Xavier Ginesta. Professor del Departament de Comunicació
Les universitats han estat, històricament, massa platòniques. Massa vegades s’han anquilosat mirant-se el melic i deixant a l’atzar el què passava al seu entorn immediat. En un context com l’actual, de crisi (social, política i econòmica), aquestes institucions han de jugar un rol diferent; s’han d’interrelacionar amb un entorn canviant, molt dinàmic i que viu a cop de 140 caràcters (la immediatesa de la quotidianitat). La universitat s’ha de convertir en vector de creixement del seu entorn de referència posant la seva atenció en una recerca que, moltes vegades, dista molt d’aquella que s’havia fet vint o trenta anys enrere, que acabava enquadernada en volums teòrics que acabaven reproduint-se memorísticament a les classes de la massificada universitat. Sobretot, en les Ciències Socials.
Des d’aquest àmbit de coneixement, avui es canvia el paradigma. Posem alguns exemples. Per una banda, l’Administració local truca la porta de l’acadèmia amb necessitats que, fins ara, s’havien externalitzat a consultores privades pagant grans sumes de diners. Des de la UVic s’està treballant amb els projectes de desenvolupament de marques de territori per l’Empordà, la ciutat de Vic o el conjunt de municipis que s’agrupen dins la marca Boscos de bruixes i bandolers. Projectes que, si bé anteriorment s’haurien fet aplicant els mateixos preceptes del màrqueting de producte a la posada en valor dels territoris, avui compten amb un bagatge intel·lectual a la universitat que sap treballar-los genuïnament i atenent als intangibles que cada entorn geogràfic desprèn. La unió entre la recerca més bàsica i la transferència de coneixement troben aquí un punt d’engranatge important.
Per l’altra banda, la universitat ha de ser un pol de creació de noves empreses i, per les ja existents, un motor d’R+D. Emprendre no és només una assignatura que s’ha d’incloure als plans d’estudi de la majoria de titulacions (per complir l’expedient?, mai més ben dit), sinó també una actitud, una voluntat, gairebé un deure en els temps que corren. En aquest sentit, fomentar aquesta vocació emprenedora és també un deure de la universitat, que no està subjecte a la pressió del dia a dia, i que té prou massa crítica i solidesa per treballar la relació prova-error. La universitat del segle XXI serà una universitat pròxima a l’empresa, o no serà! Ho serà per aquesta vocació emprenedora, però també perquè l’entorn de crisi fa que el finançament de la recerca ja s’hagi de buscar en copartenariat, sigui amb projectes concrets, amb doctorats industrials… Ningú pot fer la guerra pel seu compte. En definitiva, la crisi genera noves oportunitats. Aquí, l’acadèmia s’ha reconfigurat com a vector per a la promoció i el creixement del seu entorn de referència. Els territoris més interrelacionats amb les seves universitats, per complexos que siguin, seran els que més oportunitats tindran d’afrontar els reptes de la globalitat.
