Ferran Erra: “Les pràctiques restauratives aporten la capacitat d’enfocar-se a jutjar els fets i no pas les persones”

Ens fem ressò avui d’una interessant entrevista que vam fer a en Ferran Erra, mestre i educador social, especialitzat en Pràctiques restauratives i Comunicació no violenta i un dels membres fundadors de la recentment creada Associació Catalana de Pràctiques Restauratives (ACPR).

En Ferran ha col·laborat tant amb el CIFE com amb els graus en Psicologia i en Educació Social de la Facultat d’Educació, Traducció i Ciències Humanes i de cara a aquest proper estiu, dins del marc de les propostes formatives incloses dins de la Universitat d’Estiu de Vic 2017. És precisament per aquest motiu que vam conversar amb ell.

Concretament serà els dies 5 i 6 del mes juliol a Olot, on al llarg de 15 hores les persones a qui s’adreça la formació: professionals d’educació escolar, educació social, treball social, psicología … que treballen en interacció amb persones o col·lectius diversos, podran no només introduir-se en aquesta interessant metodologia, sinó també endur-se interessants estratègies i eines que sens dubte els permetran treballar millor en cadascun dels seus àmbits professionals. La formació ha estat organitzada pel CIFE conjuntament amb la FES Olot, la qual n’assumeix la coordinació. En parlem, doncs, amb en Ferran.

Què són les pràctiques restauratives?

Les pràctiques restauratives són un conjunt d’eines o respostes que ens serveixen per prevenir o resoldre conflictes i per millorar la convivència entre les persones que s’han vist o que es poden veure afectades per aquests conflictes. Es basen en reforçar o restaurar les relacions de convivència entre les persones i en reparar el dany quan calgui, a través d’implicar a la comunitat en el procés i essent capaços d’enfocar-se a jutjar els fets i no pas les persones.

Ens podries explicar, a grans trets, quins són els antecedents d’aquest conjunt d’eines?

Per parlar de pràctiques restauratives cal fer referència a la “Justícia Restaurativa”, ja que neixen o es deriven d’aquest concepte que sorgeix als anys 70 del segle passat. Durant aquesta dècada als Estats Units i a Canadà, es van posar en marxa accions encaminades a donar resposta a les necessitats de les víctimes i a la possibilitat d’encoratjar als ofensors a assumir la seva responsabilitat. L’objectiu era donar resposta a certes necessitats que no es resolien en la justícia ordinària o retributiva. Sovint veien com el procés judicial aguditzava els conflictes socials i deixava a les persones amb més ferides que les causades pel mateix delicte. L’Estat assumint el paper de víctima davant un delicte, i excloent a la víctima real de ser part del seu procés.

Per això, es van crear les trobades “víctimes-ofensors” on ambdós tenien participació en el procés. Aquestes pràctiques que emergien del concepte de Justícia Restaurativa van anar confluint en d’altres experiències, en concret la que va sorgir a Nova Zelanda , prenent com a punt de partida la idea de la comunitat “mahorí” d’implicar a la família i a la pròpia comunitat a l’hora de donar resposta a les conductes problemàtiques. 

Hi ha un únic model de treball amb el que ens acabes de comentar?

No. De tot plegat en van anar sorgint diferents models i metodologies: trobades víctimes-ofensors, conferències del grup familiar, reunions restauratives i cercles restauratius. No obstant, parafrasejant a Howard Zehr: “La justícia restaurativa i les seves pràctiques no són noves, els seus antecedents són molt més amplis i les arrels molt més profundes, sorgeixen de moviments anteriors i de diverses tradicions religioses i culturals, especialment les dels pobles indígenes dels Estats units i de Nova Zelanda”.

Quines diferències hi ha entre la justicia ordinària, a la qual tothom està acostumat i coneix, i la justicia restaurativa?

El procés de diàleg és la gran diferència entre la justícia restaurativa i la justícia ordinària, o retributiva. Aquest diàleg pretén que les parts puguin analitzar quin ha estat el dany, què s’ha de fer per reparar-lo, i qui és el responsable de fer-ho. La Justícia restaurativa reivindica la veu de les víctimes, dels ofensors i de la comunitat en qualsevol procés de resolució d’un conflicte.

El diàleg és imprescindible en aquest procés, donat que és beneficiós per totes les parts. Per la víctima, perquè podrà expressar directament a l’ofensor els seus sentiments de dolor, por o angoixa, i contribuir d’aquesta manera a superar l’impacte del delicte, a més d’escoltar les raons i possible penediment de l’altre part.

Pel què fa a l’ofensor, li permet ser més conscient del dany causat, assumir-ne la responsabilitat i acceptar el compromís per reparar-ne les conseqüències.

I per a la comunitat, suposa prendre responsabilitat en vetllar pel benestar de tots els seus membres, inclosos víctimes i ofensors, i així crear les condicions per gaudir d’una comunitat més sana.

Precisament, un dels preceptes bàsics de les Pràctiques Restauratives rau en el concepte de “crear comunitat”, entès com un procés col·lectiu que es basa en crear vincles entre les persones, mantenir i reforçar aquests vincles i en restaurar-los quan es dona un conflicte. La comunitat necessita que es tinguin en compte les seves necessitats com a part afectada en un conflicte

Ferran, la idea que es comentes de “crear comunitat” ens aporta una molt interessant mirada que t’animaria a desenvolupar una mica més … ens podries explicar com es fa?

A través del cercle. El cercle és un símbol de comunitat. Asseure’s en cercle crea un sentiment de grup, de persones connectades i això augmenta la qualitat de les seves relacions. El cercle dona calidesa, elimina les jerarquies i propicia crear comunitat, o sigui, reforça els vincles i la convivència del grup a través del coneixement mutu, i de compartir tant les idees o opinions com les preocupacions. El podem usar per donar resposta a un conflicte, i també, com un procés proactiu, per a construir capital social i crear normes. Es pot usar abans d’alguna activitat, també per planificar-la, o per tractar problemes més seriosos entre el grup.

Si ens anticipem als problemes potencials, reduïm la probabilitat que succeeixin. Elevar la consciència redueix la impulsivitat. Quan les persones es senten connectades per mitjà de la comprensió mútua i l’empatia, disminueix la probabilitat de que es tractin irrespectuosament.

Tot el que ens expliques ens porta a pensar en una comunicació no violenta, oi?

Efectivament. És més, em vull referir a la ide “comunicació no violenta” que va aportar Marshall B. Rosenberg. I aquesta és una manera d’escoltar i d’expressar-se que facilita la comprensió entre les persones. Considera que els sentiments són una informació que ens dona el nostre cos respecte a unes necessitats que estan o no satisfetes.

Davant d’una situació conflictiva, quan ens centrem en clarificar el que observem, sentim i necessitem nosaltres, enlloc de dedicar-nos a diagnosticar i jutjar a l’altre, descobrim la nostra capacitat de connectar-nos amb les persones. La CNV es centra principalment en escoltar amb atenció, no només als altres sinó també a nosaltres mateixos, fet que propicia el respecte i l’empatia.

Pots explicar-nos alguna experiència i vivència d’aplicació pràctica del que ens estàs explicant, Ferran?

Sí. Estic pensant en una pràctica restaurativa que es va dur a terme el 2015 i en la qual, l’equip educatiu d’un Centre Residencial d’Acció Educativa (CRAE), va participar del taller “Reforçament d’habilitats socioeducatives: Promovent les Pràctiques Restauratives”, un programa estructurat en cinc sessions, de quatre hores de durada cada sessió, facilitat per una tècnica i un tècnic de l’Associació Catalana de Pràctiques Restauratives (ACPR).

En Ferran en un dels moments de treball amb les persones assistents a un dels molts taller pràctiques restauratives que realitza

Ens podries explicar com va funcionar l’activitat final d’aquest taller?

Durant el transcurs del taller, i a partir de les impressions, aportacions i neguits dels educadors/es, els facilitadors van anar cercant la manera d’abordar la sessió final amb els joves del centre, perquè servís de primera pràctica i de presentació de la metodologia. Van estudiar conjuntament amb l’equip educatiu quina seria la millor forma d’introduir el cercle amb una finalitat molt concreta, donat que no volien caure en el parany que fos percebuda pels joves com una pràctica realitzada per uns facilitadors externs. Va portar un temps el seu disseny, i el fet d’escoltar als educadors, de conèixer el funcionament intern del centre i de recollir l’intercanvi d’idees entre els participants del taller van ser vitals per la preparació.

El dia de la pràctica, un cop arribats al Centre, i després de ser benvinguts i rebuts amb moltes ganes per part de l’equip d’educadors/es, es va dedicar una estona, tal i com s’havia planificat conjuntament amb ells, a preparar la sessió, la qual consistia en organitzar un cercle de convivència amb tot el grup, a través de formular una sèrie de preguntes, per respondre mitjançant un torn de paraula just i equitatiu per a cada persona i regulat per un “objecte de paraula”, una pilota, que ens indicaria que només pot parlar qui la te a la mà i la resta hem d’escoltar amb respecte, i també d’unes dinàmiques que ajudessin a poder-nos conèixer millor i a crear un clima de confiança entre tot el grup.

En resum, els objectius del cercle eren dos, el primer tractava d’oferir la possibilitat als joves del centre, a través d’aquesta primera pràctica, d’utilitzar els cercles restauratius com una eina de diàleg per millorar la participació responsable en la generació d’activitats de la vida diària, tractar petits conflictes i enfortir els vincles. El segon, dirigit a l’equip d’educadors/es, apostava per posar a la pràctica els continguts compartits a la formació, de manera que els dubtes i les inquietuds poguessin emergir i veure com s’anaven resolent. Ens referim a viure i veure com es dona resposta a possibles actituds dels participants del cercle, com ara, la voluntat d’abandonar-lo abans d’hora, les interrupcions entre els participants o la contenció davant de certes reaccions.

Com a facilitadors vam comprovar la potència del cercle en el tractament que van fer per un tema que feia molt poc que havia passat i que semblava que no havien tingut la possibilitat de posar-lo en comú, quedant palesa la necessitat de parlar d’allò on tots tenien alguna cosa a dir i on tots s’havien sentit afectats. El fet va ser escoltat pels educadors/es que van respondre amb una pregunta, “i què creieu que podem fer?” Aquest és el sentit participatiu que promouen les practiques restauratives. La capacitat de totes les persones que integren la comunitat per escoltar, preguntar i tenir en compte les necessitats, opinions i demandes de tothom.

A la darrera roda del cercle, la pregunta es va centrar en demanar: ”si creien que aquesta manera de parlar i relacionar-se es podria utilitzar, tal vegada en una part de les assemblees periòdiques que realitzen conjuntament al Centre, o en qualsevol altre moment?”, i les respostes bàsicament van anar en el sentit d’expressar que tothom s’havia sentit còmode i escoltat amb aquesta manera de parlar i que podia ser una bona eina, no pas per usar-la sempre, però sí en certes ocasions i en una part de les assemblees.

En acabar la sessió, la impressió que ens vam endur els facilitadors va ser molt bona, i reforçada amb l’aprovació de tots, bo i sabent que no és senzill d’aplicar-ho d’un dia per l’altre. Abans de marxar vam llençar una darrera pregunta per la reflexió, ja un cop acabat el cercle: “Quina cosa negativa per algú pot tenir el fet de parlar de lescoses conjuntament, a través d’un procés just on tothom se senti escoltat, on tothom tingui el mateix temps de paraula i on prenguin importància les opinions de cada persona?”… la resposta va ser el silenci.

Estem convençuts que el que aquí ens ha explicat en Ferran al llarg del taller que es proposa a Olot de manera experiencial i participativa, permetrà que les personen assistents en treguin un molt bon profit. I és que al llarg dels dos dies que durarà el taller es compartiran i transmetran coneixements al mateix temsp que es podrà fer un tast de pràctiques resilients a partir de les experiències i bones pràctiques que es coneixen des dels diversos col·lectius de persones amb les quals es treballa aquesta metodologia tant des de l’àmbit psicosocial com, i de manera especial, l’educatiu. Moltes gràcies, Ferran, per la teva disponibilitat.

Altres notícies relacionades en aquest lloc: