El podcast està vivint un moment dolç i a la FEC tenim grans coneixedors del format. Un d’ells és Toni Sellas, professor i actual coordinador de periodisme. La vida de l’ara popular podcast està estretament lligada amb la trajectòria professional de l’investigador. Es tracta, òbviament, del seu àmbit de recerca i d’expertesa perquè Toni Sellas li ha dedicat moltes hores d’estudi al podcast. De fet, tota una tesi doctoral, que va fer història l’any 2009 ja que la seva va ser la primera tesi que es defensava a l’estat espanyol dedicada al llavors innovador format. En una dècada, el podcast ha experimentat una rapidíssima i imparable evolució en paral·lel amb un augment de popularitat que també ha arribat al món acadèmic: la prestigiosa editorial Routledge acaba de publicar un llibre internacional sobre la ràdio i els estudis sobre podcast en 46 països, dos capítols dels quals estan dedicats a Espanya i un d’ells, signat per Toni Sellas en coautoria amb Maria Gutiérrez (UAB).
Professionals de l’acadèmia d’arreu del món coneixeran les característiques del periodisme narratiu a través del podcast, gràcies al darrer volum de Routledge dedicat a aquest àmbit. Quins són els resultats de la investigació que ja s’han recollit en un dels compendis acadèmics més reconeguts a nivell internacional?
La proposta que vam presentar la Maria Gutiérrez i jo és un estudi de diferents casos de narrativa de podcast de no ficció on hem analitzat les característiques en quant a contingut així com la petjada de l’autor o autora [dels podcasts] en la narració. A grans trets, arribem a la conclusió que es tracta d’un periodisme lent, allunyat de les presses, de la immediatesa i d’uns ritmes de producció que requereixen una inversió de temps per part de l’autoria molt rellevant.
Es tracta també d’històries de vida molt concretes a partir de les quals se’n pot extreure una explicació general amb la qual els oients poden empatitzar amb els protagonistes fàcilment encara que l’experiència narrada hagi estat protagonitzada per persones molt allunyades geogràficament, socialment o, fins i tot, temporalment. En la mostra analitzada, ens hem adonat que el disseny sonor del producte pren molta importància i s’hi poden apreciar diferències rellevants en funció de si la trajectòria professional de l’autor o autora procedeix del món de l’àudio o no, tot i que en aquest sentit encara hi ha molt camp per recórrer. Una altra de les conclusions rellevants és que en aquest tipus de periodisme es valora positivament la implicació del periodista dins la història que explica: les aportacions de com viu la història l’autor/a, com l’afecta, de quina manera investiga els fets, el que podríem anomenar “metaperiodisme” o “metahistòria”…la qual cosa està contraposada als estàndards del periodisme clàssic. Es tracta doncs d’un producte on cal que l’autor o autora del podcast inverteixin molt temps a documentar-se, a investigar les històries a fons, a desplaçar-se als llocs on han passat els fets, a parlar amb moltes persones… i això, requereix temps i recursos.
De tota manera voldria afegir que els tempos de l’acadèmia són més lents que l’evolució dels propis podcasts i si ara haguéssim d’enviar una proposta als editors potser incorporaríem una mostra de podcasts més recent que acabarien generant uns resultats i unes conclusions potser una mica diferents de les que hem obtingut.
Ja fa uns anys que la premsa i la televisió incorpora la mirada del periodista en cobertures i reportatges. El podcast seria el terreny sonor que hauria canalitzat aquesta tendència?
Sí. No és quelcom que no hagi passat abans. És a dir, el que estem recuperant és un tipus de periodisme que en el seu moment ja va plantejar el New Journalism o la crònica llatinoamericana. Però així com al periodisme més clàssic que es fa, tant a Catalunya com a l’estat, s’aprecia el valor de distanciament dels fets, aquí el valor dels podcasts rau en l’honestedat. L’audiència aprecia que l’autor li expliqui amb honestedat com s’ha treballat la història, quins dubtes li ha generat i, en definitiva, tot el que envolta el procés de creació i de producció del podcast que estan escoltant.
Per la seva naturalesa sonora, situem el podcast en l’àmbit radiofònic, tot i que veiem que adopta molts recursos procedents de l’entreteniment. Consideres que el podcast s’encamina a esdevenir un nou gènere en sí mateix?
És veritat que aquesta mena de podcasts s’escolten de manera una mica diferent a com s’escolta la ràdio, de la que sempre s’ha dit que l’escoltes mentre fas altres coses. El tipus de podcasts que hem analitzat potser requereixen una mica més d’atenció perquè els detalls del disseny sonor estan molt ben cuidats i també aporten informació molt rellevant a les històries. A més, aquest tipus de continguts són molt aptes per a una escolta molt íntima on pots tenir la sensació que l’autor o autora es dirigeix a tu de manera molt directa i personal, com si ens expliquessin la història a cau d’orella. D’altra banda, justament l’absència de la imatge és el que fa que l’estímul sonor prengui tot el protagonisme. En aquest sentit, un bon producte sonor té una capacitat enorme d’impactar-nos. D’altra banda, és cert que paral·lelament a aquest tipus de periodisme narratiu en podcast, la ficció sonora està en un moment àlgid. En el fons, són dues maneres d’aproximar-nos a la vida i al món que ens envolta.
És una paradoxa que en un món tan marcat per l’audiovisual com l’actual, el podcast agafi embranzida?
Sí, som molt audiovisuals, però també és cert que el podcast s’està consolidant per moltes raons que combinen factors de tipus econòmic, social, productiu…Per altra banda, la pandèmia també va posar de manifest un cert esgotament de les pantalles i un augment dels continguts d’àudio, tant de la ràdio com del podcast. I el podcast ha continuat aquesta tendència. D’altra banda, el so és un dels primers sentits que desenvolupem en el període de gestació (abans que la visió). Existeix literatura científica que posa de manifest la capacitat de l’àudio d’impactar en la nostra imaginació i, probablement tingui relació amb aquesta etapa tan primigènia del nostre desenvolupament com a humans i, per tant, tan natural i profunda.
També en el món actual la nostra atenció es fragmenta entre pantalles, alarmes, missatges de cada vegada més curta durada. Mirant de cara al futur, hi cabrà un producte que requereixi certa calma?
Al final no deixen de ser ofertes o inputs que competeixen pel nostre temps. Jo crec que sí que l’àudio hi té el seu espai. S’està demostrant perquè el podcàsting s’està consolidant progressivament i s’està generant poc a poc una indústria del podcàsting a nivell estatal. Això vol dir que hi ha demanda. Segurament encara hi ha molta gent que ha de descobrir els podcasts, però estem molt més avançats d’anys enrere quan començava a investigar aquest tema, el 2005.
Es pot dir que n’has seguit l’evolució pràcticament des dels orígens del podcast ja que la teva tesi doctoral va ser la primera a l’estat espanyol que apareixia sobre el tema. A grans trets, quina evolució hi ha hagut?
Doncs ha canviat molt. L’escenari del podcàsting espanyol actual no té res a veure amb el d’aquells temps: era molt minoritari, molt vinculat a entorns amateurs des del punt de vista d’aquell que té una passió per allò que fa, molt vinculats també a àmbits tecnològics, per exemple. La ràdio incorporava el podcàsting des dels inicis però només com una mena d’eina per difondre el que havia emès per antena, però qui va ser motor durant molts anys de l’evolució del podcast van ser sobretot els i les podcàsters independents o amateurs. Avui en dia, l’ecosistema és molt diferent. D’una banda, perquè el propi podcàsting independent s’ha professionalitzat: alguns podcàsters que van començar a emetre com a hobby han aconseguit fer d’això la seva professió i el seu modus de vida laboral. I, d’altra banda, perquè la tecnologia per a distribuir i rebre podcasts també ha evolucionat moltíssim, sobretot a partir de l’aparició dels smartphones.
La indústria radiofònica ha canviat la mirada vers els podcasts i ara ja se’n creen de nadius digitals dirigits a una audiència diferent a la que escolta els programes en antena. També han entrat en escena grans empreses multinacionals de la talla d’Amazon, Google, Spotify o Podimo que competeixen pel monopoli de l’àudio. I també altres mitjans que eren aliens a l’àudio han irromput al món del podcast: El País, Eldiario.es, el New York Times…Tot això també ha comportat més inversions en serveis i fitxatges de podcàsters en exclusiva, la qual cosa també ha estat un motor molt important per l’evolució del podcàsting i la seva progressiva professionalització. A més de les capçaleres, també s’ha observat el pas de professionals amb experiència radiofònica cap al món de la producció de podcasts, amb el know how acumulat i una marca personal pròpia.
Els teus alumnes fan podcasts?
Sí, es clar! En totes les assignatures de ràdio dels diferents graus de la FEC es toca el tema podcast; se’n fan també des d’UVic Ràdio i estan apareixent ja TFGs molt interessants dedicats al tema. A més, amb els també professors de ràdio de la FEC Sergi Solà i Raúl Martínez Corcuera juntament amb persones d’altres facultats, hem incorporat el podcast com a eina docent, en el marc d’un projecte d’innovació docent de la convocatòria PIRE 2021.
Aquest darrer any has estat també jurat de la primera edició dels Premis Sonor.
Sí. Es tracta d’una iniciativa del magazín La Mira amb col·laboració de Catalunya Ràdio, que ha nascut amb l’objectiu de posar en valor i estimular la producció de podcasts en català. Ha estat una satisfacció formar part del jurat de la primera edició en que s’han guardonat una sèrie de podcasts en diverses categories i entre els quals hi ha projectes molt interessants.
Quins són els podcasts de referència de Toni Sellas?
Doncs això costa de contestar perquè n’hi ha moltíssims i de tipus molt diferents, que no es poden posar al mateix sac. No és el mateix un podcast produït per Catalunya Ràdio que un altre que fa algú amb recursos propis. Dit això, em sembla interessant conèixer i escoltar Guerra 3, com a exemple de ficció sonora i produït per Podium Podcast (amb molts recursos i mitjans). En l’altre extrem, també de gran qualitat, trobem Berícid Sulfúric, de producció independent fet per un públic jove i en català o Mossegalapoma, un pioner en llengua catalana que encara es manté actiu.
En el terreny de la no ficció, puc citar Las Raras, un podcast xilè que explica històries sobre Amèrica Llatina que elles mateixes ja etiqueten com a “historias de libertad” i que es caracteritzen per persones que s’han rebel·lat contra el sistema, que lluiten pels seus drets, i contra les injustícies. També hi ha podcasts d’investigació rellevants, com V., las cloacas del estado, o X-Rey, que han estat els primers en atrevir-se amb la corrupció lligada a figures com el comissari Villarejo o Joan Carles de Borbó, abans que ho fessin els mitjans tradicionals. Un altre format molt interessant conèixer és el daily, que han adoptat molts diaris. Son podcasts que aposten de manera narrativa per un àmbit o un tema concret. El referent formal és el daily del New York Times, però n’hi ha molts d’altres, per exemple a ElDiario.es o a El País.
Un dels exemples de podcast com a paradigma de generadors de comunitat és No es asunto vuestro. I, finalment, també destacaria l’auge de podcasts produïts i conduïts per dones, i amb mirada de gènere, com Estirando el chicle, Oye Polo o Gent de merda, entre altres.
Tot plegat, podcasts on sentim continguts, veus i perspectives que costa trobar als mitjans de comunicació convencionals.
