Josep Burgaya, professor de la Facultat d’Empresa i Comunicació
Amb la data emblemàtica de l’1-O la bogeria construïda entre uns i altres s’ha acabat per consolidar. Amb el salt qualitatiu fet ja no és moment d’analitzar causes, “culpes” i qui ha fet què o no ho havia d’haver fet. Crec sincerament que es moment de trencar una deriva que ens pot portar a situacions molt doloroses, sinó tràgiques. El Govern de la Generalitat, l’independentisme i tota aquella gent que s’han mobilitzat contra la brutalitat policial i la democràcia se senten ara guanyadors i dubto molt que facin un pas enrere. Enfront el Govern de l’Estat, i el discurs del Rei d’aquesta setmana n’és una bona mostra, com que creu tenir la veritat jurídica i administrativa, accepta l’envit i dobla l’aposta. D’això només en poden sortir molts perjudicis per a la societat catalana, també l’espanyola, i dinamita les nostres institucions i l’autogovern. El preu pagat ja fins ara és immens, encara que el sector mobilitzat no en sigui gaire conscient. Fa dies que la “revolució els somriures” ha deixat de ser-ho i el trencament de la convivència i de la cohesió social és gairebé total.
Alguns confiàvem, equivocadament val a dir-ho, que la nova esquerra catalana i espanyola fessin d’elements moderadors, que arribat el cas exercissin de pont i de mediació. Sigui pel que sigui, ha deixat de ser part de la solució per esdevenir part del problema. Amb la seva incorporació a les mobilitzacions, ha proporcionat una musculatura a la presència independentista al carrer, que aquests per ells mateixes no podien ni somiar. Intueixo que a hores d’ara, la dinàmica de la revolta està fora de control de les institucions catalanes que la van promoure, i si algú marca el ritme, ben segur que no és la gent ni els plantejaments més assenyats.
S’ha de reconèixer que el moviment independentista ha convertit en hegemònic el seu relat, que com tots els relats de l’era digital estan fets de mitges veritats i un cúmul de sensacions emocionals la veracitat de les quals poc importen. El govern de l’Estat ha caigut al parany i ha contestat la campanya “digital” amb arguments i formes “analògiques”. Les profundes diferències en la construcció del discurs i les estratègies comunicatives d’uns i altres són dignes d’estudiar a les facultats universitàries de comunicació. Quan dic estratègies amb refereixo a la plantejada segons els conceptes en boga en aquest campo pels independentistes, i la falta total d’ella per part del Govern de l’Estat. Essen així, no és estrany que vagin perdent la batalla de la informació i també de les emocions. Amb tot i com et deia al principi de l’article, crec que no és ja el moment d’analitzar els fets i les causes, tampoc ara d’avaluar la construcció del discurs, sinó de parar una dinàmica profundament autodestructiva. La mobilització continuada que alguns pretenen mantenir des d’ara fins a la declaració de la DUI, acabarà fàcilment generant episodis de violència. Sempre hi ha qui la persegueix i creu que la necessita. Concentracions massives al carrer tendeixen a generar aldarulls. Els sentiments, especialment els patriòtics, acaben per ser una arma que la carrega el diable.
Algú amb autoritat moral hauria de fer un pas endavant per demanar la deposició d’unes “armes” que van deixant de ser només metafòriques i s’entri en el camí de la moderació i de la negociació. Caldria algun gest polític fort i profund. Cal canviar urgentment el terreny de joc, cal sentir veus amb autoritat fora d’uns contendents i d’uns governs que, si d’alguna cosa se’ls pot titllar, és d’irresponsables. Cal anar més enllà d’aquesta lògica perversa a la que ens ha portat la doble negació, la dels uns i la dels altres. Necessitem persones, polítics que facin de pont i que renunciïn a exercir de bàndol. Aquesta guerra no la pot guanyar ningú i la víctima serà segur el conjunt de la societat catalana. Ara ja només es pot evitar si s’aposta per una equidistància intel·ligent.
