Font de la foto: https://www.cuny-nysieb.org/classroom-videos/ambassador/gladys/
Article de Llorenç Comajoan-Colomé sobre el translanguaging i l’ensenyament de llengües, publicat a Vilaweb (28 de gener de 2020).
Si seguiu l’actualitat en recerca sociolingüística, segurament us haureu adonat que hi ha un concepte que en els darrers anys ha aparegut amb molta freqüència a presentacions de congressos, articles i llibres. És una nova etiqueta per a un fenomen que coneixem de primera mà: la manera com les persones emprem els recursos lingüístics de què disposem en les diferents llengües que coneixem. Em direu que parlo de… bilingüisme, oi? Si fos així, no hi hauria d’haver res de nou, perquè del bilingüisme ja fa segles que se’n parla. Doncs, deu ser diglòssia. Això ja fa temps que surt als temaris de secundària i batxillerat. No. Doncs deu ser code switching o canvi de codi? Tampoc. El terme que s’ha posat de moda és… translanguaging, que en català podem dir transllenguar o transllenguatge (TL). En aquest article reprenc la discussió que ja vam tenir al CUSC (Centre de Recerca en Sociolingüística i Comunicació de la UB) el maig del 2017 per centrar-me, aquí, en la definició del terme i algunes de les crítiques que ha rebut a l’hora d’integrar-lo dins de la didàctica de les llengües i, en concret, de les minoritzades. Continuar.