Gemma Fuster, coordinadora del grau en Biomedicina de la UVic-UCC, ha sigut entrevistada per catorze.cat i ha parlat sobre com beneficia la biomedicina la salut de les persones, quines sortides té i com de complicat és no topar amb el sostre de vidre per a una investigadora en un estat com el nostre.

Expliqui’ns a grans trets en què consisteix la biomedicina.

És la ciència que estudia les bases biològiques de la fisiologia humana, com funciona el cos humà, en l’estat sa i també en els estats patològics. I això ens ajuda a entendre molt més al detall el que passa a nivell cel·lular, bioquímic o molecular, com per exemple quines molècules poden estar implicades en determinades malalties. És molt interessant de cara a complementar el que fa la Medicina, o amb d’altres disciplines amb les que el professional biomèdic pot col·laborar.

Vostè és coordinadora del nou grau en Biomedicina de la UVic-UCC, on sembla que s’apostarà per un nou mètode d’aprenentatge. Ens el pot explicar?

Sí, el nostre grau es diferencia dels que són de ciències biomèdiques o de biomedicina perquè hi ha una metodologia docent i una disposició al semestre diferent. És a dir, durant deu setmanes fem les assignatures més convencionals, en les quals els alumnes tenen pràctiques de laboratori des del primer dia. Quan acabem, fem quatre setmanes on només es fa una assignatura amb el mètode d’aprenentatge basat en problemes o en projectes i on els alumnes s’enfronten a reptes que hauran d’anar solucionant guiats pels professors. I s’hi integren algunes de les assignatures que s’han fet en aquell semestre de manera que tenen oportunitat de veure aquelles matèries que ja han vist des d’un enfocament absolutament diferent. Aquesta assignatura els ajuda a consolidar tots els conceptes que han anat adquirint i adquirir-ne de nous per ells mateixos.

Per què aquest nou grau de Biomedicina?

La biomedicina és molt interessant. Ha sigut molt important i també ho serà al futur. Els biòlegs no teníem aquesta base de la fisiologia humana que necessitàvem per entendre millor les malalties. Ho havíem d’aprendre al lloc de treball. En canvi, ara és molt més fàcil, si aquests alumnes ja venen amb un perfil més adaptat a un estudi de com funciona el nostre cos i de les eines que es poden aplicar per trobar noves alternatives preventives, diagnòstiques i terapèutiques.

Una persona que s’estigui plantejant estudiar biomedicina, a què li diria que es pot dedicar? Tot passa per la recerca?

No, no. Els professionals biomèdics es poden dedicar a moltíssimes coses. Com has dit, en soc un clar exemple. De fet, encara no t’he explicat tota la meva trajectòria: també vaig estar en un centre d’anàlisis clínics, on un professional biomèdic pot participar o liderar equips. Després també vaig estar a una empresa farmacèutica, Almirall, en l’àmbit d’investigació i desenvolupament. Actualment hi ha moltes més coses que es poden fer: des d’assessorar grups mèdics fins a creació de biobancs, analitzar teixits per estudiar malalties, que també tenen la seva part que inclou gestió de mostres i gestió ètica. En empreses biotecnològiques de l’àmbit sanitari, en empreses enllaç entre els investigadors que treballen en centres de recerca i departaments mèdics; també poden emprendre, ser professors de secundària i d’universitat, liderar equips d’investigació… Poden fer anàlisi forense, microbiològica i toxicològica, divulgació científica i administració pública i evidentment, dintre de l’àmbit de la recerca, es pot fer investigació bàsica, preclínica i clínica.

És fàcil viure de la recerca en aquest país?

Mira, fàcil… ara les coses estan començant a canviar. Quan vaig començar no ho era gens. Després va haver-hi una època de bonança en què es van incrementar les beques i es van regular els nostres sous. Perquè abans, quan acabaves una beca de recerca, no tenies ni atur. Ara sí, ja quan vaig acabar la tesi, els dos últims anys cotitzava a la seguretat social i podies tenir un atur quan havies d’escriure. No és el més fàcil, viure de la recerca.

Em dona la sensació que ha de ser una mica angoixant haver de dependre de beques, subvencions, haver de guanyar-les, perquè si no treballes moltíssimes hores, si no ets dels millors del teu país dins del teu camp no te les donen, i això no sé fins a quin punt és compatible amb la conciliació personal, familiar… sobretot i malauradament per a les dones. No sé si s’hi ha trobat, amb el famós sostre de vidre.

Tornaria a dedicar-se al mateix si tornés a tenir divuit anys?

Crec que sí, si tingués divuit anys seria la mateixa que vaig ser, potser estudiaria biomedicina, ara, o medicina, no ho sé, però amb les mateixes circumstàncies. Hauria fet exactament el mateix. A pesar que m’hagi costat molt, eh. És molt vocacional.