El dimarts 29 d’octubre de 2024 València va patir un fenomen meteorològic anomenat Dana.
Aquest es caracteritza per unes precipitacions molt violentes i intenses, provocant així greus inundacions a diverses zones urbanes i industrials del País Valencià. La situació va desbordar els sistemes de drenatge i va causar desbordaments de rius i rieres. La localitat no estava preparada per fenòmens meteorològics extrems, i ha deixat clara la necessitat de tenir plans d’emergència efectius i fer inversions en infraestructures resilients.
A causa de la mala gestió del govern i de les seves institucions, el poble s’ha vist obligat a solucionar el desastre per ells mateixos. S’han vist enfrontats amb una dura rutina de neteja i d’intent de restaurar els seus pobles i ciutats. Tot i això, la magnitud del desastre requereix l’ajuda externa i molt temps de dedicació.
Des de Catalunya, tota la informació s’ha distribuït ràpidament i diverses institucions com els propis ajuntaments, la Creu Roja o Càritas, han organitzat la recaptació de diners i material suficient per poder donar a totes les persones afectades. Per algunes persones donar diners o recaptar material no és suficient, i és així com ha sorgit un moviment molt gran de
voluntaris disposats a ajudar en tot el que puguin.
Aquest és el nostre cas, som dues estudiants de Psicologia a la UVic que des de feia uns dies ens rondava pel cap baixar a València a donar un cop de mà. Així doncs, aprofitant que el 12 de novembre s’havia convocat una vaga estudiantil, en la qual es denunciava la
responsabilitat dels governs amb aquest fenomen catastròfic, vam decidir baixar-hi conjuntament amb dues persones més amb furgoneta. Només hi anàvem estar unes hores, ja que anàvem l’11 al vespre i marxàvem el mateix 12 a la tarda, ja que hi havia l’alerta taronja a Catalunya. Però tot i no haver pogut fer més feina, estem molt contentes amb el nostre treball realitzat.
La nostra destinació era Benetússer, i tot i haver fet unes cinc hores de trajecte, el viatge va estar bé. Però vam començar a tenir unes vistes caòtiques just a punt d’entrar entre Paiporta i Benetússer. Vam passar pel costat del pont de Xirivella, per on travessa el riu Túria. El riu estava sec, i s’hi podien distingir cotxes amuntegats, tota mena de mobles, cartells… La carretera en aquell tram estava paralitzada i cada dos minuts ens avançaven per l’esquerra ambulàncies, cotxes militars, la policia o els bombers. També ens va cridar l’atenció veure les marques del fang a totes les parets i murs. Només de pensar que feia uns dies per aquell mateix lloc corria un flux d’aigua descontrolada, ens va posar els pèls de punta. Entre aquest camp de visió i els sorolls van provocar que tots quatre sentíssim molta angoixa i estiguéssim en estat d’alerta, com amb el cos tens. Només fèiem que assenyalar diferents coses que ens anaven sobtant i cada vegada parlàvem menys entre nosaltres.
A l’arribar a Benetússer ens vam vestir amb totes les mesures preventives (mono Epi, mascareta, guants i botes d’aigua) i vam fer una volta pels carrers per veure com estaven les coses. Ens va sobtar veure que la situació estava molt més normalitzada del que ens pensàvem. Hi havia diferents grups de persones netejant garatges o botigues, mentre d’altres feien cua a l’estanc o es prenien un cafè al bar. Dos tipus de comportament molt diferents.
Els recursos i tota l’organització estaven centralitzats a l’escola Blasco Ibáñez, l’escola pública del poble. A l’escola hi havia diferents persones que funcionaven com a grup, tots tenien tasques diferents, com per exemple: classificar el menjar, recopilar els productes de dona/ neteja/ sanitaris, fer mapes sobre la situació del poble i on s’hi havia de destinar ajuda, donar voltes per les zones afectades i repartir material, etc. Com en diversos àmbits no era prou amb les persones que hi havia destinades, demanaven ajuda ràpidament per poder executar les tasques entre més persones. Els voluntaris eren destinats a una activitat sense problemes. Vam poder observar que els movia un sentiment de germanor i solidaritat molt gran. Per tant, tot i que els rols de les persones estaven mitjanament establerts, aquests variaven depenent de les condicions de la situació. Hi havia una sèrie de persones que sí que eren vistes com a més líders, ja que disposaven d’informació i donaven resposta a molts dubtes, però no era un càrrec autoritari ni es feien responsables de tots els àmbits organitzatius. Nosaltres mateixes vam passar de rebre ordres d’altres voluntaris a ser els que organitzàvem les tasques i les accions de les persones, perquè sabessin què fer. Contínuament hi havia una reorganització de rols.
A l’escola disposaven de recursos materials suficients per a tota la població, però vam detectar que el que necessiten és mà d’obra, gent que els ajudi a fer totes aquestes tasques de neteja i restauració.
Certes persones de Benetússer es dedicaven a anar porta per porta de tot el municipi per revisar si els ciutadans disposaven de menjar, aigua i com tenien la casa.
En l’última d’aquestes expedicions es van adonar que la senyora Maria Cruz, vivia en un baix que havia quedat completament inundat i tots els mobles s’havien fet malbé. Ella no s’havia vist amb forces de netejar tot aquell desastre per si sola i ho va deixar estar. Tot seguit, molts voluntaris van ser enviats a casa seva immediatament per tal d’ajudar-la. Nosaltres vam ser destinats a casa seva. Ja tenien bastant avançat i només faltava passar la karcher per poder netejar a fons les parets. Les coses que s’havien de fer ens les deia la coordinadora que ens havia portat allà, i la manera d’executar les tasques depenia molt del criteri de la senyora Maria Cruz. Mentre una passava la karcher per les parets, les altres quatre persones amb regletes neteja vidres trèiem l’aigua del terra de l’habitació. Hi havia molts moments en què el sistema que usàvem no era gaire efectiu, i a poc a poc sense parlar, s’anaven introduint possibles idees o alternatives. Jo (Laia) per exemple, em vaig col·locar a l’exterior de l’habitació per empènyer l’aigua des d’un altre angle. Una altra noia s’encarregava que l’aigua no sortís cap a altres habitacions ja netes. I això eren tasques diferents a les quals la senyora de la casa ens havia ensenyat des d’un principi. L’estil de neteja es va adaptar a les persones que executaven la neteja. El grup va anar canviant en moltes ocasions, i les tasques a realitzar de cadascú també. Com quasi tots els baixos d’aquella comunitat havien quedat afectats, ens havíem d’anar movent d’edifici a on se’ns requeria en un moment donat. Amb aquest sistema no faltaven mans i tots anàvem substituint-nos simultàniament. Ràpidament, érem capaços de veure on no hi feia falta tantes mans, i que s’havien de destinar a altres coses.
Mentrestant, jo (Itziar), a la casa del costat em dedicava a treure mobles i buidar la casa per tirar-ho tot, ja que estava plena de fang i florit per la humitat. Al no tenir tanta força com altres voluntaris, em vaig adaptar a les circumstàncies agafant un carro.
La predisposició dels voluntaris a ajudar i l’actitud positiva dels propietaris van fer de la feina una tasca fàcil. A poc a poc, quan tot ja començava a estar millor van començar a queixar-se els valencians de la zona sobre la situació. En aquest moment ens vam adonar que només els voluntaris i les mateixes persones afectades estaven netejant, mentre que els veïns de dalt no havien baixat a ajudar. De fet, passaven per davant nostre i ens miraven des de les terrasses com treballàvem. Aquesta era la queixa més gran que tenien les persones dels baixos, van verbalitzar vàries vegades: “el vestíbul és de tots” o “ha de venir gent de fora per ajudar-nos mentre que els mateixos veïns no ho fan”.
A la tarda vam tornar a l’escola perquè ens diguessin on podíem ajudar i ens van demanar que ens quedéssim per organitzar tot el material que hi havia. Aquella mateixa nit havia de tornar a ploure i estaven preparant-ho tot per guardar-ho i que no es fes malbé amb la pluja. Venia molta gent demanant material i una cosa que ens va sorprendre va ser que no l’agafaven sense permís, sinó que es dirigien a nosaltres per demanar el que necessitaven. En una d’aquestes va venir un senyor que demanava només uns vestits EPIs. Ens va explicar que tenien tots els magatzems d’un pis inundats i plens de fang. Li vam oferir caixes de mascaretes, guants i qualsevol material que li pogués ser útil. Estava molt agraït per això, però al mateix temps desesperat per la situació.
Quan vam acabar, cadascú va anar a preguntar a diferents persones en què necessitaven ajuda. Ens van explicar que calia folrar caixes de material i aliments perquè no es mullessin. Sense necessitat de paraules, cadascú va adoptar un rol. Els que tenien més força folraven amb plàstics les caixes, altres posàvem cinta 
adhesiva perquè no entrés aigua i, per acabar, altres etiquetaven les caixes per saber què hi havia dins. Després, mitjançant una cadena de persones, vam anar introduint les caixes dins de l’escola. Estàvem envoltats de persones que no coneixíem, no sabíem qui manava o qui organitzava, però no era important, perquè tots havíem de col·laborar per una causa comuna.
Entre els voluntaris que vam participar en l’ajuda vam poder observar diferències en la forma de col·laborar. Així, per exemple, les dones musulmanes interactuaven menys amb la resta de la gent, tot i que estaven molt unides entre elles. No sabem si era per dificultats amb l’idioma o per qüestions culturals, però és una cosa que ens va cridar l’atenció, ja que era notòria la diferència.
Entre la gent que ho ha perdut tot o que ho ha viscut molt de prop, vam poder observar un procés de cristal·lització a causa de les emocions tan intenses que havia provocat la Dana. Molts veïns que abans eren desconeguts s’havien unit per ajudar-se i compartir el poc que tenien. Però també, certes situacions que vam veure, ens recordava que vivim en una societat molt individualista. Si un problema no t’afecta directament, no et veus obligat a participar-hi i ajudar.
No obstant això, ha estat enriquidor veure com el grup de voluntaris s’organitzava com un equip amb un objectiu comú: ajudar els afectats i posar un granet de sorra en la reconstrucció de València. Vam tenir una sensació molt forta d’empatia amb els afectats. Vam poder escoltar totes les seves històries i acompanyar-los en els seus moments més vulnerables, però alhora sentir el seu agraïment pel nostre acompanyament, tant físic com emocional.
En conclusió, tot i les adversitats que viu el País Valencià, la solidaritat ciutadana, tant local com de voluntaris externs, és essencial per afrontar aquest desastre. Aquesta crisi posa de manifest la necessitat d’un sistema preventiu i un suport comunitari, per tal de poder reconstruir tots els habitatges i tornar a la normalitat com més aviat millor.
(Crònica escrita per les estudiants de Psicologia Itziar Martínez de santos i Laia Oliver. Psicologia dels Grups i Organitzacions)
