La Catuxa Máiz Mazuela és metgessa, amb un màster en salut pública. Arran d’haver treballat en residències, va començar a formar part del projecte ResiCOVID-19. Forma part de l’equip d’estudi qualitatiu. És una persona propera, amable i molt empàtica. És apassionada i dedicada amb la feina que fa. Gaudeix escoltant i ajudant a les persones. Per ella, el projecte és una oportunitat per donar a conèixer els diferents punts de vista envers la pandèmia, i posar el focus en les mancances del sistema residencial.
Per què creus que és necessari aquest projecte?
Diverses coses, una, per donar visibilitat a les residències i incloure totes les perspectives. La realitat és complexa, i anem a explicar-la en format de recerca. A partir d’aquí treure’n aprenentatges. Donar visibilitat i compartir aquesta realitat permetrà també, treure una mica la retòrica negativa que hi ha. Es compendrà millor.
La visibilitat és molt important. Per les professionals, la feina que han fet i el gran esforç i sacrifici que hi ha al darrere. Han sacrificat molt les seves vides personals. Per visibilitzar també les vivències i l’impacte que ha tingut als residents i a les seves famílies. Així com els col·lectius residencials que no són geriàtrics. Que doni a conèixer la seva versió de la història i com va ser l’afectació.
D’altra banda, molt rellevant, reclamar o reivindicar propostes de millora a partir d’allò que no s’ha fet bé. Sense jutjar ni criminalitzar a ningú, aprendre d’aquestes mesures de salut pública que es van aplicar. Avaluar el que es va dur a terme, quins impactes han tingut i millorar-ho. A més, també s’aconsegueix reivindicar mancances que, més enllà de la pandèmia, formen part del model residencial. Problemes sistèmics com la falta de personal i les condicions laborals d’aquests. És una oportunitat per posar aquests aspectes en el punt de mira i que puguin sorgir alternatives i canvis.
Què és el que et desperta més l’interès del projecte?
Els elements de resiliència que hi ha hagut entre professionals i residents, l’ajuda i suport mutu. Em sembla molt interessant. Un altre aspecte que em resulta atractiu és la idea de llar, respecte a la residència. Prèviament a la pandèmia, hi havia un esforç perquè el model assistencial fos més centrat en la persona, ACP, Atenció Centrada en la Persona. Hi havia la voluntat que els residents poguessin triar aspectes com l’alimentació o poguessin sortir si ho volien. Amb la pandèmia tot això s’ha quedat en segon pla, ja que s’ha prioritzat la seguretat de la persona, mitjançant un model més sanitari. M’interessa veure com ara, en aquest moment de recuperació, es torna a implementar aquest model social, més humà i emocional, basat en la persona. Fins ara, hi ha hagut una tensió entre la necessitat de seguretat, i la social.
Quina és la predisposició de cara a la participació?
El fet que sigui una entrevista, al principi imposa una mica. Però de seguida es mostren confiades i tranquil·les, amb ganes de parlar. M’he trobat amb entrevistes que han durat una hora i quaranta-cinc minuts, perquè tenien moltes ganes d’expressar i compartir.
Pel que fa als grups focals, d’entrada la gent es mostra tensa, però de seguida s’obren, i a més de confiades, es mostren sinceres i vulnerables. Em sembla molt maco que la gent es mostra molt oberta a compartir com s’han sentit. M’he sentit molt benvinguda i crec que les persones participants s’han sentit molt lliures.
Per part de residents, tenen moltes ganes de parlar, compartir i estar acompanyats.
També és interessant com els residents, sense voler-ho, et donen respostes que et donen molta informació. No sempre et responen allò que els hi has demanat. Però la gent es comunica i diu coses que, encara que no sigui el que li has preguntat, et permet comprendre el que han viscut i la seva manera de veure la vida.
Com et sents formant part del projecte i interactuant amb el sector residencial?
Estic molt orgullosa. Sento que estic fent quelcom que necessitava fer. Abans de la pandèmia, jo vaig treballar de metgessa a residències, i vaig haver de deixar-ho perquè em va costar molt presenciar una sèrie de coses que veia injustes. Per exemple, veia falta de personal o que les treballadores anaven ofegades de feina i no podien donar un servei de qualitat. Fer aquest projecte suposa poder fer justícia a tot allò que vaig veure que no funcionava. Obrir la possibilitat d’un canvi. Em sento orgullosa d’estar a aquest camí.
Pel que fa a l’equip, em resulta interessant que tothom aporti una part del puzzle. Són moltes les parts de la recerca, i cadascú aporta una part. És un projecte molt ambiciós i aprenem molt els uns dels altres.
