A quina edat cal introduir les TIC a l’aula? Quin paper han de jugar en el procés educatiu? Es pot parlar de límits d’ús? Aquestes són algunes de les preguntes que s’han plantejat a l’auditori del CCCB en el debat seriós i amè, que ha organitzat la plataforma Tiching, a banda de la Social Media Week. Prop de 700 persones –100 en persona i 600 a través d’Internet– han seguit la taula rodona “L’heroi autodidacta: l’oportunitat dels Social Media” amb Rafael Gómez, Núria Mañé, Jordi Jubany, el moderador Xavi Casado, Núria Farré i Gaby Castellanos (a la foto).

Tractant-se de ponents amb una trajectòria professional i formativa diversa, el debat ha estat viu i plural. Havent trencat el gel amb el més valuós que els ha aportat l’escola, la taula ha entrat en matèria: fins on arriben Internet i les noves tecnologies? L’educador Rafael Gómez hi troba limitacions quan es tracta de treballar les emocions, en el seu cas, com a mesura terapèutica i higiènica o preventiva. “Em sembla complicat que això ho faciliti una màquina”, ha dit, convençut que les noves tecnologies no haurien d’entrar a l’aula fins a edats avançades.

La consultores i expertes en xarxes socials han trencat una llança a favor d’Internet. Per a Núria Mañé, cal diferenciar entre dos tipus d’usuaris: els “immigrants digitals, que no sabem expressar o gestionar les emocions a la xarxa” i els “nadius digitals, que no tindran cap problema en fer-ho”. Siguem dels uns o dels altres, sempre s’hi vehiculen emocions, ha afegit Gaby Castellanos, “ja que darrere hi ha persones”. En aquest sentit, Mañé ha subratllat la importància de ser curosos amb què diem a la xarxa, ja no per qüestions de contingut, sinó per la capacitat d’influència de les nostres paraules sobre terceres persones. “Tot el que diem pot tenir efectes psicològics en altres i tot deixa una empremta digital”.

Aprendre a destriar el gra de la palla

Una capacitat indiscutible de la xarxa és la capacitat d’emmagatzemar informació i la rapidesa amb que creix. Només en deu anys, del 2009 al 2020, se’n preveu un creixement exponencial fins als 35 trilions de Gigabytes, ja sigui en text, vídeo o so. Podríem pensar que a més informació, més aprenentatge, però aquí tots els ponents coincideixen amb una negativa. Cal distingir entre el gavadal de dades i la capacitat d’aprendre, per això Rafael Gómez defensa la qualitat d’aquesta informació i introdueix la possibilitat d’oferir una millor informació adequada a cada alumne, conscient que “això és difícil”.

Davant d’aquesta dificultat, Núria Mañé planteja la necessitat de fomentar, encara més, l’esperit crític de l’alumnat: “han de ser capaços de socialitzar el seu saber”. I aquí entra en joc la figura del “content curator“, de la persona que és capaç de capbusar-se a Internet i treure’n els millors continguts, capaç de compartir-los sense patir l’anomenada “infoxicació”. En aquest sentit, diu, el professor ha de guiar l’alumne en aquest procés de cerca d’informació, “ensenyar contrastar fonts i a buscar fonts fiables” o, com també sosté la mestra Núria Farré, “a triar fonts de qualitat”.

Algú “que et guiés i digués quins continguts poden ser interessants i quins no, d’acord amb els objectius marcats”, afegeix Jordi Jubany, segons el qual “cal aprendre a aprendre”. L’antropòleg i educador sosté a més que, malgrat les aparences, l’aprenentatge amb les noves tecnologies i Internet és més social del que ens pensem, perquè la forma com s’elabora i comparteix la fa col·lectiva.

 

 

 

Limitar les TIC o aliar-nos-hi?

Gaby Castellanos traça una línia: “El contingut és indispensable però el com s’explica també. Un professor ha de tocar el cor, mobilitzar el cos, emocionar”. A més, es mostra molt contrària a posar alguna mena de límits o fer servir la paraula “control”. Per a la mestra Núria Farré, es tracta d’ensenyar a fer servir aquestes eines. “Fins que la persona ja no necessita aquesta ajuda”, afegeix Rafael Gómez, convençut que hi ha un temps per a tot i que la llibertat és el resultat d’un procés, que cal relacionar amb la responsabilitat.

La xarxa ja hi és i els nens d’avui saben millor que cap altre adult com bellugar-s’hi, per això, proposa Castellanos, cal aprendre a integrar les TIC i les noves formes de comunicació a l’aula, per exemple fer un concurs de millors tuits de classe a final de curs o proposar el repte de resumir un període històric en 140 caràcters.

El debat porta les xarxes més enllà de l’escola, fins al concepte de marca personal digital –la nostra presència a la xarxa– i com els departaments de recursos humans i els reclutadors de personal cada cop ho tenen més en compte, o fins i tot també de quin ha de ser l’equilibri entre totes dues realitats, entre la digital i la tangible. Quedem-nos amb aquesta reflexió d’una de les persones que eren entre el públic: