Quan parlem de patrimoni sovint pensem en obres d’art, obres arquitectòniques, poblacions i, últimament, en la nostra historia oral. Llavors, els jocs, que sempre ens han acompanyat, formen part també d’aquest Patrimoni? Jo crec que sí, doncs simbolitzen una part molt important de les diversions que hem anat tenint al llarg del temps. Evidentment, i com passa en tots els àmbits socials, les diferents èpoques han aportat canvis significatius en aquests jocs I la seva revisió ens permet entendre millor part de la cultura al món i al llarg del temps.
En un principi doncs, aquests jocs eren realitzats pels mateixos nens/es o persones que volien jugar, utilitzant aquells materials de que disposaven o, en moltes ocasions, sense cap material, ja que molts dels jocs més populars i antics són precisament aquells que no utilitzen cap “estri” addicional que no sigui la mateixa persona. És a dir, la majoria d’aquests jocs es practicaven al carrer, al aire lliure o sota l’abric d’un foc de camp.
Més endavant es sumaran tots aquells jocs molt més elaborats i realitzats amb materials específics que per desgràcia, molts d’ells, es convertiran en jocs “solitaris”. Aquest fet ve donat per les noves tecnologies, així com amb altres aspectes socials, aprofitaran aquestes tècniques perquè les persones deixem de relacionar-nos entre nosaltres.
Per tant, quan plantejo si el joc és un patrimoni immaterial i afirmo que sí, ho faig també pensant que els mateixos jocs són o haurien de ser un patrimoni material, donat que la majoria d’aquests, estan o han estat construïts amb diferents materials, es conserven, formen part de museus, així doncs, són part del nostre patrimoni material a nivell mundial.
Les diferents cultures del món han anant elaborant els seus propis jocs, tot i que molts d’ells són similars entre sí, i si més no, han traspassat les fronteres, tant del temps com dels continents. Moltes vegades juguem sense saber la procedència del joc o pensem que pel fet de sempre haver-hi jugat pertany directament a la nostra cultura. Penso doncs que és important la coneixença d’aquestes dates, no només per fer una catalogació impersonal, sinó per ser conscients precisament de la proximitat dels nostres costums.
El joc uneix, es juga (en la majoria de les ocasions) en grup i apropa a les persones que hi participen. El joc és multicultural, tothom juga i tothom pot jugar. Els nens/es que segurament són els que ens indiquen més obertament aquest fet juguen plegats siguin d’on siguin o com siguin entre ells de diferents. Juguen a qualsevol joc que els entretingui sense ésser conscients si el joc és originari d’un lloc o d’un altre. També ells s’encarreguen de modificar o variar les regles i els materials si ho necessiten, per tant, estan integrant a la seva vida part d’altres cultures sense saber-ho. D’aquesta manera s’enriqueixen.
Fa anys l’Ajuntament de Vic va promoure la realització d’una Ludoètnia i vaig tenir la sort de participar-hi com a Antropòleg. El projecte es basava en aprofitar una sèrie de materials de fusta donats per una empresa de la comarca i es va pensar que la producció d’una sèrie de jocs de taula podria ser interessant. A mesura que el projecte anava formant-se vàrem pensar en fer una eina integradora i multicultural. Llavors vàrem fer una recerca de jocs del món i els vàrem construir amb aquells materials. La idea era portar a les escoles la Ludoètnia, no només per que els nens/es i joves poguessin jugar amb jocs diferents, sinó per fer-los partícips d’aquest patrimoni universal propietat de tots.
Així ho vàrem fer, la Ludoètnia era itinerant i anàvem per les escoles explicant tots i cada un dels jocs. Amb els plafons explicatius, els nens podien veure d’on provenien aquests jocs o a quin llocs es jugaven. A part, i gràcies a les fotografies donades per l’UNICEF que il·lustraven la multiculturalitat de cada país, els participants de la Ludoètnia veien diferents cares del món.
La experiència va ser extraordinària. Més endavant l’Ajuntament va portar en diverses ocasions la Ludoètnia al Saló de la Infància i a diferents actes que es feien a la nostra ciutat. Com tot però, allò va quedar en un racó i es va quedar sense ús, fins que es va decidir donar al Casal Claret on avui encara l’utilitzen de tant en tant.
He escrit aquestes lletres perquè penso que va ser prou important aquest projecte per a recordar-ho i potser també per a recuperar-ho, ja que si realment no sóc la única que penso que el joc és un patrimoni (immaterial o no)…
No podríem continuar amb projectes similars per recuperar aquesta part de la nostra cultura i la d’altres llocs del món?
Contxita Botargues Martija
Antropòloga, docent i membre del Grup de Didàctica en Patrimoni Local de la UVic-UCC