Cada primera quinzena de setembre des de fa ja 24 anys, Perpinyà esdevé la meca del fotoperiodisme amb un festival obert a tots els públics. ‘Visa pour l’image‘ exhibeix enguany l’obra de 26 autors en diferents escenaris de la ciutat. Són milers les persones que hi peregrinen, no només estudiants de periodisme, periodistes o fotògrafs, sinó també tots els apassionats per la combinació d’aquestes dues professions.
Els centenars de fotografies es troben repartides en 11 punts de la ciutat: edificis històrics, com el Palais des Corts o l’Église des dominicains, però també construccions modernes, com el Théatre de l’Archipiel –l’únic espai situat a l’altra banda del canal, fora del centre històric. De tots ells, el Couvent des Minimes (a les imatges) és el que dóna cabuda a més col·leccions i, per tant, de visita obligatòria si es disposa de poc temps. Amb tot, la ciutat és petita, és a dir que es pot recórrer a peu i visitar tota la mostra amb mig dia. Això sí, abans del 16 de setembre, ja que després romandrà obert només a grups d’estudiants.
Les fotografies són un reflex dels esdeveniments més crus que transcorren al planeta. Alguns els tenim ben presents perquè els mitjans de comunicació els han cobert amb escreix, com les revoltes de la Primavera Àrab o les manifestacions a Atenes. Altres queden més en segon terme i és aquí on exhibicions com aquesta i la feina dels fotoreporters és cabdal perquè vegin la llum més enllà d’on transcorren, per exemple les condicions en què viuen els malalts mentals en alguns països africans, fotografiats per Robin Hammond, o el casament de nenes de cinc a onze anys a l’Afganistan, un trist retrat de Stephanie Sinclair.
‘Visa pour l’image’ és en conjunt una mostra de dolor i tragèdia que no pot passar per alt però que, sens dubte, pot arribar a trasbalsar. El visitant menys habituat ha de saber, a més, que no es tracta d’una mostra de les millors fotografies –algunes mostren subjectes moguts o desenfocats, o no tenen un enquadrament acurat–, sinó de conjunts d’instantànies que evidencien un fet, a mode de testimoni gràfic. A vegades però en trobem d’enginyoses i fins i tot còmiques com algunes de les imatges captades a Corea del Nord per Pedro Ugarte i Ed Jones.
A la mostra, hi són representats tota mena de conflictes bèl·lics, el retrat que Mathias Baschler i Monika Fischer han fet d’alguns presos de Guantànamo, el dolorós futur a què estan abocades les noies de Swazilàndia, o la xenofòbia i el fanatisme religiós d’alguns indrets dels Estats Units, retratats per Jim Lo Scalzo.
Les sèries de fotografies amb una càrrega menys dramàtica són una minoria i caldrà caminar més enllà del Couvent des Minimes. La primera la trobem al Théatre de l’Archipel. Es tracta d’una mirada a la ‘Intimité‘ d’actors, actrius i professionals de l’escena, retratats per Jean-Louis Fernández. Al Couvent Sainte Claire en trobem una altra, la sèrie fotogràfica amb què Erika Larse il·lustra la vida al nord dels països escandinaus. Finalment, una altra sèrie menys colpidora que no hauríeu de deixar escapar és l’homenatge que Hady Sy ret als donants de sang. ‘Old blood‘ és un conjunt de retrats a tres colors: blanc, negre i, òbviament, el vermell.
