A mitjan febrer, el diari The Guardian va causar sensació a la xarxa amb un vídeo viral sobre el conte d’Els tres porquets, ben diferent a l’espot amb què s’anunciava l’any 1986. Lluny de la faula clàssica, el rotatiu britànic planteja com s’hauria difós el cas als mitjans d’avui dia i quina hauria estat la resposta ciutadana.

En tots dos anuncis, The Guardian sosté una declaració d’intencions del bon periodisme: oferir diversos enfocaments a la notícia. Però en els 25 anys que separen els dos espots, s’ha produït una autèntica revolució tecnològica i informativa: l’eclosió d’internet, la popularització de webs, blogs i xarxes socials, la presència digital d’empreses, institucions i mitjans de comunicació –convertits en mitjans en línia–, i la participació de la ciutadania en aquest entorn. The Guardian incorpora aquest tret diferencial al vídeo per anunciar “un canvi d’estratègia editorial” i una nova manera de fer periodisme batejat com a “open journalism”, que trenca amb el periodisme clàssic.

Aquest periodisme obert o participatiu està decidit a treballar al costat de la ciutadania, amatent a la informació que circula a través de la xarxa, conscient que ja no es pot parlar de receptors passius sinó d’usuaris actius que no només consulten la informació sinó que la comenten, la modifiquen, la comparteixen i en fan de pròpia. Es tracta d’aprofitar el coneixement i les habilitats de la gent, explica l’editor de The Guardian, Alan Rusbridger. La capçalera fa pública la seva agenda i no va estar-se de demanar un cop de mà als lectors per poder llegir, entendre i explicar en un temps rècord els 400.000 fulls d’un sumari judicial. Més de 26.000 persones van respondre a la crida, en aquest exemple de “crowdsourcing” en un mitjà de comunicació.

Aquesta relació col·laborativa entre internautes i periodistes és molt incipient, però planteja una nova forma d’obtenir, gestionar i difondre la informació en un moment en què la premsa escrita continua perdent lectors i anunciants. Caldrà veure si la participació dels lectors, fins i tot com a columnistes, n’afavoreix la fidelització (“engagement”); si la tirada digital és prou forta per atreure els anunciants; o si iniciatives similars de periodisme participatiu arrelaran a casa nostra o quedaran en foc d’encenalls. PEl nou panorama planteja nous interrogants i nous reptes per al periodisme. D’altra banda, aquesta nova manera de fer obre la porta a nous perfils professionals que, cada vegada més, han de saber discernir el gra de la palla d’aquesta xarxa immensa.