Eulàlia Massana-Molera, professora de la Facultat d’Empresa i Comunicació de la UVic-UCC.

Suposo que ja heu vist que, sovint, els estudiants que passen per la meva aula em fan pensar.

En l’assignatura que he impartit aquest primer semestre un dels temes que tractem a classe és de la privacitat i la confidencialitat de les nostres dades a les xarxes digitals.

En un dels treballs que encarrego als alumnes, els he preguntat: “Després del que hem vist i discutit a classe, a partir d’ara, llegiràs les condicions d’ús de la propera aplicació/web on et registris? Per què?”.

És sorprenent que en presentar l’enunciat del treball a classe la consulta d’un estudiant de Periodisme sobre aquesta pregunta sigui: “Què hem de contestar?”.

“Com que què heu de contestar?”, faig jo. “El que sigui cert”. “I com ho valoraràs?”. Interpreto, doncs, que l’alumne el que vol saber és què vull llegir per posar-li la nota més alta.

Els intento explicar que el que vull és que reflexionin, que contestin amb sinceritat i que, sobretot, siguin capaços d’argumentar la seva resposta. Dit d’una altra manera: jo ja sé que la majoria no llegiran aquests textos tan feixucs (no ho faig ni jo), però vull que siguin conscients dels riscos que pot comportar i, sobretot, que siguin capaços d’exposar les seves raons.

Hi ha, també, dues preguntes més que els faig a final del semestre i les quals avaluo com qualsevol altra pregunta d’examen: “Dels temes exposats a classe pels alumnes, quin creus que no s’hauria d’haver desenvolupat en aquesta assignatura. Per què?” i “Què pensaves que aprendries en aquesta assignatura que no s’hagi tractat a classe?”.

Ho faig, i així els ho dic, per recollir informació per preparar millor l’assignatura pel proper curs, si és que la torno a impartir. Per tant, és un plantejament, per part meva, totalment egoista. Si considerem que els estudiants vénen a la universitat per obtenir una formació (i no només un títol), tant important és complir les expectatives com no crear-ne de falses. A mi la seva resposta em serveix per modificar el contingut i/o les activitats de l’assignatura i, alhora, fer-ne una bona presentació a inici de curs.

Per tant, en aquests moments, necessito la màxima sinceritat per part dels estudiants.

Més d’una vegada, però, quan llegeixo les respostes a aquestes preguntes detecto un afany de quedar bé, de dir que aquesta assignatura els ha agradat molt i que han après tantes coses que no imaginaven (tant de bo fos cert!), que no canviarien ni una coma… és a dir, crec que escriuen el que creuen que jo vull llegir per a que els valori amb un 10. El meu problema és que a mi se’m fa difícil destriar quina part de sinceritat hi ha en la seva resposta i, per tant, el resultat que en voldria obtenir es desdibuixa. Realment ho estic fent tan bé com em diuen? Dirien el mateix si no haguessin de deixar constància del qui escriu aquella opinió?

Per què és tan difícil ser sincer? No seria molt millor que ens poguéssim dir la veritat, sense ofendre ni ofendre’ns? Quina és la part que ens hem perdut en la nostra educació que no ens fa ser capaços de fer-ho amb honestedat i respecte?

En aquestes preguntes que els faig no hi ha respostes bones o dolentes, sinó bons o mals arguments, sinceritat o ganes de  quedar bé.

Alguns accepten el repte i sí que responen el que creuen. Pel que fa a la resta, encara no sé com aconseguir que els meus alumnes no se sentin prou valents per dir-hi la seva.

Article publicat a El Vigatà el 7 d’abril de 2017