El passat 18 de març va tenir lloc la xerrada Camins per una (des)institucionalització de la infància i la joventut a Catalunya. Dani Julià, director de REIR i de la Junta Directiva de FEDAIA, ens va explicar la situació actual de la infància institucionalitzada: a DGPPIA hi ha més de 6000 casos, i d’aquests hi ha casos que passen més de 8 anys en centres. En concret segon el Síndic de Greuges, les dades són: a DGPPIA treballen amb 6.826 casos; 2.255 portaven més de 5 anys sota tutela i 877 més de 10 anys. Aquest factor temporal és clau, és a dir que “en el moment que la institucionalització és a llarg termini, hem fracassat com a societat”. Dani Julià defensa que cal aconseguir una mínima institucionalització; en aquest sentit, el SIS com a model va en aquesta línia. La problemàtica, però, rau en la pràctica, en el seu desplegament, acotar-lo a nivell local; aquest fet no el fa factible per capacitar les famílies.
La institucionalització ha estat l’opció més senzilla per a l’Administració, posant en situació de risc molts infants als centres. Mònica Garcia, directora tècnica de FASI, ens va explicar la proposta de les cases d’infants: l’acompanyament a les famílies de forma diària, el caràcter voluntari, la temporalitat d’estada, les diferents figures professionals i el fet que el 84% dels infants que hi resideixen de forma temporal retornen a casa, defensant que “les solucions que troben les famílies sempre són millors que les dels professionals”.
Reflexionar entorn del paper de l’Administració i la mirada del professional per valorar aquesta institucionalització és clau per afavorir un acompanyament a aquelles famílies, sense un càstig, creient en la capacitat d’agència de les mateixes i tenint molt present l’interès superior de l’infant.
