Enric Casulleras, professor de la Facultat d’Empresa i Comunciació de la UVic-UCC.

Divendres passat, El 9 Nou publicava un reportatge amb una notícia que fa feredat: el 44% d’osonencs a l’atur ja no cobren ni pensions contributives ni assistencials. Entre osonencs i ripollesos, estem parlant de 4.400 persones que ni treballen ni tenen ingressos reconeguts de cap mena.

Més enllà de la xifra –com n’arriben a ser de fredes les magnituds macroeconòmiques!-, darrera de cada una d’aquestes 4.400 persones hi ha una història dolorosa, un fracàs personal del qual el treballador a l’atur no en té cap culpa, i normalment, una gran angoixa per tirar endavant el dia a dia, carregats de deutes i de privacions. Vuit anys enrere, la majoria d’aquestes persones eren treballadors eficients i responsables, amb un esdevenidor prometedor. Què va passar?

Doncs va passar que el mite de la globalització econòmica, en altres temps tan sublimada, va resultar ser, en bona mesura, un enganyifa. El 1995 l’Organització Mundial de Comerç, convençuda que les virtuts del capitalisme eren inqüestionables, va apostar per escampar-lo per tots els racons del planeta, aplaudida per les grans empreses multinacionals dels països rics. La llibertat de comerç havia de dur-nos a l’especialització internacional del treball, Internet obria un camp vastíssim de possibilitats de nous productes, serveis i aplicacions, i gràcies a les noves tecnologies, la difusió del coneixement i l’economia digital asseguraven un futur esplendorós per la humanitat.

Amb aquestes conviccions, l’OMC ha fet el que ha pogut per incloure en el seu si tots els membres possibles (fossin països de règim democràtic o no) i relaxar les regulacions del comerç i les finances del món, amb poca sensibilitat pels costos socials que això pogués tenir en molts països. Des de llavors, les fàbriques que abans eren als països occidentals s’han anat desplaçant cap als països emergents, amb preferència per aquells que tenien règims autoritaris (a molts  homes de negocis els preocupa més l’estabilitat política que els drets civils dels ciutadans). És el cas de països que fabriquen i exporten molts dels béns que consumim: Aràbia, Marroc, Birmània, Turquia, Filipines, Sri Lanka, Nicaragua o Xina.

Caldria veure si la majoria d´habitants d’aquests països han prosperat, i quin preu han hagut de pagar per aquesta prosperitat (en termes de condicions laborals infrahumanes). Amb tot, la principal damnificada del procés de mundialització de l’economia ha estat la indústria dels països occidentals.

Cent anys enrere, en plena era colonial, els països occidentals importaven de les seves colònies les matèries primeres, però es reservaven la producció industrial. Avui, el sector industrial d’EEUU amb prou feines arriba ara al 16% del seu PIB, i ja no són ni de lluny els primers fabricants d’automòbils, ni d’acer, ni de components electrònics. I així passa també a la majoria d’altres països occidentals, entre ells Espanya, on només l’any 2004 (per tant, abans de l’esclat de la crisi) es van perdre 24.000 llocs de treball en el sector tèxtil. El procés no ha tingut aturador en els darrers vint anys. La indústria de l’automòbil ha anat a parar, majoritàriament, a Europa de l’Est, igual que la metal·lúrgica. La indústria tèxtil, al Marroc, a Algèria i a diversos països asiàtics; l’electrònica, cap a la Xina, Corea i Birmània; la producció d’electrodomèstics, al Magrib; els serveis post-venda telefònics, a l’Índia; el calçat, a Àsia, on es fabriquen la majoria de les sabates del món –tot i que els consumidors asiàtics fan durar el seu calçat, de mitjana, cinc vegades més que els occidentals.

Si a Europa i als EEUU ja no fabriquem ni calçat, ni electrònica, ni automòbils, ni tèxtil, ni electrodomèstics, i perdem les feines dels serveis associades a aquestes indústries, ¿a què ens dedicarem? Quines activitats generaran suficient ocupació, bons sous, i impostos per sostenir els serveis públics?

Al sud d’Europa, el principal sector econòmic és el turístic. Però les feines associades a atendre els visitants que vénen a prendre el sol, a banyar-se a les cales o a badar davant la Sagrada Família solen ser precàries, temporals i mal pagades. Amb aquests sous no podrem sostenir ni la sanitat, ni l’educació ni les pensions.

Els polítics professionals i les grans empreses han apostat per un model econòmic on els seus beneficis creixen molt més que el PIB, i on la creació de llocs de treball segurs i ben pagats esdevé una entelèquia. El resultat és un atur estructural elevadíssim, i que en molts casos dura més que la mateixa prestació per desocupació. Potser comença a ser hora de qüestionar-se el model, la manera d’explicar-lo, i buscar solucions perquè no es perpetuï indefinidament. Dissortadament, la política econòmica està en mans del govern d’Espanya… un govern ple de facinerosos, que només són complaents amb les classes extractives, de la qual formen part. Posats a canviar coses, aquesta és la més urgent.