Rafa Madariaga. Professor d’Economia de la UVic-UCC

Des del seus orígens el 1776 amb la publicació de “La Riquesa de les Nacions” per Adam Smith, la ciència econòmica ha investigat les raons de la prosperitat i de les diferències entre els nivells de vida i benestar. El que anomenem “creixement econòmic” és sens dubte un dels nuclis centrals de l’Economia. Les connexions del creixement econòmic amb els moviments polítics són evidents. Per altra banda, compartim la percepció de que bona part dels problemes del món acabarien amb el creixement econòmic (la gana, la misèria, la falta d’oportunitats, els moviments de la població, la consolidació i extensió dels drets humans i la democràcia). En canvi, la percepció de que el creixement econòmic posa en perill els equilibris ecològics sobre els que es basa la vida de l’espècie al planeta és molt més recent. Que la manera en què els humans produïm béns i serveis afecta el clima és ja una evidència, excepte per alguns il·luminats o ignorats o estúpids, encara que siguin molt poderosos. Encara que sembli increïble, fins fa no gaire el coneixement sobre els factors determinants del creixement i sobre les interaccions entre el sistema econòmic i els equilibris ecològics era molt limitat.

Les aportacions dels dos premis Nobel d’aquest any apunten en aquestes dues direccions. William Nordhaus va començar a treballar en els aspectes mediambientals del creixement a finals dels anys 70, després de llegir la seva tesi doctoral al MIT i un cop tornat a Yale per fer de professor. En aquells anys, la preocupació era saber si un sistema de mercat pot tenir en compte l’exhauriment dels recursos alhora de determinar el seu preu. Un preu creixent d’un recurs escàs limita el seu ús, protegeix de la seva desaparició i, en un sistema de mercat, impulsa la cerca d’alternatives. Aquesta idea, ja proposada per S. Jevons a principis del segle XX, va ser la primera preocupació de Nordhaus. En aquells anys, diverses institucions i autors van difondre la idea de que hi ha “límits al creixement”. Si és veritat, aquesta idea té moltes implicacions polítiques. Avui dia, tenim evidències clares: si tota la humanitat tingués el consum de recursos naturals dels ciutadans dels països més desenvolupats, el món duraria pocs anys. Això implica que els subdesenvolupament i la pobresa són el preu que la humanitat ha de pagar pel nostre benestar; que no podem anar a dir als països subdesenvolupats que només es qüestió de temps que ells també tinguin llum, aigua corrent, cotxes i infraestructures. Nomes un ignorant o un economista poden prometre creixement infinit d’un planeta finit. Contra aquesta evidència “lúgubre” s’alça l’optimisme tecnològic: anem tirant i les innovacions ja ens ajudaran. El que estan demostrant ja els científics és que estem a punt de travessar un punt de no retorn. Que si no afrontem seriosament els problema del canvi climàtic provocarem canvis irreversibles.

Com analitzar sistemes complexos amb les limitacions de la ment humana? Encara més, com podem relacionar sistemes complexos i podem conèixer la interacció entre el sistema econòmic i el sistema ecològic que és el substrat sobre el que totes les activitats humanes es desenvolupen? La gran aportació de Nordhaus és la creació d’un model global que relaciona l’activitat del sistema econòmic amb les relacions físiques, químiques i biològiques sobre les quals opera. Aquest model, que amb una nota d’humor va anomenat DICE (Dynamic Integrated model of Climate and Economy) –en català dice és dau, assumint Nordhaus que els humans estem jugant als daus amb el futur– és actualment la base per la investigació mundial sobre canvi climàtic. Un model és una representació simplificada d’una part de la realitat que permet entendre els aspectes rellevants sobre el fenomen en qüestió. I, més important aquí, fer preguntes i buscar les respostes. La clau per entendre les aportacions de Nordhaus són els conceptes de béns comuns i d’externalitat.

El model Dynamic Integrated of Climate and Economy de Nordhaus és actualment la base per la investigació mundial sobre canvi climàtic.

Hi ha dues característiques rellevants dels béns i serveis. La primera és si el consum és rival o no rival. Un bé rival es aquell per al qual el consum d’un individu redueix la disponibilitat per altres. Si em menjo els aliments redueixo la disponibilitat. Si ocupo una casa no la pot ocupar una altra família. Si compro un cotxe ja no està disponible per altres consumidors. Però si miro la televisió, sento la ràdio, em connecto a internet, parlo per telèfon, assisteixo a una classe, no es redueix la disponibilitat. El meu consum no afecta les possibilitats de consum d’altres. La segona característica és la excloïbilitat. És possible excloure de l’accés a un bé de qui no contribueix a finançar-ho, sigui pagant el seu preu o pagant els impostos necessaris per la seva provisió? Els béns comuns són aquells que són rivals però no excloïbles. El cas paradigmàtic són els recursos naturals o béns com l’aire net, el manteniment del clima o la no contaminació. Si els béns són rivals i excloïbles, els anomenats béns privats, els incentius típics del mercat, de la iniciativa privada, funcionen correctament: generen incentius per a què empreses amb afany de lucre puguin obtenir beneficis amb la producció i venda. Se sap qui accedeix al bé i es possible cobrar per l’ús. Si és no rival i no excloïble, els anomenats béns públics purs, els incentius no funcionen; cal buscar mecanismes complementaris per garantir la seva provisió o assignar-la a l’estat.

Els béns comuns són un cas mixt: per una banda, per ser rivals, es pot saber qui hi accedeix i en consumeix, tot i que depèn de qüestions tècniques. Però com que no són excloïbles, hi ha dificultats per fer pagar el preu a tots els usuaris. O dit, d’una altra manera, un cop produïts i distribuïts, en poden gaudir moltes més persones que les que paguen per obtenir-ho. Això provoca que qui el subministra no pugui rebre ingressos de tots els que en gaudeixen. I per tant, els incentius a la producció privada no són prou per garantir la seva provisió. Un cas paradigmàtic d’aquesta problemàtica i que dona nom a tota la col·lecció de béns i serveis que tenen aquestes característiques és el dels béns comunals de què disposaven els pobles abans del capitalisme. Imaginem un petit municipi dedicat principalment a la ramaderia que disposa d’uns prats comuns. L’incentiu individual és portar els ramats tant temps com sigui possible al prat comunal. Aquests incentius són comuns per a tots els ramaders del poble. Si no hi ha cap regulació o intervenció, tots els ramaders farien el mateix i el resultat seria l’exhauriment de les pastures. Amb aquesta lògica, es poden analitzar els recursos naturals com les pesqueries, o la no contaminació o el manteniment del clima. És la diferència entre la valoració individual (més hores pastant vol dir més carn o més llet i per tant més ingressos) i la valoració social (les pastures tenen una capacitat màxima que cal respectar) el que genera el problema. Cada individu genera un efecte extern sobre els altres. Des del punt de vista individual, aquest efecte extern és petit, infinitesimal. No passa res si tiro la burilla a la platja, no passa res si deixo una bossa de brossa al paratge natural, no passa res si aboco els residus al riu. Però la suma d’un gran nombre d’efectes infinitesimals és significativa.

Aquests efectes externs o externalitats són els resultats sobre altres de les accions d’un agent. La fàbrica que contamina un riu imposa costos sobre les altres empreses que utilitzen l’aigua del riu i sobre les poblacions que s’hi abasteixen (costos de sanejament). El pagès que planta flors ajuda al silvicultor a augmentar la producció de mel. Es qualifiquen d’externs perquè no tenen preus i no es valoren i no s’intercanvien. Com es veu, les externalitats poden ser positives o negatives. El problema és que en presència d’externalitats, els càlculs privats (propis del mercat) no proporcionen òptims socials. El concepte d’externalitat permet analitzar i buscar solucions per molts problemes que tenen el mateix origen. La capacitat d’abstracció permet analitzar-les i tractar-les de manera sistemàtica.

Paul Romer va publicar dos articles el 1986 i el 1990 que tenen més de 25.000 citacions cadascun. No sé en altres àmbits científics, però en economia, aquestes xifres són estratosfèriques. Tot i la preeminència i la importància del creixement econòmic, encara els anys 50 i 60 del passat segle, no disposaven d’una teoria sobre els factors explicatius del creixement. Gràcies als models de Solow i Swan, enteníem que augmentant les quantitats de treball i capital les economies creixien. Però, hi havia alguna cosa no explicada en els models teòrics, l’anomenat “residu de Solow”. Un conegut economista americà va dir amb sorna que era “la mida de la nostra ignorància”. Els articles de Romer van permetre fer un pas més i obrir una via per aprofundir en els factors explicatius del creixement. Fins aleshores, el creixement era considerat exogen: una mena de mana caigut del cel i que des de fora del sistema generava creixement. És per això que aquestes noves teories es van batejar com a Models de creixement endogen. Posaven el focus en factors interns que el generaven. Com tantes altres vegades, l’argument era simple i comú, però la seva implementació en l’argot i les tècniques dels economistes va ser més difícil. A més de l’augment del nombre de màquines i de treballadors, què més explica el creixement? Les idees! Ja, ja, ja sé que sona a xerrameca; que és tan obvi que no sembla una gran aportació. Les idees permeten canviar la forma en què combinem les màquines i el treball i permeten obtenir augments de la producció, més enllà de la pura replicació de l’estructura preexistent. Quan els economistes van ampliar els models per introduir variables relacionades amb la quantitat d’idees disponibles, els resultats empírics van millorar espectacularment. I, per què les idees són la clau per explicar el creixement? Perquè són no rivals!

Els articles de Romer van permetre fer un pas més i obrir una via per aprofundir en els factors explicatius del creixement.

La no rivalitat complica la venda i la rendibilitat. Sembla que els incentius típics del sistema de mercat, no funcionen. Però, les idees, que són béns no rivals poden jugar un paper fonamental en el creixement econòmic. No només; la majoria de les idees generen noves idees, permeten repensar el coneixement disponible i obrir nous horitzons. Qui crea i difon una idea, no pot evitar que tothom la faci servir. Si és així, què li mou a generar-la i difondre-la? En termes purament econòmics i potser miops, res!! Si és així, la societat faria curt d’idees. Com podem generar idees que són la clau per al creixement si no podem obtenir rendiment econòmic? Malgrat que això no agradi als més liberals, són els estats els que financen la majoria de les idees: internet no seria res sense la inversió en defensa dels Estats Units; moltes de les innovacions mèdiques tenen el seu origen en investigacions finançades pels estats. Alternativament, hem desenvolupat un sistema públic de patents: no són més que drets, protegits per institucions públiques, per garantir la rendibilitat de les idees. Les patents donen dret exclusiu d’ús d’un bé o servei o d’un procediment productiu. El propietari d’una patent pot cedir l’ús a canvi d’una remuneració: els royalties.

Si alguna institució social està sobrevalorada i sobredimensionada en les societats actuals, és el mercat. Per mercat s’entén una institució social que produeix i distribueix béns i serveis i coordina decisions individuals. El mercat és el regne de la iniciativa privada, de la racionalitat i la cerca de beneficis privats. Com les aportacions dels dos premis Nobel mostren, el mercat no és perfecte ni soluciona qualsevol problemàtica social. La millora de la comprensió del funcionament del mercat, l’anàlisi dels seus punts crítics i les seves errades són les línies d’investigació més fecundes en l’actualitat. La problemàtica dels béns públics, els béns comunals i de les externalitats, l’aprofundiment sobre la rivalitat i l’excloïbilitat dels béns i recursos són àmbits prometedors en la recerca. Per als que encara pensem que la universitat, més enllà de formar professionals i atendre la demanda del mercat de treball ha de proporcionar eines per una anàlisi crítica del present, ha de formar ciutadans, aquestes són qüestions imprescindibles.