Xavier Ginesta. Vicedegà de la Facultat d’Empresa i Comunicació de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya

Des de l’alcaldia de Vic ha sortit, habitualment, que la UVic-UCC havia de tenir presència dins de la ciutat. Que s’havia de fer realitat aquella idea de la “ciutat-campus”. Aquest inici de curs, la Facultat ha impulsat –amb la col·laboració de la resta de serveis de la UVic-UCC–, dues iniciatives que, de ben segur, consoliden la voluntat de la Universitat de traspassar els seus murs i fer-se visible socialment. Per una banda, l’exposició Constructes del pintor mexicà David Silvah, que va comissariar Anna Palomo al Temple Romà; per l’altre, l’exposició Tossudament, del fotoperiodista Jordi Ribot, que relata el procés independentista a través de fotografies, des de la Diada del 2012, i que tindrà una innaugració de luxe amb la visita a la ciutat de l’exlendahakari Juan José Ibarretxe.

Les dues exposicions, per molt distants que són en concepte i tècnica tenen un nexe comú, que entronca amb algunes línies de recerca prou desenvolupades a la casa: la diplomàcia pública. En primer lloc, David Silvah ens aprova a la realitat d’una ciutat com Rosarito (Baixa Califòrnia), que des del 2008 viu un procés de reposicionament endagat per l’alcalde d’aquell moment, Hugo Torres, que aconsegueix acabar amb el crim organitzat que assolava la població i es proposa atraure noves inversions i turistes. Silvah participarà dels intents de rebrandificació de la zona a través de l’art, una manera de tornar a atraure el públic nord-americà cap a Tijuana i les platges de Rosarito, que personalment vaig descobrir en el marc d’un congrés de la International Academy of Business Disciplines (IABD), on vaig assistir acompanyat del vigatà Enric Ordeix. Silvah és un exemple de com la diplomàcia cultural pot esdevenir un clar eix vertebrador d’un projecte de rebranding territorial. Diplomàcia cultural que tant bé conceptualitza el professor Nicholas Cull, o el qui va impulsar el projecte de reposicionament de Rosarito, el professor Gregory Payne.

Paral·lelament a l’exposició Constructes, Ribot aprofita diversos espais del Campus de la UVic per mostrar el seu relat fotogràfic del procés sobiranista. Un procés que, al marge de les fotografies que han fet a la seva agència ICONNA, té la complicitat de la investigadora Cristina Perales que en fa una radiografia politològica. En aquest cas, una exposició com aquesta esdevé un element paradiplomàtic evident per a explicar –per exemple, als nouvinguts– la component cívica d’un moviment independentista que ja ha estat objecte d’estudi per part de múltiples investigadors. En aquest sentit, contemplant les fotografies, l’expressió arxiconeguda que “una imatge val més que mil paraules” resulta més que eloqüent per entendre el valor periodístic que té aquest treball. Més, quan el passat 12 d’octubre alguns exaltats van amenaçar el treball de companys fotoperiodistes que, amb la seva càmera, intentaven immortalitzar i denunciar escenes predemocràtiques que no s’haurien de repetir més.

Tossudament és, en aquests moments, un dels treballs que periodísticament han aconseguit radiografiar d’una manera més transversal i indèdita la sociologia de l’independentisme català del segle XXI. Les imatges posen a la llum l’amalgama de sensibilitats (drets i esquerres, burgesia i proletariat) que acaben sortint al carrer per defensar un determinat ideal polític. Ja el curs passat, el Centre Documental de la Comunicació (CEDOC-UAB) va cedir a la biblioteca una fantàstica col·lecció de literatura gris vinculada al conegut procés, a l’argumentari publicat a favor o en contra de la independència. Tossudament acaba visualitzant allò que molts altres han escrit, en aquests cas els partidaris d’abandonar l’actual Estat de les autonomies per cercar nous horitzons nacionals. Al marge de com es pugui posicionar cadascú, la Universitat no podia estar al marge d’un dels grans treballs fotoperiodístics que s’han fet recentment, i més quan l’autor és professor de la Facultat.

Exposicions com aquestes dues permeten tangibilitzar conceptes teòrics treballats des dels despatxos, com per exemple, els de la paradiplomàcia o el branding territorial que tant bé ha treballat l’amic Jordi de San Eugenio; o l’storytelling dels fenòmens polítics espanyols, que la professora Perales té conceptualitzat en els treballs de la seva tesi doctoral. Teoria i pràctica acaben fent de la Universitat contemporània un espai obert, amb voluntat de baixar de l’antiga torre de marfil que molts s’havien construït per evadir-se d’una realitat que els superava dia a dia. Avui, la Universitat i la ciutat, caminen agafats de la mà.

Publicat a la versió impresa del diari El 9 Nou el dia 19 d’octubre de 2015.