Rafa Madariaga. Professor de la Facultat d’Empresa i Comunicació.
Prenem decisions racionals? Ens preocupem per tenir tota la informació necessària per ser racionals? Podem tractar, amb les nostres limitades capacitats, tota la informació sobre les possibilitats al nostre abast i sobre les implicacions futures de les decisions? O, més aviat seguim procediments rutinaris, seguim comportaments d’altres que considerem encertats i intel·ligents? O seguim pautes de comportaments que ens han donat bons resultats en el passat? És més, a l’hora de prendre decisions, nomes tenim en compte els nostres interessos individuals? Som egoistes? O ens preocupen també els efectes sobre els altres de les nostres decisions? Aquest és el tipus de qüestions que ha analitzat i investigat en Richard Thaler, professor de la Universitat de Chicago i per les que l’acadèmia sueca de Ciències li ha atorgat el premi Nobel d’economia.
L’economia és una ciència que estudia com les persones interactuen entre elles i amb el medi natural que les envolta per proveir-se de tot allò que requereixen per la seva vida i com aquestes interaccions evolucionen en el temps. És a dir, com és produeixen les coses necessàries per la nostra supervivència –menjar, roba, refugi, cultura, entreteniment. Com interactuem en el procés de produir i distribuir aquestes coses; comprant, venent, treballant, contractant, com a ciutadans, com a polítics, com a pares, com a fills. Com ens relacionem amb el medi natural que ens envolta, del que prenem l’aire que respirem i l’aigua que bevem, les matèries primeres amb que produïm altres coses, i a on aboquem les deixalles que generem.
Donat que l’objecte d’estudi és tan complex, els economistes treballem amb models: representacions simplificades de la realitat que permeten anar descobrint progressivament els aspectes més difícils. Els models requereixen simplificacions. Supòsits senzills sobre alguns d’aquests aspectes que ens permetin avançar en el coneixement. Un dels supòsits més rendibles per a l’economia com a ciència ha estat pensar que els éssers humans som racionals. Que avaluem totes les accions possibles, que recollim tota la informació rellevant, que ens ajudem de tot tipus de mecanismes al nostre abast per comparar i avaluar.
No cal donar-hi gaires voltes per entendre que la racionalitat és només un truc. Un supòsit útil per simplificador. Totes les persones prenem decisions precipitades, poc raonades, sense donar-hi gaires voltes, amb les entranyes. Però els economistes, fins fa poc no hem sabut com analitzar i com integrar aquests comportament irracionals. Els anys 50, Herbert Simon, un altre premi Nobel, va explicar que els requisits de la racionalitat són inassolibles. Que fins i tot persones amb gran talent i grans responsabilitats podien ser presoneres de biaixos, de prejudicis, de limitacions. Va ser Simon qui va començar a parlar de “racionalitat limitada”. Tot i que no siguem absolutament racionals, els processos de decisions tenen una lògica i una consistència interna que també poden ser objecte d’estudi. El desenvolupament d’aquestes idees va donar lloc al naixement d’una nova branca de la ciència econòmica: l’economia de la conducta o “behavioural econòmics”. El 2002, un altre economista d’origen Israelià, Daniel Kahneman, va ser premiat per les singulars investigacions en el camp de la presa de decisions. Ara, el Nobel per Thaler dona un nou impuls a aquestes investigacions, que ja han donat importants fruits i que han permès a la ciència econòmica entendre fenòmens que en un context de racionalitat i egoisme , no podríem explicar.
La principal contribució de Thaler és incorporar a l’anàlisi de les decisions econòmiques tres aspectes de la Psicologia: les limitacions cognitives (o racionalitat limitada), els problemes d’autocontrol quan introduïm el temps i els aspectes socials de les preferències.
