Quan parlem de patrimoni sovint pensem en obres d’art, obres arquitectòniques, poblacions i, últimament, en la nostra historia oral. Llavors, els jocs, que sempre ens han acompanyat, formen part també d’aquest Patrimoni? Jo crec que sí, doncs simbolitzen una part molt important de les diversions que hem anat tenint al llarg del temps. Evidentment, i com passa en tots els àmbits socials, les diferents èpoques han aportat canvis significatius en aquests jocs I la seva revisió ens permet entendre millor part de la cultura al món i al llarg del temps.
En un principi doncs, aquests jocs eren realitzats pels mateixos nens/es o persones que volien jugar, utilitzant aquells materials de que disposaven o, en moltes ocasions, sense cap material, ja que molts dels jocs més populars i antics són precisament aquells que no utilitzen cap “estri” addicional que no sigui la mateixa persona. És a dir, la majoria d’aquests jocs es practicaven al carrer, al aire lliure o sota l’abric d’un foc de camp.
Més endavant es sumaran tots aquells jocs molt més elaborats i realitzats amb materials específics que per desgràcia, molts d’ells, es convertiran en jocs “solitaris”. Aquest fet ve donat per les noves tecnologies, així com amb altres aspectes socials, aprofitaran aquestes tècniques perquè les persones deixem de relacionar-nos entre nosaltres.
Per tant, quan plantejo si el joc és un patrimoni immaterial i afirmo que sí, ho faig també pensant que els mateixos jocs són o haurien de ser un patrimoni material, donat que la majoria d’aquests, estan o han estat construïts amb diferents materials, es conserven, formen part de museus, així doncs, són part del nostre patrimoni material a nivell mundial.