Paco Poch (1951, Igualada) és productor de cinema i viu a Barcelona. A part de dirigir la seva pròpia productora Mallerich Films, actualment també és professor del Màster en Producció Cinematogràfica a la Universitat de Vic.  Al llarg de la seva trajectòria, Poch ha treballat tant en cinema com en televisió i, amb títols com Tempus Fugit, El viatge vertical o Caracremada s’ha fet un lloc al món del cinema d’autor. Recentmen també ha produït l’impactant documental Syria: Self-Portrait a partir d’imatges fetes pels mateixos sirians de la guerra. El seu últim treball ha estat ‘Cartes a María’. Poch també és distribuïdor d’obres com El cas Pinochet o Belmonte.

Aquesta setmana ha presentat al Cineclub de Vic el documental Syria Self-Portrait, en què a Síria els Youtubers filmen i moren cada dia. Què ens aporta aquesta pel·lícula en el panorama català?

És la destrucció d’un poble feta tota des d’un punt de vista d’una persona que es queda allà mentre el país s’està destruint. Explica l’agressió contra les tortures, l’agressió contra els civils sobretot. A Catalunya ens aporta elements de reflexió sobre possibles devastacions i accions inhumanes dels dictadors, tant a Síria com a Egipte, per exemple. Sobretot ens aporta reflexió sobre el terror de la dictadura. Crec que està bé que estiguem informats, tant per prevenció per no fer-ho com per està preparats per ajudar.

Quina importància tindran els youtubers en la producció cinematogràfica actual?

S’està demostrant que cada vegada hi ha més intervencions d’aquestes noves tecnologies en el cinema actual. És una feina a tenir en compte per potenciar la narrativa i l’accés a la cultura. És un fenòmen que crec que anirà avançant i que s’utilitzarà cada vegada més. Per altra banda, penso que la participació ciutadana és bona perquè t’informa de tot el que passa de seguida.

Fa poc, el festival Cinespaña 2015 a Tolosa van seleccionar “Cartes a Maria”, projecte que va coproduir, com a millor documental. Què aporta ‘Cartes a Maria’ en l’actual cinema espanyol?

Tot i que torna a parlar de coses que ja s’han parlat molt, com el tema de la Guerra Civil, incorpora una cosa molt important. Parla de l’exili polític del seu avi durant la guerra i, a més, incorpora una cosa molt important que seria l’exili mental d’un malalt d’Alzheimer, en aquest cas el  seu pare. Per tant, és un doble exili, l’exili de l’avi i l’exili del pare que és humà, mental. Té una càrrega poètica, ja que aquesta és una problemàtica que lamentablement moltes famílies han de viure.

Quin és el seu gènere cinematogràfic predilecte? Per què?

És el retrat psicològic, el comportament humà. Qualsevol descripció del comportament humà, de parella, de persona. El que més m’agrada és mostrar la visió humana de les coses, l’interior. Els éssers humans som visió, som una mirada i el cinema t’ajuda a poder-ho veure. El cinema pot captar coses que tu a la vida real no t’hi fixes, un gest, una mirada…

Com hauria de contribuir la UE a ajudar la producció comunitària davant l’americana?

Crec que ho fa bastant potenciant el seu propi cinema. Està fent coses, sobretot en els últims anys. El que passa és que dins dels propis països hi ha un gran desequilibri. Cada país, a part del suport europeu, també té els seus propis sistemes d’ajut. Per exemple, França ajuda molt, en canvi Espanya no ajuda. Espanya té tímides ajudes en comparació amb la potència que tenen França i Alemanya. Per exemple, l’IVA al 21% no ajuda gens. És una aberració.

Va començar la seva carrera com a fotògraf i després va canviar-se al cinema, per què?

Primer vaig fer de fotògraf i després vaig passar a ajudant de càmera. Tot i així mai vaig arribar a ser un gran fotògraf, però m’agradava molt fer fotos d’activitats culturals. Vaig posar-me a fer producció perquè estava molt interessat amb el contacte humà, les relacions humanes amb la gent, què fa cadascú… i després em vaig adonar que era més una persona de carrer, de contacte humà, que no pas una persona de laboratori, de fer la pròpia obra.

Què és el cinema per vostè?

És el contacte humà. La visió humana de les coses. Una expressió cultural, al mateix nivell que la música, el teatre o la literatura.

A la seva productora Mallerich films – Paco Poch produeix tant en televisió com en cinema, quin dels dos prefereix?

Prefereixo el cinema perquè té molta més difusió, el producte cinematogràfic té una vida més llarga. En canvi, el cinema televisiu és més efímer. M’agraden els dos, però si puc escollir, preferiria fer una pel·lícula per cinema que no per televisió. Tot i això, faig pel·lícules televisives per realisme, per viabilitat. Per exemple, en el cinema tardes tres anys a acabar-la, en canvi, una pel·lícula per televisió, si els hi agrada, em fan les rectificacions pertinents i amb un any puc haver-la finançat, fet i entregat.

També distribueix…

Jo sóc productor però, al començar la crisi vaig decidir començar a distribuir les pel·lícules que m’hagués agradat produir. Jo mateix, si em pregunten, em presento com a productor, no com a distribuïdor. Distribueixo per diversificar i per obrir altres opcions.

Quin element troba indispensable per poder crear una pel·lícula?

Talent, criteri i exigència, sobretot l’autoexigència. No conformar-se amb el primer que aconsegueixis o amb el que et vagi més bé.

El gener començarà a dirigir el Màster en Producció Cinematogràfica a la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya, és l’únic d’aquestes característiques a Espanya?

No, n’hi ha més, però el nostre és un màster en producció i distribució. És el que seria el negoci cinematogràfic al complet. El que volem és que la gent, quan acabi el màster pugui sortir i produir la seva pel·lícula. El que sí, que el punt fort en el Màster en Producció Cinematogràfica de la UVic-UCC és que sempre parlarem de pel·lícules assequibles. És a dir, o pel·lícules per televisió o pel·lícules petites per cinema, no farem pel·lícules grosses. Ensenyarem pel·lícules d’aquest estil als estudiants, parlarem amb el productor que l’ha fet i els hi podrà explicar com ho ha fet tot. L’altre punt fort és que acabes aquest màster amb un dossier complet d’una pel·lícula per alumne, en que cadascú ha dissenyat.

Publicada a la versió impresa del diari El 9 Nou el 26 d’octubre de 2015