Fa uns dies, el diari El Mundo publicava una notícia que va donar la volta al món: el clàssic La Blancaneu i els set nans, conte de fades escrit pels germans Grimm i publicat a Contes d’infants i de la llar l’any 1812, va haver de ser retirat immediatament de la biblioteca d’una escola privada espanyola de Qatar perquè, segons havia informat un pare, aquest llibre contenia expressions i il·lustracions indecents i de caire sexual.
La notícia no deixa de ser sorprenent i realment anecdòtica, tenint en compte que la història de la Blancaneu no és precisament dels clàssics més sexuals o sensuals, sobretot si prenem com a referència la versió que en va fer la companyia Walt Disney. Recordem, sinó, exemples d’incests i violacions de certs contes clàssics, que demostren la cruesa narrativa (i dirigida a tots els públics, entre ells infants) d’èpoques anteriors a l’aparició del cinema, encarregat d’edulcorar-les perquè el públic del segle XX (i, després, XXI) no s’esgarrifés.
La companyia Disney es va encarregar de convertir el conte dels germans Grimm en clàssic després de fer-ne la seva pròpia interpretació animada: Snow White and the Seven Dwarfs (Hand, 1937). Va ser una pel·lícula que va rebre molt bones crítiques tant pel conte que narrava com pels personatges emotius i humans que hi apareixien: s’enamoraven i expressaven els seus sentiments, ja fos a través del diàleg o la música. Una bella princesa aparentment pura i casta s’enamora d’un jove i atractiu príncep que la sedueix amb la seva bellesa, cavallerositat i una veu encisadora. Tot i així, de romanç en té ben poc, ja que es tracta principalment d’una història d’enveges i revenges que duen la madrastra de la Blancaneu a enverinar-la amb una poma per ser més bonica que ella. L’amor veritable ho acabarà arreglant tot, com sol passar a la majoria de pel·lícules de prínceps i princeses de Disney, però no n’és l’element predominant. De fet, ambdós enamorats no es retroben fins al final de la història, quan ell la besa i trenca així l’encanteri. L’audiència no hauria de pressuposar, per tant, que s’ha produït cap trobada sexual entre ambdós personatges, i sembla ser que la parella s’esperarà encara un temps, perquè primer s’han de casar. Per tant, les expressions de caire sexual no són precisament el que més podria esgarrifar de la història, malgrat el que puguin pensar algunes famílies de l’escola de Qatar.
Ben al contrari, el que podria sorprendre més les audiències (contemporànies, especialment) és la quantitat de llenguatge políticament incorrecte que conté la pel·lícula. Per exemple, quan la protagonista entra a la cabana dels set nans, s’esgarrifa en veure el desordre de la casa (mitjons i sabates a la taula, pols per tot arreu…) i diu: “A lo mejor no tienen madre” (el film no va ser mai doblat al català). La pobra noia, corpresa, relaciona directament el desori amb l’absència d’una figura femenina a la llar, per la qual cosa es posa a feinejar ben ràpid, perquè els homes, quan arribin de treballar, s’hi trobin a gust. Un cop tot està endreçat, la princesa queda esgotada i s’adorm en un llit, on la trobaran els set nans una estona després. Llavors, un d’ells exclama en veure-la: “¿Un ángel? Es una mujer. Y todas son como el veneno. Tiene muchos remilgos”.
Cal tenir en compte, però, que el guió de la pel·lícula es va crear l’any 1937, època en què la dona s’ocupava principalment de les feines de la casa. Sortosament, amb el pas del temps, les versions que Disney ha anat fent dels contes clàssics i que inclouen personatges femenins (ho són la majoria perquè gairebé tots són històries d’amor entre homes i dones) han anat adaptant-se, almenys una mica, als nous temps, sense perdre l’essència de la ideologia Disney i sense deixar de banda els elements tradicionals que l’audiència també espera trobar: prínceps, princeses, castells i gestes heroiques. El canvi ha trigat dècades, ho hem de reconèixer, però al segle XXI ja no trobem princeses tan passives i dependents de la figura masculina.
Pel que fa al cas concret de La Blancaneu i els set nans, els últims anys han aparegut noves versions audiovisuals del clàssic, en què la protagonista ja no és tan innocent, sinó una dona més forta i adaptada als nous temps, amb instint de supervivència malgrat l’aparent fragilitat física. Per exemple, podríem parlar de la pel·lícula Snow White and The Huntsman (Sanders, 2012) o de la sèrie de ficció Once Upon a Time (Horowitz & Kitsis, 2011).
De fet, els nous temps i les noves audiències sembla que exigeixen aquestes noves produccions amb reinterpretacions contemporànies de contes de fades, ja que també ha passat amb Maleficent (2014), en què es versiona la història La Bella Dorment, o amb Tangled (Howard & Greno, 2011) o Brave (Chapman & Andrews, 2012), en què les princeses Rapunzel i Mèrida, respectivament, demostren ser personatges rebels i lluitadors. A Brave, per exemple, la protagonista combina clarament trets tradicionalment considerats femenins amb altres de masculins, sent particularment dominants els segons.
Si als nostres lectors els interessa el tema de les adaptacions cinematogràfiques de contes clàssics, properament s’estrenarà Alice Through The Looking Glass (Burton, 2016) i The Huntsman Winter’s War (Nicolas-Troyan, 2016), la primera basada en l’obra Through the Looking-Glass, and What Alice Found There de Lewis Carroll (1871) i la segona en el conte The Snow Queen de Hans Christian Andersen (1844), en què s’aprofita clarament l’èxit de taquilla de Frozen (Beck & Fjellheim, 2013).
Imatges: Disney.