per Anna Pujol (membre del GRELL)
El títol d’aquest text té dues preguntes. Per què me les formulo
? La resposta és que vull intentar trobar resposta a unes habilitats comunicatives i de pensament que en l’àmbit social pensem que s’han d’educar. Només cal veure els “debats” polítics televisius per adonar-se com hi manca el diàleg i hi abunda sovint un pensament simple, lineal, dicotòmic, en blanc i negre sense matisos. Hi manca aquell diàleg que permet manifestar la teva opinió sense agredir l’altre, que permet l’escolta i la discrepància des del respecte, que permet sortir enriquit de l’opinió de l’altre; aquell pensament multidimensional, calidoscòpic i complex que va a la recerca de la veritat, entenent que la veritat no és patrimoni exclusiu de ningú, que demana d’actituds obertes, flexibles, comprensives i de no agressió.
També en l’àmbit educatiu, en la dinàmica del dia a dia, o a vegades en les reunions de docents i en els claustres s’observen les mancances en les habilitats de diàleg, i no cal dir que molts dels estudiants que arriben a la universitat no han après que la veu de l’altre és un llibre de vida i que cal ser respectat. Molts alumnes universitaris tampoc confien que el seu propi llibre de vida és interessant i que pot ser compartit, si un vol. Els hem educat poc per comprendre que la diversitat d’opinions ens fa més rics intel·lectualment parlant i que només escoltant i interessant-se per aquests mons diferents augmenta la pròpia intel·ligència cultural. Tampoc els hem educat per ser generosos en la producció i expressió de les idees i en el respecte al silenci de l’altre, un món intern de pensaments.
Per aquestes raons, crec que convé, i molt, fer filosofia a l’escola. I què és fer filosofia? Doncs no és altra cosa que ensenyar a pensar i educar els nostres infants i joves en el pensament crític (basat en criteris), el pensament curós (empàtic, compassiu) i el pensament creatiu (fecund, generador d’idees, original, que imagina altres realitats possibles).
Observo sovint com la nostra violència en el llenguatge, la falta d’entesa i d’empatia, esdevé el que podríem anomenar una arma de destrucció massiva. Si un s’autoobserva i analitza els discursos habituals, veurem que estan plens d’insults, incomprensions, paraules que fereixen i paraules amenaçadores. Diu Irene de Puig al seu llibre Fer filosofia a l’escola (Editorial Eumo, 2012) que la violència ”s’aprèn” però també es pot “desaprendre”. Fer filosofia l’aula ens pot ajudar a cultivar unes habilitats de raonament i unes habilitats socials que afavoreixin el benestar comú. De fet, els filòsofs de sempre ja ens han orientat en el camí de la recerca de la felicitat individual i col·lectiva i en l’aprenentatge de la saviesa i de l’aprendre a viure en comunitat.
Ara bé, ens preguntarem, i com es fa això? El llibre d’Irene de Puig no és un receptari de tècniques, sinó que, al meu entendre, és una mirada que des de la filosofia ens ajuda a comprendre que educar és un art i proposa una manera d’articular tot un seguit de continguts a través del diàleg.
Com es pot educar la raonabilitat, el tenir seny? Per què és útil argumentar? Hi ha diferències entre racionalitat i raonabilitat? Ens podem educar emocionalment parlant? L’autora del llibre ens fa conscients d’un error conceptual que està molt estès ara que l’educació emocional està de moda. Ens diu Irene de Puig: Les emocions són una forma de judici! Estar emocionat és pensar, per exemple, “Que bonic”, “Que bé que ho fa”. Treballar amb les habilitats de raonament és treballar, per tant, les emocions i, citant Nussbaum, ”les emocions són paisatges del pensament que incorporen elements cognitius com ara la intencionalitat, la creença, l’avaluació, la imaginació” (p. 50).
Quan ens explica com educar per la pau i la prevenció de la violència, fa seves les paraules de Gilles Vigneault (p. 67): “el problema de la violència és la manca de vocabulari”. La violència comença quan s’acaben les paraules o quan no hi ha ocasió de parlar, de contrastar, d’expressar, és a dir, quan no enraonem.
A les aules, fer filosofia és ajudar que els nens i les nenes, els nois i les noies es facin més conscients dels seus criteris i que els defensin amb arguments, ajudar a resoldre els conflictes amb acords verbals i ajudar a dominar les paraules. I això s’aconsegueix a través de la paraula, del diàleg i d’adonar-se com la paraula és conduïda per mitjà d’altres llenguatges (com el cinema, la música, la pintura), i com de mica en mica es va solidificant la idea que és possible una comunitat pacífica.
Si volem educar persones que saben dialogar a través de tots aquests llenguatges, cal que els oferim models democràtics, dialogants i autocrítics i que promoguin comportaments respectuosos i no coactius. A quantes aules del nostre territori impera un xxxxxt! per demanar silenci (un estudiant meu en deia fer sifons) i altres gestos per imposar, manar, fer callar, castigar i expulsar (el que anomenem violències suaus)? Aquestes pràctiques, malauradament massa habituals, fomenten les habilitats de raonament, les pràctiques assertives per mitja de la conversa i el diàleg? Jo diria que no.
El docent no hauria de basar la seva interacció educativa en relacions de poder, sinó en l’autoritat que li atorga el saber, un saber com a facilitador de l’aprenentatge, com a generador de preguntes que ajuden a pensar. Es tracta d’un canvi d’orientació que no dóna respostes sinó que inspira la descoberta, la indagació i el criteri propi. Genera preguntes que fomenten les habilitats de conceptualització, de recerca, de traducció i de raonament i que al no ser un pensament dogmàtic està obert a l’anàlisi, a l’argumentació, a un pensament obert a la innovació i a un pensament que té cura dels altres, que no fa mal, que tracta bé, que es preocupa pel propi benestar i del dels altres.
Així doncs, el docent com a generador de preguntes que ajuden a pensar ha de fomentar preguntes com les següents (p. 113-118):
- Què vols dir amb…(mot o expressió)? (habilitat de conceptualització)
- Per què dius això? (habilitat de raonament)
- Creus que si tothom pensés com tu el món seria millor? (pensament autocorrectiu)
- T’agradaria viure en un món en què… (pensament creatiu)
- Què has après de les opinions dels companys/es? (pensament curós)
- Hi ha algú que tingui un punt de vista diferent? ( habilitats de recerca)
- En quin sentit, el que has dit ajuda a millorar la nostra recerca?
- Què té de semblant el que dius tu i el que diuen els altres? (habilitats de conceptualització)
- En què et bases per dir, per creure que… (habilitats de raonament)
- Algú ho pot explicar d’una altra manera que no sigui amb paraules? Ho pots dibuixar? (habilitats de traducció)
- Com ho faríem per fer-ne una representació amb titelles? (habilitats de traducció)
El llibre d’Irene de Puig, basat en el projecte de Philosophy for children que va dissenyar Matthew Lipman inspirant-se en el pensament socioconstructivista de Lev Vigotski, Jean Piaget i John Dewey entre d’altres, comparteix la idea d’aquests pensadors que les persones només constitueixen la seva identitat en la mesura que reconeixen l’altre, qui, al seu torn, els reconeix. El projecte Filosofia 3/18 és un projecte dissenyat per a infants de 3 a 18 anys per ajudar a pensar millor, millor des de la lògica, des de l’ètica, amb coherència i consistència, a pensar per un mateix, i ajudar a pensar des d’una perspectiva democràtica.
Els materials dissenyats per a educació infantil, primària i secundària estan plens de diàlegs ben construïts, narracions interessants, pel·lícules seleccionades, pintures escollides, música i jocs, és a dir, un munt d’idees suggerents, raonades i creatives que actuen com a inspiració per generar una veritable comunitat de recerca. Una comunitat de recerca, diu Irene de Puig (o. 151) ”és una agrupació de persones, infants o joves en el nostre cas, que es basa en una solidaritat intel·lectual i afectiva i on els membres es reconeixen els uns als altres com a persones i com a interlocutors vàlids per avançar en el coneixement i la recerca de manera que generi millora en el grup i en cadascun dels individus que el componen”.
Tal com assenyala De Puig, el terme clau és explorar, en el sentit de buscar, resseguir, examinar, posar en joc, disposar de certa valentia per assumir riscos, saber tornar enrere i començar de nou. En definitiva, aprendre a equivocar-se, a dubtar, a tenir ensurts i a atrevir-se, tal com fa l’explorador.
Crec que Fer filosofia a l’escola d’Irene de Puig hauria de ser el llibre de capçalera de tot educador/a, sigui de l’àmbit que sigui; no només perquè és un compendi exhaustiu del perquè d’unes bones pràctiques, sinó perquè t’ajuda a entendre el diàleg socràtic, aquell que neix del veritable sentit d’educar, educere, ajudar a extreure el que hi ha a dins i portar-ho al discerniment, i recull una quantitat ingent de referències bibliogràfiques seleccionades que amplien de manera fonamentada el seu discurs.
La Unesco, l’any 2007, va publicar un ampli estudi que es titula La filosofia: una escuela de libertad i deia que una educació és vertaderament adequada per la llibertat només si produeix ciutadans lliures, ciutadans que són lliures no per causa de la riquesa o del naixement, sinó perquè se saben senyors de les seves pròpies ments.
En l’epíleg del llibre, Irene de Puig ens explica clarament que no es tracta d’ensenyar filosofia sinó de fer filosofia, d’aprendre a filosofar, d’imitar el tarannà dels filòsofs que s’han dedicat a buscar respostes, d’afinar cada vegada més les preguntes i gràcies a un diàleg ininterromput anar obrint camins de recerca i de donar l’oportunitat als nens i les nenes i als joves de ser més reflexius i més ponderats.
He començat aquest escrit amb una pregunta: Fer filosofia a l’escola? I acabo amb una altra pregunta que es fa Irene de Puig al llibre: Què esperem? I jo hi afegeixo: I fer filosofia a la Universitat? Com a resposta, em remeto de nou a la mateixa pregunta: Què esperem? Estic convençuda que l’educació per mitjà del diàleg pot contribuir a educar persones més felices i el projecte educatiu de filosofia 3/18 hi pot col·laborar. Animo tothom a qui li interessa l’educació de veritat a fer-se seu aquest llibre. L’educació dels altres passa per l’autoeducació i el llibre d’Irene de Puig ens pot fer de mirall per veure tots aquells aspectes de nosaltres mateixos que necessiten ser revisats.