Primer fou el mercat financer

El savi grec Tales de Milet (640-545 a.c) preveu que la collita d’olives d’enguany serà excel·lent i compra el dret d’ús dels molins d’oli. Els Déus són generosos amb ell i ofereixen una gran collita: Tales exerceix el seu dret d’ús pagant el lloguer pactat dels molins, i cobra a tothom que vulgui moldre per a obtenir el preuat oli, esdevenint un home molt ric.

Aquest és un dels exemples clàssics que s’explica en qualsevol curs sobre Derivats Financers: cal observar que estem parlant de transaccions econòmiques on l’actiu que es compra i es ven no és un bé o producte, sinó que és l’opció d’una operació futura, que es podrà exercir o no. En aquest sentit, Tales compra l’opció de fer un ús futur dels molins a un determinat preu de lloguer. Si la collita és dolenta, no exercirà el dret d’ús i perdrà la inversió que ha fet en comprar l’opció. Si la collita és bona, ja sabeu com acaba el conte….

Aquest tipus de transaccions econòmiques de derivats financers (i d’altres que no citem) composen l’anomenat Mercat Secundari. És fonamental fer una anàlisi del risc per a poder operar en aquest mercat, i calen coneixements profunds i polítiques clares de la gestió d’aquest risc. Amb l’evolució tecnològica i la globalització mundial, la complexitat del mercat financer ha augmentat de manera exponencial en els darrers decennis. De qualsevol actiu o producte financer se’n pot fer un producte derivat, i d’aquest un altre i un altre (l’exemple malaurat són les hipoteques subprime americanes i els productes derivats d’aquestes).

I hi ha algú que reguli aquest mercat? No exactament. El mercat es regula ell sol: compres si t’interessa i vens si a algú l’interessa comprar-te. Com sé si un producte financer és interessant? No ho saps, t’has de fiar de la informació que tens i dels teus coneixements. Per a ajudar-te, existeixen les entitats de valoració del risc o agències de ràting com ara Standard & Poor’s, Moody’s o Fitch, que es dediquen a qualificar el risc de qualsevol actiu financer. I són fiables? No exactament. És conegut que poc abans de la caiguda del gegant financer Lehman Brothers, l’agència Moody’s continuava qualificant-lo d’estable. I són imparcials? No exactament. D’ençà de l’inici de la crisi mundial, no són poques les veus que les critiquen (vegeu per exemple Vicenç Navarro i  José García Montalvo). Malgrat tot, continuen tenint la clau per a la valorització de productes i actius financers i dels països que els emeten, amb el poder que això comporta.

A la cobdícia i la irresponsabilitat humana, que ens han dut fins a l’actual crisi atroç, s’hi afegeix l’arribada dels ordinadors. A la meravellosa entrada del bloc Euribor.com ¿Dónde comenzó a ir todo mal?  (basada en el llibre ‘The Fear Index’ de Robert Harris) se’ns presenta la realitat d’un mercat financer on la majoria de les operacions són realitzades per ordinadors de manera automàtica, res més lluny de la imatge d’un Wall Street bullint de “traders” en ferotge activitat. Avui en dia no s’entén el mercat financer sense científics que avaluen riscos i que generen complicats i obscurs productes financers derivats, i sense programadors que implementin les estratègies de compra-venda òptimes.

Exagerant un pèl, tot queda reduït a un món de ficció generat per màquines comunicant-se entre elles. Un món de ficció, diem, però ben real. Un món que ens arrossega a tots, juguem o no a borsa, especulem o no al mercat financer. Recordeu la cinta dels germans Wachowski ‘Matrix‘?

Després serà Twitter?

Passem ara al món de les xarxes socials, en particular les fonamentades en el fenomen tecnològic d’Internet i la World Wide Web. Ens centrarem en una d’elles, Twitter.

Les xarxes socials són motiu d’estudi intens des de les dècades dels 50 i 60 per part dels científics, sobretot dels sociòlegs. Es tracta generalment de xarxes on els individus mantenen relacions d’amistat, de parentesc o de col·laboració. Twitter és una xarxa social on els vincles entre individus que la formen (cadascun dels comptes oberts a la plataforma) s’estableixen en funció de si hi ha un seguiment o no de les publicacions que cada usuari fa, els tuits. Per tant, les relacions no tenen perquè estar basades ni en l’amistat ni el parentesc ni en la col·laboració: és un món de ficció molt complex, de milions d’individus, i que canvia contínuament.

Twitter no és una xarxa comercial. A ningú se li escapa, però, la potencialitat de l’invent: exemples com la primavera àrab o el fenomen més proper del 15M demostren la força i el poder amplificador que pot desenvolupar la xarxa. Per això, cada cop més, les persones o institucions que pretenen tenir certa rellevància (en l’àmbit que sigui) tendeixen a ser-hi presents, i mantenir-se’n exclòs no sembla una bona estratègia. Perquè a Twitter es guanya credibilitat i es genera imatge si s’actua de manera correcta (no analitzarem aquí el com). Twitter és un excel·lent mostrador del teu grau de credibilitat i de lideratge. A Twitter, a banda de comunicar-te, comercies de manera indirecta: compres i vens confiança. Confiança dipositada sovint en algú que no coneixes personalment: Twitter és el mercat secundari de la credibilitat personal o institucional, i els “community managers” són els “traders” del mercadeig de la confiança, la complicitat o la visibilitat.

Com mesurar la credibilitat d’un usuari de Twitter? El nombre de seguidors és un indicador, però no és l’únic. L’impacte relatiu de les teves piulades, el grau de comunicació amb els teus seguidors i amb els qui segueixes, o la capacitat de generar etiquetes (“hashtags”) que es repliquin en són d’altres. Recentment estan apareixent eines de mesurament del teu grau d’influència a la xarxa com per exemple Klout. És divertit conèixer el teu Klout i comparar-lo amb els dels teus amics, però quan la societat comença a tenir-lo en compte per a discriminar-te o classificar-te (vegeu l’exemple a Wired), la cosa no fa tanta gràcia i Klout esdevé immediatament l’agència de ràting de Twitter (i de Facebook).

Malgrat les veus en contra de l’ús de Klout per a el mesurament de la influència a la xarxa, si aquest estàndard aconsegueix imposar-se, podem entreveure el final de la història. Amb l’objectiu de gestionar i augmentar el patrimoni de la pròpia imatge generada a la xarxa, apareixen: compra-venda de seguidors; generadors automàtics de perfils falsos que segueixin a clients; compra-venda de “tweets”, “retweets” i “favs”; màquines i software operant contínuament per a generar “tweets”, “retweets” i “favs” de manera automàtica per a clients, i que contraresti aquest efecte en els seus principals competidors; guerra econòmica per Klout o similars entre grans grups de pressió per a fer-ne un ús tendenciós…

Mercats financers i Twitter, móns de ficció paral·lels però ben reals.