Avui divendres 28 de juliol és un dia que moltes persones de la Facultat d’Educació, Traducció i Ciències Humanes així com de tota la UVic-UCC no oblidarem fàcilment. I és que avui es compleix el segon aniversari de la mort d’en Pere Pujolàs i Maset, el professor, mestre i amic. I des del CIFE no només ens en volem fer ressò des d’aquest lloc, sinó que volem aprofitar per fer viu el nostre record envers la seva persona.

En Pere, per damunt de tot i especialment va ser un mestre, un mestre que es va saber forjar, ja de gran, bevent i nodrint-se dels grans referents de la pedagogia més centrada en la persona i en el compromís social. Ell mateix en destacava, entre d’altres, Lorenzo Milani, de qui aquest any es celebrava precisament el cinquantè aniversari de la publicació del llibre “Carta a una mestra”; de Célestin Freinet, de Paulo Freire i d’Emmanuel Mounier. De fet, Pere Pujolàs, al llarg de la seva trajectòria va apostar sempre i en tot moment per una educació personalitzadora i alhora personalitzada. Per una educació, com deia Paulo Freire, crítica i alliberadora. Aquest va ser el seu referent a l’hora d’educar primer i de formar futurs mestres més endavant. En tot moment va estar convençut i així ho compartia on anava que “l’escola ha de buscar educar persones lliures, responsables i compromeses, perquè puguin ser allò que són: persones”. Aquesta mirada que ens va saber encomanar a molts de nosaltres ens fa viva la seva presència encara avui dia entre nosaltres, ja que no són poques les ocasions en què enmig d’una classe aquí a la facultat o en el context d’alguna de les moltes formacions a mestres que any rere any des del CIFE planifiquem amb les escoles i instituts les referències a en Pere i els aprenentatges que d’ell en vam obtenir ens empenyen a fer present el seu testimoni.

Volem tancar aquesta entrada recollint una cita del mateix Pere Pujolàs que d’una manera o altra en el context actual i certament de canvi a les escoles del nostre país ens pot aportar elements per a la reflexió:

“El fi de l’educació –així, en singular- té un valor universal: la formació plena de la persona és la finalitat última de l’educació, sigui on sigui que aquesta es duu a terme. Els fins més immediats –així, en plural-, en canvi, segurament tenen, o poden tenir, un  valor més relatiu, i poden variar al llarg del temps i en diferents llocs. No s’ha de caure, però, penso jo, en un relativisme absolut. Jo crec que, si val l’expressió, són “relativament absoluts”. El treball educatiu, onsevulla que es dugui a terme, suposa un treball lent i pacient, i és bo, i fins i tot necessari, que allò que perseguim no canviï cada dos per tres…”

El fuster artesà”: Per a una escola personalitzada i personalitzadora.  Pere Pujolàs i Maset. Universitat de Vic (2004)