Per definir d’on sorgeix i què és la llengua de signes és important remarcar la importància del llenguatge en els éssers humans, ja que:

[…] a diferència dels animals, tenen la necessitat intrínseca i espontània de comunicar els seus sentiments i pensaments a altres éssers humans, i que aquesta necessitat fou allò que va fer que cerquessin mitjans per a satisfer-la, mitjans que només podien trobar-se en el sentits, ja que aquesta és l’única manera d’actuar sobre els altres. Hom podria dir, així, que és per aquesta tendència innata que la conducta lingüística humana és creativa, innovadora, lliure, simbòlica i intencional. (Defez, 2003:184-185)

Rousseau explica que hi ha una certa paradoxa entre què va ser primer, si el llenguatge o el pensament, però paral·lelament, descriu que el llenguatge sorgeix del crit d’auxili i com a instint en greus perills, passant per múltiples gestos sobre objectes presents, fàcils de descriure i accions, seguit d’onomatopeies de llurs objectes. Però mica en mica, van anar substituint aquests gestos molt limitats visualment per la foscor i la interposició d’un cos per articulacions de la veu, posades en comú.

La història de l’inici del llenguatge que coneixem avui dia té molta relació amb l’aparició de la llengua de signes, sorgida també, per una necessitat intrínseca de comunicar-se amb persones que no ho podien fer pel canal auditiu i oral.

A Pedro Ponce de León (1513?-1584), un frare del Monestir de San Salvador de Oña (Burgos), se li va encarregar fer-se càrrec de dos germans muts i hereus d’una gran fortuna. L’objectiu de l’encàrrec era que, com a únics hereus masculins, no podien ser els beneficiaris si no es demostrava que tenien “intel·ligència”, parlar i escriure, ja que es considerava que si no eren capaços de fer-ho, no tenien “idees abstractes i morals” i no eren considerats “persones de ple dret” sinó sords nativitate o “irreparables”.

Aquest llenguatge gestual era la conseqüència de llargues èpoques realitzant el vot de silenci dins el monestir, de manera que li va servir per iniciar la comunicació amb els sords residents. Vindria a ser una combinació entre mímica i la dactilologia (signes de les lletres de l’abecedari) que coneixem avui dia. Va idear un alfabet i certs signes, començant pels més icònics, per a accions del dia a dia, aconseguint que els dos germans i altres muts i sords aprenguessin a parlar, llegir i escriure, a més d’aconseguir un educació en cant, ciències, altres llengües, etc.

Es pot dir que el frare Ponce de León va ser el precursor de l’educació especial i l’inventor de la llengua de signes, tot i que van ser altres autors qui van difondre aquesta pràctica per Europa i posteriorment a Estats Units fins arribar a l’actualitat.

DEFEZ, Antoni (2003). “Llenguatge i pensament en Rousseau”. Comprendre V, p. 181-195.

Anna Prat i Fontseca, mestra d’educació infantil, intèrpret de llengua de signes i mare de dia

En aquest sentit que ens explica l’Anna, des del CIFE hem organitzat una xerrada-taller per al proper Dijous 14 d’abril de 2016 en la qual la mateixa Anna ens aproparà de manera pràctica a les múltiples aplicacions del llenguatge de signes a l’escola. I és que sens dubte, a través d’ell es pot fomentar la cohesió de grup, i també l’aprenentatge a partir del joc, la teatralització i la música.

Si voleu més informació podeu contactar amb formacio.cife@uvic.cat.