Les festes populars formen part del nostre patrimoni immaterial. Us oferim el primer d’una sèrie d’articles que volen explicar l’origen d’aquestes festes. Aquestes celebracions han anat evolucionant al llarg del temps i, sovint hem oblidat les seves arrels.
Tots els diccionaris coincideixen a definir el Carnaval com el període de divertiments públics i disfresses que precedeix la Quaresma.
El Carnaval, tal i com ens ha arribat, té una connotació bàsicament religiosa ja que és la resposta prèvia o preparació popular a la rigorositat que imposarà ben aviat l’església amb els preceptes quaresmals. Carnestoltes o carns tretes, és el llindar de l’abstinència.
Cal aprofitar doncs els darrers dies amb excessos de tot tipus, fer tot el que ben aviat restarà prohibit. La Quaresma, amb el seu recolliment personal, la pregària, l’abstinència tant sexual com de diferents menges i de gaudis materials, l’observança de tota la llei civil, moral, religiosa, marca poderosament el comportament d’en Carnestoltes.
Aquesta festa, tant esperada i estimada per les capes més populars, és la contraposició de la Quaresma, tan respectada i odiada. “La Quaresma i la justícia són fetes pels pobres”
Ara, però la Quaresma ja ha perdut gran part de la seva influència: poques són les famílies que segueixen els preceptes de l’església i aquesta ha atenuat molt els que abans imposava, ja que el seu poder moral s’ha vist minvat per la llibertat religiosa.
Actualment, per Carnaval resta tan sols la necessitat de llevar el quotidià, de trencar la monotonia del treball diari, la necessitat de viure i passar-s’ho bé, trencant amb els prejudicis que durant l’any ens condicionen. No és ja l’ església la que ens obliga a seguir unes normes de conducta social, sinó la mateixa societat. S’ha perdut, doncs, el sentit religiós de la festa, però continua el seu sentit de revolta que de sempre ha dominat la celebració de Carnestoltes.
Tot i que es considera Carnestoltes com un període que arrenca per St. Antoni del porquet i acaba el Dimecres de Cendra, els dies més característics d’aquest cicle s’escauen precisament just abans de la Quaresma.
És costum d’aquesta diada fer mitja festa per anar a fer un àpat consistent en truites de botifarra, botifarres d’ou o la típica cassolada de Dijous Gras, al camp o al defora.
Divendres i dissabtes següents no tenen gaire importància però ja se celebren balls de lluïment a la plaça i els balls de disfresses ja funcionen a tot drap.
El Diumenge de Carnaval és la diada més important: és el dia de l’arribada del Carnestoltes, rei del Carnaval, que presidirà totes les festes. Obre les festes llegint el seu pregó, o sermó que marcarà la filosofia a seguir durant els darrers dies. Després, balls, danses, mascarades… i, a la tarda, la rua o desfilada de màscares, comparses i carrosses pels carrers. A la nit: ball i disbauxa.
Dilluns i dimarts de Carnaval continua la saragata essent importants els dinars comunitaris a la plaça, dedicats principalment als pobres del terme però tothom resta convidat.
Dimarts a la tarda, però, és el dia del judici i mort del Carnestoltes, seguit del seu enterrament, que marca la fi de la bogeria col·lectiva.
Dimecres de Cendra, primer dia de quaresma, és el dia de l’enterrament de la sardina com a símbol de la fi de les relacions sexuals, que fins el diumenge de Resurrecció, no es podran mantenir. S’acostuma a anar al camp a fer un berenar on predomina l’humor negre, és la darrera gresca.
Carnaval és una festa lunar: pel dimecres de cendra sempre tindrem lluna nova.
Article d’Antoni Gimeno.