“Ets sents reflectit/da en les notícies que van sortir sobre les residències durant la pandèmia?”
És una pregunta que se’ls hi fa als membres que formen part, de manera directa, d’aquest sector. En la major part, la resposta és negativa.
D’una banda, cada residència va afrontar la pandèmia d’una manera diferent i les persones que hi treballen expressen que van fer tot el que es va poder. Els residents, tot i les circumstàncies, argumenten haver-se sentit cuidats i ben atesos. Tot i seguir els protocols al peu de la lletra, hi ha situacions de contagi que eren inevitables. Es tracta d’un context de pandèmia, i en un sector de convivència de persones de risc. S’han donat escenaris molt durs tant pels residents, com treballadors i familiars.
El sector residencial s’acostuma a percebre i tractar com a geriàtric. Si bé és cert que la major part de les residències, són de persones de la tercera edat, cal tenir en compte que no és la totalitat d’aquestes. Les residències de salut mental i les de discapacitat, es van trobar desplaçades, ja que es generalitzava el sector residencial com a geriàtric. Això implica que, les residències no geriàtriques havien de dur a terme uns protocols no adaptats als usuaris que hi viuen. Aquests protocols no atenien a les necessitats de molts dels residents. A més, es parlava de les residències, en l’àmbit mediàtic, deixant de banda l’existència d’altres tipologies d’institucions i de persones que hi viuen. De manera que es poden observar notables diferencies pel que fa a la vivència de la Covid-19 en funció de la tipologia de centre residencial.
S’ha intentat protegir aquest sector sense tenir en compte que no hi ha la mateixa vulnerabilitat entre persones de residències geriàtriques, de salut mental i de discapacitat. Així com les necessitats que tenen, tampoc són les mateixes.
Cal reflexionar sobre per què no es tenen en compte les necessitats de les residències de salut mental i discapacitat de la mateixa manera que les geriàtriques.
