Anna Pérez-Quintana. Professora del Departament d’Economia i Empresa
Amb aquest títol E.F. Schumacher publicà una obra visionària al 1973 que encara avui és de lectura obligada a les facultats d’Economia del món que gosin posar en dubte el paradigma neoliberal. Quaranta anys després de la seva publicació, la crisi en la que ens trobem immersos no fa més que donar-li la raó. Una crisi que és conseqüència de l’afany de fer créixer els guanys a qualsevol preu, ja sigui per la via productiva o per la via financera, però en tot cas sense tenir en compte ni el benestar de les persones, ni la sostenibilitat del planeta. La sortida de la recessió ha de venir de la mà de la recuperació de la justícia social. Per distribuir la renda de forma més equitativa entre els ciutadans hi ha diverses polítiques possibles, complementàries entre elles, però en tot cas allunyades de la contenció de la despesa pública imposada per la troica.
Una de les maneres d’augmentar la justícia social consisteix en pensar les polítiques en clau de gènere, doncs és entre les dones on es concentren els majors nivells de pobresa i també és en elles en qui recau el major pes de la crisi. Al nostre país, la incorporació de la dona al mercat de treball en les darreres dècades ha sigut més veloç que els corresponents i necessaris canvis culturals i socials. Les empreses no poden seguir donant l’esquena a les qüestions relacionades amb la vida de les persones. Per exemple, queda pendent la definitiva incorporació per a tothom de l’horari europeu a les jornades laborals, la qual cosa permetria que homes i dones es trobessin en igualtat de condicions per a la conciliació; aquesta mesura permetria, tanmateix, el desenvolupament a la mateixa velocitat de les respectives carreres professionals. Un altre dels canvis pendents en l’entorn empresarial passa per l’assumpció com a pròpia de la responsabilitat en les tasques de reproducció i cura de persones dependents, que fins ara han estat relegades a l’àmbit femení. La nostra societat no ha evolucionat prou i, en bona part, encara considera que l’encaix entre la vida laboral i la familiar és una problemàtica individual —no social— i de les dones —no de les famílies. Hi ha un desequilibri en el repartiment sexual de les tasques domèstiques i de la cura d’infants i adults dependents dins de les llars i, sovint, la legislació que suposadament ha de facilitar una major conciliació, acaba essent un llast pel fet que institucionalitza l’aturada o trencament de les carreres professionals de les dones.
En lloc de prendre aquest tipus de decisions, la gran proposa imaginativa per reduir l’atur fa referència als coneguts com a minijobs, eina idònia per augmentar encara més la desigualtat social i que tampoc no és neutra des de la perspectiva de gènere, doncs són formats de feines que recaurien majoritàriament en dones. Els minijobs suposen una pèrdua d’independència econòmica i no fan més que tornar a relegar les dones a l’àmbit domèstic.
Una altra de les possibles polítiques públiques de lluita contra la crisi de forma sostenible passa per la recuperació del teixit industrial i comercial destruït en els darrers anys. Per aconseguir-ho, el desenvolupament local constitueix una de les vies més eficaces per superar les èpoques de recessió com l’actual, implantant polítiques que tinguin en compte les fortaleses i mancances del territori. En un escenari com l’actual on preval l’escassetat de recursos públics, el suport a la creació d’empreses des de les administracions locals –en col·laboració amb la universitat– esdevé un dels pilars a l’entorn dels quals ha de girar aquesta recuperació, i més tenint en compte que el nostre teixit empresarial està compost per petites i mitjanes empreses. Tanmateix, la majoria de petites empreses són microempreses d’entre 1 i 5 treballadors que es dediquen als serveis, de manera que els ens locals tenen l’oportunitat d’empènyer amb força la creació de llocs de treball mitjançant el recolzament a les persones emprenedores. En el segle XXI les empreses que naixeran i es mantindran tindran com a tret característic el coneixement, la innovació i la creativitat, de manera que les polítiques de suport a l’emprenedoria han d’anar adreçades a la creació d’empreses de qualitat (és a dir, generadores de llocs de treball) que superin els primers anys de vida —especialment crítics— i assegurin un desenvolupament econòmic sostenible i a llarg termini per al territori.
És evident que les dones encara no han assolit la igualtat en els àmbits econòmics i polítics, de manera que no és d’estranyar la manca de paritat existent entre l’empresariat masculí i el femení. El dia que s’aconsegueixi aquesta paritat serem més a prop d’un escenari més just. El procés de socialització des de la perspectiva de gènere fa que, entre altres aspectes, als homes se’ls eduqui a pensar en gran i en direcció cap a allò que és públic, mentre que a les dones se’ns educa a pensar en petit i en direcció a allò que és privat. Aquesta és una de les raons per les que les dones creen menys empreses que els homes i de menors dimensions. Ells són omnipresents en les empreses de base tecnològica, mentre que elles es concentren en els serveis i, específicament, en el comerç. Cal dir, en aquest punt, que la redistribució del sector del comerç que s’ha produït al nostre país en els darrers anys tampoc no ha estat neutra en termes de gènere, doncs hem passat de petits establiments –regentats majoritàriament per dones- a grans superfícies comercials, on les dones han passat a ser assalariades amb poca qualificació.
Emprendre en petit, és a dir, en femení. Aquesta és la vessant de l’emprenedoria que pot ajudar a la sortida de la crisi, perquè comporta el reforç de la classe mitjana. És per aquestes raons que és necessari afavorir la creació d’empreses per part de dones, millorar la seva autoeficàcia, potenciar la visibilitat de les empresàries als mitjans de comunicació i àmbits públics en general per tal que serveixin de model, desmitificar el fracàs i convertir-lo en un bagatge valuós per a la carrera professional, afavorir la creació de xarxes i el mentoring, aprofitar el coneixement, la formació i la creativitat de les dones per tal que facin el pas de posar en marxa el propi negoci. Requalificar models empresarials no típicament masculins per tal de fer entendre que amb altres valors —més femenins— és com cal emprendre per millorar el repartiment de la riquesa entre els ciutadans. Small is beatiful.
