Pere Casanovas (Collsuspina, 1972), es va diplomar en Ciències Empresarials a la UVIC el 1997. La seva primera feina va ser a un grup de restauració i hosteleria a Barcelona. El 2005 va passar a ser responsable financer de l’ESCACC, una fundació dedicada a la comunicació i la cultura que tot just començava la seva activitat. Es va integrar al Grup Cultura 03, grup cooperatiu dedicat a l’activitat cultural i editora. Des de fa quatre anys treballa com a director econòmic i financer de Fundacc, responsable del Baròmetre de la comunicació i la cultura catalanes. Combina aquesta feina amb la direcció i gerència de la Fundació Congrés de la Cultura Catalana, entitat nascuda arran del congrés de cultura catalana de 1977 per promocionar la recerca i la col·laboració de les institucions científiques i culturals catalanes. Actualment cursa la retitulació del Grau d’Administració i Direcció d’Empreses a la Facultat d’Empresa i Comunicació.

Pere, sempre t’has dedicat professionalment al món de la cultura des de diferent vessants; ha estat vocació o casualitat?

Prèviament vaig treballar a restaurants mentre estudiava la carrera, que ho combinava fent pràctiques a “la Caixa”, i tot just quan em quedava una assignatura per acabar Empresarials, ja vaig trobar la feina al grup de restauració. I a partir d’aquí, al món cultural.

Tots els vessants de la vida tenen el punt de casualitat. Però quan els impulsors d’Escacc comencen a buscar algú per incorporar al projecte, la cerca ja no és casual. La búsqueda es fa en un lloc i en un moment determinat. Hi has de ser. Vaig ser candidat, i finalment triat. No cal tenir el millor currículum. Cal cridar l’atenció, i després demostrar qui ets durant el procés de selecció.

Quina visió té un gestor d’aquestes activitats?

Probablement esbiaixada. A la Facultat tot pren un enfocament a partir de/cap a la Indústria, i probablement s’ha oblidat una altra realitat prou important: un país ple de pimes, i una tendència global del món occidental cap a sectors més complexes, menys evidents (tercer i quart sector). El factor multidisplinar és clau a l’hora d’entendre com s’han de tirar endavant projectes d’aquest àmbit per tal d’arribar a bon port. Si ets rígid, no ets comprès, i no te’n surts.

Costa fer entendre la realitat econòmica al món de la cultura?

Existeix un factor d’incomprensió mútua entre consumidor i oferidor. Totes dues poblacions han viscut allunyades del realisme en aquesta etapa que portem del segle XXI. El primer, el consumidor, s’ha acostumat (l’han acostumat?) a associar consum de cultura amb gratuïtat. I el segon, el productor, ha decidit ofertar sense preocupar-se de consolidar el seu mercat, de generar la necessitat. Un cercle viciós. I davant d’un conflicte, sempre hi ha algú que en pot voler treure un rèdit. Un intermediador.

Dit això, sóc contundent amb els que afirmen que la cultura ha estat excessivament subvencionada. A la Generalitat amb prou feines supera l’1% del pressupost, mentre que a Europa, de mitjana, s’acosta al 2,5%. Quin sector no està subvencionat? Una altra cosa és que la subvenció en cultura (i mitjans de comunicació) condicioni el què es produeix, i en conseqüència, aclapari, intencionadament, la oferta del mercat. El que dèiem de l’intermediador.

Si afirmés que sóc partidari de fer pagar per assisitir a conferències, algú m’entendria? Probablement la resposta seria accés a més i millor educació per tothom. Tot indica que anem en sentit contrari.

Quina és la situació actual i les expectatives de la cultura catalana?

Posem el focus des de dues òptiques diferents. Primera, de producció, d’oferta, d’eines a l’abast del consumidor, mai n’hi havia hagut tantes com ara. Tenim unes quotes de consum de mitjans de comunicació en català insòlites, sigui en premsa, ràdio o televisió. Cal tenir-ho present. Probablement hi ha camps amb dades dolentes (consum de llibres, videojocs), però no hem d’oblidar que som una anomalia al món. Primer, som un mercat petit, i segon, no tenim un estat que amb els seus instruments ens protegeixi, més aviat al contrari.

L’altra òptica, la cultura popular, la social, la de carrer. Aquí aparco l’optimisme. L’empobriment en l’escriptura i el parlar és bastant general (no és una cosa passatgera de l’etapa adolescent). Per altra banda, s’interpreta erròniament la defensa i la reivindicació de la cultura de base. Quan parlem de cultura cal entendre-ho com un patrimoni que temporalment en prens el relleu, i que consideres que té sentit donar-li continuitat. Estic dient que la cultura va lligada a una manera de fer, a una manera de parlar, a un paisatge, a una cuina, a respectar aquest regal, a compartir-lo, a ensenyar la teva singularitat, i a estar disposat a conèixer-ne d’altres. On és tot això? Hem trencat el fil conductor. La homogeneïtzació de referents és una imposició interessada, no és cultura.

Bona part de la teva activitat professional l’has desenvolupat al món cooperatiu i de les fundacions; des del punt de vista de la gestió, quines especificitats tenen aquest tipus d’institucions?

A partir de la meva experiència, i comparant-ho amb el meu pas discret per l’empresa als inicis de la meva carrera professional, he de dir que requereix un perfil més transversal. No n’hi ha prou en ser responsable de comptabilitat i finances, o de portar l’administració general. Se’t convida a integrar-te en el projecte, a participar a les reunions de consell, se’t demana el teu punt de vista sobre les decisions que cal prendre per tirar endavant. És una oportunitat, clarament, però no es considera la opció a rebutjar-la. És un procés ric, que interactures amb perfils molt diversos, des d’un periodista, a un sociòleg, passant per filòlegs, historiadors o politòlegs.

Com està afectant l’actual situació econòmica a les entitats dedicades a la promoció cultural?

La renda disponible de les famílies de l’estat espanyol perd capacitat adquisitiva a passos molt accelerats. Això ens obliga a tallar dràsticament la despesa mensual. I probablement el primer que et ve al cap quan et trobes en aquesta situació és deixar de consumir coses que consideres secundàries, com per exemple la cultura. Si a això li sumem la retallada pressupostària dels governs en aquesta matèria, i li afegim el nou tracte fiscal que rep, tanquem un cercle que ens condueix a un panorama negatiu i incert.

Si penséssim que l’accés a la cultura pot ser l’antídot a favor d’una societat mentalment més sana, més rica, més crítica, més lliure, i que d’aquesta manera hi sortiria guanyant tothom, probablement la tractaríem d’una altra manera. Però crec que estem lluny d’aquesta visió.

 

Quins efectes té això sobre la gestió d’aquestes entitats?

El que veig és que ha passat a ser una prioritat el finançament. S’han invertit les prioritats. Ara toca buscar finançament, via governs, bancs, mecenes, captació de socis, però les portes estan tancades.  La majoria d’entitats no tenen tresoreria per aguantar aquest col·lapse financer que patim. S’abandona l’horitzó, i el dia a dia es converteix en un espai de gestió de l’immediat, com pot ser atendre requeriments, sancions, impagats,.. No podem substituïr la feina professional per tasques voluntàries i altruistes. La gent ha de cobrar per treballar. Si no, no té sentit.

Quins records tens del teu pas per el que eren els Estudis Universitaris de Vic?

Molt bons. No sé com són les coses avui, però quan jo vaig estudiar Empresarials a Vic el clima era excel·lent. Hi havia bona sintonia. La relació entre estudiants i professors s’entremesclava, i anava més enlllà del recinte universitari: competicions esportives, vida nocturna. Deixem-ho aquí. El punt just de nostàlgia.

Com valores, a la llum de la teva experiència, la formació que vas rebre?

Jo vaig trobar feina de seguida. No havia ni acabat la carrera. Per tant, a nivell pragmàtic, no podia demanar més. Però el procés d’aprenentatge que reps durant la teva estada a la universitat, va més enllà d’aquesta part pragmàtica. És tot l’entorn universitari que et configura la teva personalitat. Jo vaig aprendre molt de la manera de pensar d’alguns dels professors que vaig tenir. L’autoexigència, el punt de vista crític, són factors que van més enllà de preparar-te per aprovar un examen. Depèn de tu, en part, adquirir-los o no.

Mantens relacions amb antics companys?

Amb alguns, pocs, sí. Amb la majoria no. És una etapa de coincidència i després els camins es separen. Amb d’altres hem coincidit per feina.

Quins aspectes destacaries de la formació a la UVIC?

La proximitat, tant del centre acadèmic com del centre docent, és un tret diferenciador a tenir en compte. El nombre discret d’alumnes per classe (jo sempre he estudiat nocturn) amb un professorat qualificat, accessible i proper, en fan un producte singular i potent. L’aprenentatge està garantit.

La creació d’estudis universitaris, com creus que va canviar la comarca?

No he treballat mai a la comarca. És una cosa que tinc pendent. Ho vaig intentar fa uns anys, però no vam connectar massa bé, ni amb les ofertes que hi havia aleshores, ni amb els que oferien serveis de gestió de rrhh. La meva impressió, vist des de fora, és que no s’aprofiten prou les possibles sinergies entre la universitat i el seu entorn. La universitat necessita el suport i la confiança de la resta d’actors, i aquests s’hi han d’implicar, se n’han d’aprofitar, pel seu bé i pel progrés de la comarca. La Universitat pot fer de pont entre empreses i estudiants estrangers, i perquè no, intercanvi de treballadors amb altres països, per conèixer i obrir mercats. I la comarca ha d’obrir les portes als clients de la universitat. Ho pot fer, amb bona programació cultural, lúdica, instal·lacions esportives, oferta culinària, habitatge. La Universitat de Vic té una dimensió perfecte, i està ben localitzada. Cal aprofitar-ho des de tots els àmbits.

Actualment has tornat a la UVIC per continuar la formació. Quina valoració en fas?

Havia començat Economia a la UB, i traslladat l’expedient a ADE a Vic, perquè tenia la punxa clavada de mai haver acabat una llicenciatura. El curs de retitulació m’ha concentrat tot això en un sol any. Si hi sumem que gaudeixo d’anar a classe, perquè trobo a faltar la docència presencial, i a més retrobo professors que formen part de la meva vida, aleshores triple carambola.

Creus que seria interessant crear una xarxa d’antics estudiants?

Si ha de servir per anar a sopar (només) no. Si es tracta de compartir el què hem fet i com ho hem fet, professionalment parlant, pot ser interessant i profitós.

Què t’hauria d’oferir una xarxa com aquesta, quines activitats creus que serien interessants?

Jo penso que ha de ser una eina a tres bandes, o més. Cal que totes les parts implicades ho vegin com una eina útil, com una font de coneixement, i per què no, com una font d’idees per treure’n sinergies positives. A mi m‘interessa. Interessa a la Universitat? Interessa als estudiants? Interessa a la comarca?

Què hi podries aportar, des de la teva experiència?

Una formació en Empresarials i Administració i Direcció d’Empresa en l’àmbit cultural, no és el més habitual. Si a algú li interessa, jo explicaré la meva experiència amb molt de gust. A mi m’interessa saber com funcionen altres sectors, amb metodologies diferents. Cal partir de la base que cada empresa és un món, i per tant una manera de fer. Compartir aquesta manera de fer, sumant-li l’experiència d’àmbits i sectors diferents, és més coneixement. La transferència de coneixement és formació. És el que et dóna avantatge respecte els altres.

 

Rafa Madariaga