En la penúltima jornada de la Social Media Week Barcelona, s’han plantejat diverses taules rodones entorn la relació que s’estableix entre les xarxes socials i la televisió. Quins canvis ha suposat en la forma com la consumim? I a l’hora de produir programes? Són un avantatge o un perill per l’efecte altaveu que poden assolir alguns missatges?

El model televisiu primigeni no té res a veure amb l’actual. Aleshores, hi havia un sol aparell a les cases que se’l podien permetre i la família i amics s’hi congregaven al voltant per veure primer un canal que es va ampliar a cinc, uns anys més tard. L’evolució tecnològica ha canviat la forma com consumim la televisió. Ara, hi ha múltiples aparells a les cases, de manera que cada espectador pot consumir el programa que vol de forma individual, ja no grupal. Però Internet planteja noves formes de consum –les descàrregues han estat des de fa anys l’anhelada televisió a la carta que no acaba d’arribar–, les xarxes socials susciten formes de participació massiva, ja no limitades al menjador familiar, i els altres ginys –mòbils, tauletes o consoles de videojocs– són una competència directa pel que fa al temps de consum televisiu, que continua sent el mateix i que es torna asincrònic.

“La gent tuiteja per destruir programes”

Aquesta és la conclusió més substancial a la que ha arribat la taula rodona integrada pel responsable del xou ‘Vist i no vist‘, Valentí Sanjuan, el guionista Pepe Colubi, i els guionistes en clau d’humor i socis de l’agència 12 monos, Júlia Cot i Tomàs Fuentes. De fet, l’humor –val a dir que molt particular i carregat de renecs continus– ha estat l’eix d’una xerrada que ha dibuixat el cantó més fosc de la xarxa social Twitter i de l’ús que en fan o poden fer-ne els usuaris.

Una de les primeres intervencions queia com la primera pedra: “La gent tuiteja per destruir programes” perquè, segons el parer dels ponents, a la gent li és més fàcil criticar que no pas lloar, i piula més del que diria cara a cara.

Tot i així, han seguit, no ens hem de quedar amb això, no perquè ho considerem banal, sinó perquè “és un reducte”. Tot i així, aquests comentaris, asseguren, condicionen molt el sentiment d’orgull que els responsables i equips de producció tenen respecte el programa que fan i potser aquest és un dels motius que motiva els professionals a plantejar-se si no caldria la figura d’un expert capaç de filtrar aquests missatges.

Twitter evidencia un patró de comportament evident: malgrat pugui semblar que el teleespectador consumeix la televisió de forma individual –mitjançant l’ordinador, un telèfon o el televisor–, continua fent d’aquest acte un fenomen social; només que ara ja no ho comparteix amb els de casa sinó amb un grup d’agent potencialment més nombrós que ens és afí i que trobem a les xarxes socials.

 

Molts directius de televisió no s’han adonat que el model és un altre

Malauradament, es lamenta la taula de ponents, molts directius de televisió no han canviat de xip, no s’han adonat que el model televisiu és un altre, molt diferent, com hem vist, al de fa mig segle. Continuen cenyint-se a les mesures dels audímetres, a les quotes de pantalla, per gestionar la recaptació publicitària, en lloc de valorar el seguiment paral·lel que s’estableix a les xarxes.

A tall d’exemple, es parla de tres casos d’èxit a la xarxa –gràcies a la consolidació de comunitats–, com la sèrie ‘Lost’, que va patir una davallada d’audiència mentre saltava d’una canal a l’altre, ‘La hora chanante’ o el fenomen Mario Vaquerizo. En altres ocasions, Internet i les xarxes obre la porta a l’audiència i això acaba traduïnt-se en un creixement de la quota de pantalla, com ha passat amb ‘¿Quién quiere casarse con mi hijo?’ o ‘Salvados’.

Davant de productes de culte com l’esmentada sèrie ‘Lost’, que els usuaris acaben veient al ritme d’emissió del país d’origen, algunes cadenes de televisió opten per produir sèries d’una factura acceptable però de més baixa qualitat, i aconseguir així que el teleespectador no tingui tant d’interès en descarregar-se-les, però sí per consumir-les.

Per als ponents, molts mitjans tampoc no han entès bé què és això de Twitter o Facebook i ho demostren quan converteixen en notícies els “trending topics” diaris (els temes més piulats), dediquen planes de diari a piulades d’una determinada qüestió, situen una piulada al nivell d’una declaració de pes, o sobreimprimeixen els missatges dels teleespectadors en pantalla, encara que la forquilla d’audiència es correspongui amb la tercera edat.

Arribats al final, la xerrada esdevé un debat més dels que fa anys que giren entorn el mateix tema –cap on van els mitjans o com han d’integrar les noves plataformes socials–, no resol cap nou entrellat ni il·lumina un camí que tots, usuaris i mitjans de comunicació, anem fent sobre la marxa.