Per un full d’Excel

Rafa Madariaga. Professor del Departament d’Economia i Empresa

Una de les més rabioses polèmiques de la política econòmica actual ha tingut el seu origen, curiosament, en un full d’Excel. Ara sembla que el consens a l’entorn de les polítiques d’austeritat comença a presentar escletxes, però entre els anys 2008 i 2012, aquest consens va ser ample i robust. Que els efectes benèfics de tal política no van tenir resultats positius és, hores d’ara, una evidència contrastable. El mateix FMI, amb el seu economista en cap, Blanchard, al capdavant, va moderar les seves posicions a començament de 2013. El que no sembla discutible és el cost humà d’aquestes polítiques: 900.000 aturats a Catalunya, 6,7 milions d’aturats a Espanya i més del 50% d’atur entre els joves. I, sobretot, migrades expectatives que funcioni. Ni Grècia ni Portugal, ni Irlanda, ni Espanya presenten expectatives de millora. Recordin De Guindos dient que la segona meitat de 2012 ja veuríem millores i, després, que el 2013 ja seria l’any de la recuperació. Ara ja ens ho posen al 2014. Ara bé, quin era el suport econòmic d’aquestes polítiques?

El 2010, Carmen Reinhart i Keneth Rogoff (RR), dos economistes de Harvard, van publicar un paper al NBER i als Papers and Proceedings de l’Associació Americana d’Economia sobre la relació entre el deute públic d’un país i el creixement. Segons el paper, els països que ultrapassaven un nivell de deute del 90% del seu PIB veien amenaçat el creixement. El paper no “demostrava” que això passés; agafant dades històriques de 20 països desenvolupats i un període molt llarg (1945-2009), mostraven aquesta correlació. RR havien adquirit fama mundial i respectabilitat per la publicació el 2008 del llibre “This time is different”, una anàlisi històrica de les crisis financeres mundials. Rogoff havia estat, a més, economista en cap de l’FMI entre 2001 i 2003. Els autors havien establert el llindar del 90% exògenament; de fet analitzaven quatre trams de deute: per sota del 30%, entre el 30 i el 60%, entre el 60 i el 90% i per sobre d’aquesta dada. Més important, el paper ni tan sols analitzava el sentit de la causalitat, senzillament es basava en una anàlisi de la correlació entre les dues variables. La típica discussió sobre causes i conseqüències: és el deute el que alenteix el creixement o és el creixement lent el que provoca un elevat deute.

Del que no hi ha cap dubte és del suport que va suposar el paper per als discursos polítics: Paul Ryan, candidat a vicepresident dels EUA amb Mitt Romney, va parlar durant la campanya electoral sobre el perill del deute elevat, citant el treball de RR. El mateix va fer Olli Rehn, el vicepresident i comissari europeu d’afers econòmics i monetaris i guardià oficial de les essències de l’austeritat. Un editorial de The Washington Post es feia ressò del resultat, afirmant que l’economia dels EUA estava “perillosament a prop del 90% que els economistes consideren una amenaça per al creixement”.

Des de la publicació del paper, diversos economistes van intentar replicar el resultat sense èxit, fins que el 2013, un estudiant de Doctorat de la Universitat de Massachusetts va aconseguir el full d’Excel original de RR. El que va trobar és que RR havien seleccionat, sense ser gaire clars amb el criteri, els períodes i els països, excloent per exemple l’espectacular creixement de Nova Zelanda després de la Segona Guerra Mundial, tot i tenir nivells de deute molt elevats. Per altra banda, havien ponderat les dades amb criteris discutibles, donant el mateix pes a períodes de diferent durada i intensitat. Herndon, l’estudiant de Massachusetts, juntament amb Ash i Pollin, dos professors d’aquesta universitat, van publicar la resposta al paper, calculant una correlació diferent. Resumint: No hi ha res d’una frontera del creixement al 90% de deute extern i l’alentiment del creixement que mostren les dades no és tan dramàtic com el primer paper havia volgut fer creure.

Els mateixos RR van reconèixer part de les errades i van aclarir, a posteriori, que ells no havien recolzat una visió causal del deute al creixement. El cas és que Paul Krugman, premi Nobel d’economia el 2008 i combatent radical de les idees polítiques del partit republicà americà i de la política d’austeritat va explicar tota la polèmica des del seu bloc del The New York Times, criticant el paper de RR i la debilitat dels arguments favorables a l’austeritat. I va ampliar els seus arguments a The New York Review of Books. Darrerament, Reinhart i Rogoff han escrit una carta a Krugman, queixant-se del tracte rebut i del que consideren atacs personals i desconsiderats.

Per a qualsevol profà de l’economia o qualsevol practicant de ciències més madures, la polèmica deu ser aterridora: com pot ser que es prenguin decisions tan dràstiques, o que es mantinguin visions polítiques tan dures per a la majoria de la població basades en evidències tan febles i tan discutibles? El que realment és interessant de la polèmica és el poc que necessiten determinades visions polítiques per presentar el que són opcions ideològiques com a necessitats. Així, polítics i funcionaris públics han estat imposant polítiques cruels i, sobretot, inútils, amb un recolzament “científic” dubtós i feble. Molts dels que ara s’han desmarcat de l’austeritat i critiquen les retallades que es veuen “obligats” a fer eren, no fa gaire, entusiastes conversos de la nova fe. I alguns, de casa nostra, anaven a “Madrid” a donar lliçons, a predicar el nou credo. En el fons, les polítiques anti-keynesianes no deixen de donar la raó al mateix Keynes, en la seva afirmació de què tots els polítics són seguidors d’algun economista mort. I des d’un punt de vista molt personal, que poc necessita el poder amb majúscules per imposar les seva visió i els seus interessos a tots els ciutadans. Un cas més de com els interessos d’un 1% de la ciutadania passa per sobre dels del 99% restant.