per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i màster en Bioinformàtica i Bioestadística per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Actualment és investigador predoctoral a la Unitat de Bioinformàtica de l’IRIS-CC, on compagina recerca i docència a la Facultat de Ciències, Tecnologia i Enginyeries (FCTE) i a la Facultat d’Empresa i Comunicació (FEC). Aquest any s’ha proclamat guanyador de la fase interna del concurs “La teva tesi en 4 minuts”. Parlem amb ell sobre la seva recerca i el repte que suposa divulgar-la.

Què et va motivar a presentar-te al concurs “La teva tesi en 4 minuts” i què ha significat per a tu rebre aquest reconeixement de la fase interna?

Al principi va ser una barreja de repte personal i de ganes de posar-me a prova. En el món científic passem milers d’hores treballant amb dades hiperespecífiques i sovint ens oblidem de connectar amb la realitat del carrer. Guanyar la fase interna de la UVic-UCC ha estat una sorpresa majúscula que sincerament no m’esperava, perquè el nivell dels companys doctorands era altíssim. Ha significat una injecció d’energia brutal i, sobretot, veure que el ressò ha arribat a amics, coneguts i gent de fora de la universitat a través de les xarxes socials ha estat la millor recompensa possible.

Durant el procés de preparació del text, què has après sobre la divulgació científica i la manera de comunicar de cara a públics no especialitzats?

Que divulgar és gairebé tan difícil com fer la recerca mateixa. No n’hi ha prou amb sortir a l’escenari i pronunciar un discurs dens sobre la teva tesi, sinó que és vital adaptar el llenguatge segons el públic que t’està escoltant. Al llarg d’aquests anys he vist que el més important no és el que tu exposes, sinó assegurar-te que l’altre ho rep bé.

Creus que iniciatives d’aquest estil ajuden realment a apropar la recerca a la ciutadania o es queden en un simple acte acadèmic?

Ajuden moltíssim i són del tot necessàries, ja que sovint es veu el doctorat com una etapa solitària, fosca i tancada entre ordinadors o laboratoris; un món una mica hermètic on la societat no sap ben bé què s’hi fa. Aquests concursos trenquen el tòpic i obren les finestres de la universitat.

Demostren que els investigadors som gent normal, que treballem en projectes que afecten la vida de les persones i que tenim el deure de retornar aquest coneixement de manera plana. La ciència no serveix de res si es queda tancada exclusivament als despatxos.

El pròxim dijous 11 de juny disputes la gran final de tot Catalunya representant la universitat. Amb quin esperit encares el repte?

Hi vaig amb moltes ganes, molta il·lusió i, no ho negaré, també amb un respecte imponent, perquè competiré contra els guanyadors de la resta d’universitats catalanes, que tenen propostes boníssimes. Però el fet que es disputi aquí a Vic, a la Biblioteca Pilarín Bayés, és un al·licient extra de motivació. Sortiré a gaudir de l’experiència, a intentar transmetre la meva passió per la bioinformàtica i, sobretot, a aprofitar la sort de tenir la família i els amics recolzant-me.

Per a un estudiant o investigador que tingui por de parlar en públic o de no saber transmetre la seva ciència, quin consell o aprenentatge clau d’aquest concurs li podries transmetre?

Li diria que jo sempre he estat una persona que es posava bastant nerviosa a l’hora de parlar en públic, però és una habilitat que es pot entrenar. A vegades ens fa por perquè pensem que hem de fer-ho tot perfecte o clavar els moviments exactes amb els braços, quan en realitat es tracta de practicar, de trobar el teu propi estil i d’aconseguir que el missatge arribi clar a l’altre costat.
Per tant, els animaria a no tenir por; aquest concurs és un exercici fantàstic per perdre els nervis i aprendre a explicar el que t’apassiona d’una manera completament diferent.