El periodista Ramon Besa, Doctor Honoris Causa per la UVic-UCC, ha estat el padrí de l’acte de lliurament de diplomes de la promoció 2016-2020, dels graus de la Facultat d’Empesa i Comunicació: ADE, Màrqueting i Comunicació Empresarial, Comunicació Audiovisual, Publicitat i Relacions Públiques, i Periodisme. L’acte s’ha celebrat a l’Atlàntida de Vic, el 4 de juny a la tarda. A continuació reproduïm íntegrament el discurs del padrí, Ramon Besa, qui ens l’ha cedit per aquest bloc.
Rector, degà, autoritats, bona tarda tingueu tots!
Aquest és un acte per gaudir, per recrear-se, per presumir i també per recordar. La vida està plena de moments que convé retenir per activar-los com a motor del dia a dia, o si voleu com a dipòsit d’energia per quan tenim dubtes, ens sentim desvalguts i ens preguntem si hem fet bé; vull dir, quan pensem si no tornaríem enrere en cas de poder-ho fer. No podem perdre mai la confiança i si voleu l’autoestima i menys amb les feines vocacionals.
Jo mai vaig gaudir d’una jornada com la que viviu vosaltres avui perquè en el meu temps no existien alguns dels graus que avui són protagonistes i perquè el periodisme era més un ofici que una carrera ¾com en dèiem¾; la fèiem a trossos, a estones, i l’acabàvem com i quan podíem, si és que l’acabàvem, doncs per exercir no es necessitava el títol, sinó que hi havia prou amb cinc anys de treball continuat per poder ser col·legiat i tenir una mínima protecció.
Així és que el moment que recordo sempre per animar-me a seguir quan m’entrebanco és el que vaig viure un dia amb la meva àvia. Vaig passar-hi moltes estones amb ella; m’ajudava a fer els deures i, a canvi, li anava a buscar herbes remeieres. M’agradava molt escoltar-la. La iaia Dolores (jo li deia iaia) estava mal ferida des de molt jove, tenia problemes de mobilitat, i tampoc és que se se sentís gaire acompanyada perquè tothom feia la seva vida a casa: jo patia per ella per tot el que aguantava.
Un dia li vaig dir: com t’ho fas, iaia, per posar sempre bona cara al mal temps? I em va respondre: Mira, quan me’n vaig a dormir, abans d’apagar el llum, penso en què hi ha hagut un minut del dia que no canviaria per res del món; si en lloc d’un minut, ha estat mitja hora, ja ni t’ho explico; i si és més d’una hora, aleshores ja és festa major! A la vida has de procurar que no et falti mai aquest minut al cap del dia!”.
Aquest minut, aquest moment, l’heu de buscar, i ara més que mai, perquè avui comenceu una nova vida. A partir d’ara teniu ja el certificat d’autònoms, mai millor dit, i, per tant, la possibilitat també de cercar i trobar la vostra via.
Fins ara, ho vulgueu o no, heu estat majoritàriament condicionats pels altres. Anàveu al costat de qui porta el cotxe, per dir-ho d’alguna manera; manteníeu el cordó umbilical amb la família; i éreu dependents de la universitat, que dóna per acabada la seva primera funció: posar al vostre abast les eines necessàries per valdre-us per vosaltres mateixos i això vol dir disposar d’un mètode i un esperit crític per afrontar la vida.
No vol pas dir que ja siguem adults i que estem a final de camí; ans al contrari, d’alguna manera tornem a la infància, com quan apreníem a anar amb bicicleta. Primer t’acompanyaven i empenyien amb aquella bicicleta que portava rodetes per no caure; desprès et deixaven anar sabent que aniries sovint pel terra, et pelaries els genolls i el colzes, et sentiries vulnerable, però també que acabaries anant-hi sol o sola; i et sentiries tan a gust que, de manera progressiva, primer portaries aquella bicicleta amb una mà, desprès sense mans i, possiblement, també sense dents si no vigilaves. No hi ha un manual d’instruccions que valgui per anar amb bicicleta, de la mateixa manera que tampoc s’ensenya a ser pares, sinó que n’aprens només quan ets pare o mare.
El desafiament és saber viure en la incertesa, en tenir dubtes, en resoldre problemes, en caure i aixecar-se. I més en el vostre cas, sobre tot pel que us espera fora de la universitat, perquè hem empalmat dues crisis que us han agafat de ple: la econòmica i la pandèmica. Viviu, per tant, una doble decepció: hi ha problemes de feina i d’habitatge. El mercat immobiliari està impossible i el laboral fa por; el deute públic és enorme; no saben com gestionar el canvi climàtic; al model democràtic liberal li costa aguantar-se; i hi ha una desafecció creixent cap al sistema polític i social. No sé si us heu tornat uns descreguts, però és lògic que esteu preocupats pel què us espera quan sortiu al carrer i us demaneu si heu triat el grau millor per ser feliços i guanyar-vos la vida.
Mireu, el periodista Iñaki Gabilondo, un dels referents d’aquest país, al menys per a mi, va ser convidat l’octubre de fa dos anys a la Universitat de Sevilla, en un acte similar al que ara celebrem i va dir: “El setmanari Le Nouvel Observateur, interessat en saber com s’estaven percebent tants i vertiginosos canvis com hi havia al món, va fer una gran enquesta entre homes i dones d’uns 50 anys, de formació mitjana alta i que ocupaven lloc professionals de responsabilitat. I el resum de la consulta venia a dir: “Em van preparar per un món que ja no existeix; vaig adquirir uns coneixements que ja no valen i he hagut d’aprendre com fer anar eines complexes. Faig el que puc, però crec que vaig endarrere respecte els col·legues. Faig veure que domino més del que domino i temo que un dia descobreixin que soc un impostor”. La resposta de la publicació a la inquietud dels enquestat va ser: “Estigueu tranquils, a tots ens passa el mateix”.
Estem en un moment molt delicat, però al mateix temps esteu davant d’una oportunitat única. Vull dir que tot està per fer. I aquesta sensació de precarietat i de vulnerabilitat us converteix també en protagonistes: sou vosaltres els que podeu canviar el món, els que heu d’acabar amb la tristesa i nostàlgia d’aquells que només fan que renegar pel que hem fet i els hi hem deixat, els que podeu cosir les diferents generacions. Tinc una fe cega amb el jovent, amb aquells que tenen entre 20 i 30 anys, molt més que no pas amb els que en tenen 40 o 50, segurament perquè ja en tinc més de 60. Permeteu-me que us digui que alguns de la meva edat, d’alguna manera, ens sentim companys de viatge vostres, ni que sigui al seient del darrera d’aquest cotxe que ara portareu.
Aquest neguit que ara sentiu el vàrem tenir també nosaltres, els que ens vàrem trobar de cop i volta en un context en què tot estava per fer. La nostra va ser una generació d’estudiants que va haver d’afrontar un marc polític nou: vàrem passar de la dictadura a la democràcia, de fills de pagesos o d’obrers a universitaris, del cafè del poble a les places de Barcelona, de viure en família a compartir pis amb sis i set companys. Molts de nosaltres vàrem simultaniejar les aules amb la feina al carrer sense saber si el que estàvem fent ens donaria per viure o simplement tenir raó de ser. Els nostres pares temien per nosaltres, però mai es van fer enrere; ans el contrari: ens van deixar volar amb el temor, això sí, que qualsevol dia podríem tornar a casa, vençuts per la vida, per aquella fatalitat que tallava les ales.
Ens vàrem divertir molt perquè també fèiem el que volíem: com treballar per 25 pessetes la notícia en un setmanari, el 9 Nou al que els descreguts no donaven ni un any de vida; publicar notícies en empreses que feien fallida com el Grup Mundo; simultaniejar una carrera de cinc anys amb 16 mesos de mili; casar-nos sense un cèntim i amb només tres dies de viatge de noces perquè, si no et prenien la màquina d’escriure. La vida era tan dura com alegre: ens divertíem, ens sentíem uns privilegiats, érem feliços sense tenir un duro: només ens movia la il·lusió i l’ambició. Hem estat uns afortunats fins que aquell modus vivendi ha caducat.
Ara se’ns retreu, amb raó segurament, que aquella generació, anomenada de la transició, vàrem ser uns egoistes i que ho vàrem fer tot tan malament, que aquell món que vàrem muntar només ha servit per nosaltres i ha condemnat els nostres fills i nets. És possible. No vull ser pas ara un revisionista, però sí un possibilista i esperonar-vos a trobar la manera de fer funcionar la roda de la vida, a muntar un nou model de negoci, de producció i de consum, a canviar precisament el món d’una millor manera de com ho vàrem fer nosaltres. Teniu un inconvenient: el marc laboral és molt més complicat segurament, però també teniu un gran avantatge: sou millors, esteu més ben preparats i no pareu d’aprendre. Us envejo molt perquè jo he perdut la capacitat d’aprendre. Aquesta és la gran diferència entre la nostra i la vostra generació.
Molts de nosaltres hem caducat, no sabem com fer-ho, ens veiem superats. Necessitem que ens ajudeu, però per fer-ho heu de ser protagonistes, heu de sortir d’aquesta gran sala d’espera en la que tothom es consola i renega del passat i del futur. Tal vegada aquí és on us podem ajudar. Vosaltres sou més savis, més intel·ligents, teniu molt de talent, sí; nosaltres, en canvi, vàrem superar les adversitats a través de la cultura de l’esforç i del meritatge, de la rebel·lia sense demanar res a canvi. Al món del periodisme, de l’esport, del màrqueting, de la comunicació, d’ADE es necessiten emprenedors, joves com vosaltres amb inventiva, gent disposada a menjar-se el món sense victimismes.
Ja sé que és molt més difícil avui dia que abans perquè tot aquell teixit social, aquella societat civil que teníem a Catalunya i que ens servia de coixí a tots, tinguéssim o no poder, passa per un moment molt delicat; s’ha de refer, s’ha de reinventar, o s’ha d’acabar per fer-ne una de nova. I això exigeix valentia i coneixement. Les condicions laborals són dolentes perquè molts dels oficis, de les feines, dels graus que hi ha hagut fins ara ja no tenen tant de sentit: hi ha estudis que diuen que el 50% dels oficis actuals canviaran en 30 anys i,, per tant necessiteu formar-vos cada dia, sense parar. La indústria de l’esport n’és un bon exemple. Ha crescut molt i té reptes extraordinaris per davant: agafeu per exemple el cas del Club Patí Vic. Els clubs com a tals estan amenaçats i això vol dir que s’haurà de pensar una nova manera de fabricar esportistes i campions. Anem cap a un model americà en el que l’esport funciona a partir de les universitats i no dels clubs? No en tinc ni idea, però segur que molts de vosaltres ja hi heu donat voltes i sabreu com vertebrar l’esport d’aquest país en el futur.
Teniu mecanismes que abans no hi eren. Ara us costa més trobar feina en una companyia convencional, però, en canvi, teniu instruments de sobres per començar a crear la vostra pròpia obra i despertar precisament l’interès dels qui encara tenen calés i poder. I és aquí on podeu triomfar. La perseverança, l’estar content amb un mateix i no perdre el temps sense deixar de passar-ho bé us han d’ajudar en la vostra tasca de formació permanent. La vostra fita ha de ser que siguin les empreses, les universitats les que financin els vostres estudis, aquesta capacitat d’aprendre permanent.
També sóc partidari de la intel·ligència artificial; sé que en alguns llocs ja s’està experimentant, per exemple, amb robots que processen les dades per fer cròniques esportives sense necessitat de periodistes. Però no renuncio a la formació humanística, a tenir una ètica, una certa decència i honestedat i també a la voluntat de desafiar l’ordinador. Tal vegada perquè sóc un enamorat del mestissatge. Aquest país m’ha educat en el contrast: el seny i la rauxa; el mar i la muntanya, l’emoció i la raó, el digital i el paper, el que és vell i el que és nou. La clau de volta de tot plegat està en l’harmonització: en saber conviure en el espais comuns.
Avui es fomenta l’individualisme, el teletreball, la feina des de casa; hi estic molt a favor, però no com a substitut del que es feia fins ara, sinó com a complement. M’agrada la presencialitat, estar amb la gent, com ara aquí entre vosaltres. La qüestió és trobar el lloc en què estàs més a gust amb els altres i en treus profit. Un amic professor de matemàtiques em recordava un dia una dita que, com la de la meva àvia, m’ajuda a trobar aquests escenaris. Diu la dita, recollida per l’amic Adrian Paenza de Luis Scola, el jugador de bàsquet, que si estàs en una habitació amb cinc o més persones i ets el més intel·ligent, vol dir que estàs al lloc equivocat.
Els professors preparàvem abans als alumnes per la vida, però ara la vida ja no és el que era. Ha canviat i parlem d’interactuar, de compartir, d’estimular, de fomentar la creativitat, l’espontaneïtat, la intuïció. Per a la nostra feina no hi ha un manual d’instruccions, ara que estan tan de moda. Tot va molt ràpid i no tenim encara un GPS que ens doni informació continua i actualitzada. Estem hiperconnectats, això sí, però a canvi tenim un dèficit d’atenció i confonem estar informats amb estar comunicats. La informació val calés i no s’hi inverteix perquè ens hem acostumat a la cultura de franc; pensem que tot és de franc, que no costa res, que no té valor i afavorim l’entreteniment i l’opinió i la desinformació, abans que la informació, la investigació i el coneixement.
Segurament perquè vinc del món de pagès, jo sóc dels que creuen que s’ha de cavar i cavar molt, fins a tenir l’hort net, i apropar-nos als fets sense formar-ne part per poder fer-nos una opinió del que passa, un món que m’apropa més a la gent que té prestigi més que no pas a la més popular o famosa. Per això he entès que haig d’intentar estar a prop de vosaltres per poder envellir bé i no malament. La vostra és la generació que veu amb els seus ulls, escolta amb les seves orelles, trepitja el carrer amb les seves sabates, sense rancúnia, sense nostàlgia, sense revenja, sense deutes ni res que recriminar: una generació agraïda, que no vol dir ingènua, disposada a crear un món nou.
I, per això, us dono les gràcies, per poder ser el vostre padrí. Em sento tan orgullós com responsable. Vull compartir la vostra felicitat, il·lusió i ambició, animar-vos a vèncer el fatalisme i a aconseguir les coses que semblen impossibles. Us posaré un exemple: vosaltres creieu que jo, un pagès de Perafita, podria arribar a ser mai un dia doctor honoris causa de la Universitat de Vic? Ni jo ho havia somiat mai. I per què s’ha donat? Doncs perquè a un amic que es diu Ignasi Puig i Vall li va passar pel cap que podia ser una realitat i va posar fil a l’agulla. Els diferents controls de la Universitat van trobar que no era una bestiesa, sintó que la proposta podia ser fins i tot escaient.
El seu exemple us ha de servir per entendre que no hi ha impossibles a la vida. Si us ho creieu, us sortireu amb la vostra; i això comporta convertir aquest moment en inoblidable, en el punt de partida de la vostra història, en un dia de joia perquè esteu a punt per començar la vostra opera prima. No tingueu por: no hi ha res pitjor que la por, l’autocensura i la memòria interessada, aquella que, precisament, adverteix del risc perquè continuïs esperant.
Pengeu els diplomes amb grandesa com fan els metges i els notaris per recordar aquest dia. Sigueu valents! Esperem el millor de vosaltres. Més que sentir-nos culpables, necessitem ser partícips de la vostra joia, de la vostra feina, de l’empenta de la promoció 2017-2021.
Moltes felicitats a tothom!
