Oleguer Homs (Torelló, 1988) és llicenciat en Comunicació audiovisual per la UVIC (2006-2010). Durant els estudis va fer pràctiques a TV3, primer al departament de ficció i després al d’actualitat. Les possibilitats de continuar vinculat a la televisió pública catalana no es varen concretar, però ha continuat la seva trajectòria professional al món de l’audiovisual.

Oleguer, acabada l’experiència televisiva, vas continuar la formació?

Efectivament. Després de la carrera volia cursar un màster en ficció televisiva, però em va quedar una assignatura i vaig posposar-ho un any. Això em va permetre fer pràctiques voluntàries novament a TV3 i, el curs següent, cursar el Màster en Direcció Cinematogràfica a l’Escola de cinema i audiovisuals de Catalunya (ESCAC).

Quines diferències vas trobar entre els estudis de la llicenciatura i els del Màster?

Els del Màster són més específics i en el meu cas, al ser un màster que dura només mig any, molt intensos. En cosa de dos mesos havíem d’estar en disposició de tenir un guió, rodar un curtmetratge, muntar-lo i, pràcticament sense tenir temps per donar-lo per finalitzat, realitzar un altre projecte. El nivell d’exigència era molt alt però, per altra banda, tenir un llistó alt per assolir afavoria la qualitat dels treballs. Jo era dels més joves i menys experimentats de la meva classe, amb la qual cosa has de donar el millor que tens i una mica més per estar a la mateixa alçada.

Com valores la formació de la UVIC, amb l’experiència de l’ESCAC?

A la meva carrera penso que és molt bona, ja que et dóna nocions en molts camps a partir dels quals et pots especialitzar. En el meu cas em vaig decantar per la realització cinematogràfica perquè hi tenia interès, però hi ha companys de classe que s’han decantat per la banda multimèdia, radiofònica, de disseny… La carrera et dóna una base a partir de la qual aprofundir i seguir aprenent.

Creus que aquella primera experiència a la tele va ser molt important?

Sens dubte, tant la primera etapa a El Cor de la Ciutat i La Riera com la segona a l’Espai Terra i el Telenotícies Cap de Setmana. A les dues vaig aprendre molt observant el procés de producció i la manera de treballar de grans professionals en el seu camp, a part de realitzar les tasques que em corresponien. També vaig tenir la sort, fa pocs mesos, d’entrar a formar part de l’equip de direcció de l’última pel·lícula de la Mar Coll (El desconcert).

A més, suposo que vas poder contrastar la formació amb la realitat professional; què destacaries de les dues experiències?

Bàsicament el nivell d’exigència i el ritme de rodatge, molt elevat per minimitzar els costos de producció. El temps és diner i, si un dia no es poden acabar les seqüències previstes, a la productora li suposa pagar trenta sous extres, el lloguer del material, les  instal·lacions…. Quan t’estàs formant un error forma part del procés; a nivell professional, té uns costos elevadíssims.

Per altra banda, has pogut dirigir curtmetratges?

Exacte, Samuel Colt i Aniversari, com a pràctiques de l’ESCAC. En aquest sentit, vist en retrospectiva, l’exigència de l’ESCAC fa que pràcticament puguis fer possible un miracle. I és que per més que siguin curtmetratges de vuit minuts suposen una despesa econòmica important, molta gent col·laborant-hi… En definitiva, que el fet de tenir l’obligació de fer-ho i un temps limitat fa que et moguis a contrarellotge i aconsegueixis uns resultats molt bons en relació al temps que tenies.

Com van sorgir les idees i les possibilitats de fer-los?

La primera idea, la del curtmetratge Samuel Colt, feia molt que la tenia en ment. La ruleta russa és de per si un element de tensió immillorable, però dotar el conjunt de la mitologia i els rituals sectaris se’m va acudir després. La frase mantra “Déu va crear els homes, Samuel Colt els va fer iguals” va ser la troballa que va tancar el cercle. Pel que fa a Aniversari, la idea la vaig tenir poques setmanes abans de rodar. Estic molt content de com em va quedar a nivell de realització, però penso que li falten un parell de seqüències perquè tot plegat s’acabi entenent i sigui rodó. De les dues experiències destacaria i agrairia l’esforç de tota la gent que hi va acabar col·laborant, a més a més del luxe que suposa treballar amb actors consolidats com en Xavier Boada o en Jordi Cadellans.

També col·labores amb mitjans locals?

Sí, col·laboro a la secció d’esports d’El 9 Nou des de l’any 2006 i quan el Club Bàsquet Vic encara jugava a la lliga EBA m’encarregava de l’anàlisi dels partits per El 9 TV.

Aquesta experiència polivalent, és un valor en un món on prima l’especialització?

No sé si és un valor, però és clar que denota que tens interessos diversos i aptituds en camps diferents. També he fet de community manager, una faceta propera al periodisme però amb components de relacions públiques. La meva opinió és que l’especialització és bona per marcar perfil propi però l’experiència polivalent t’aporta un valor afegit.

Per acabar-ho d’adobar, també has escrit i publicat una novel·la?

Efectivament, Terra Promesa, que va publicar Voliana Edicions a principis del mes de setembre.

Quin és l’origen del relat?

Quan estava treballant a El Cor de la Ciutat, dos anys abans d’entrar a l’ESCAC, vaig escriure un parell de guions cinematogràfics. Va ser llavors quan em va venir al cap una idea que m’apassionava i tenia moltes ganes de donar-hi una sortida. Tenint en compte que és una història de ciència-ficció era complicat que s’arribés a rodar, i més aquí, amb la qual cosa vaig provar d’escriure-la com a novel·la. Rodant un booktrailer de la novel·la em vaig poder treure l’espina de no haver-ne fet la pel·lícula i, a més a més, va servir perquè tot i ser un autor novell se’n parlés bastant. Si no m’equivoco és el tràiler d’una novel·la en català més vist a internet.

Va ser difícil trobar editor?

És molt complicat per a un escriptor novell, i més tenint en compte que amb la crisi les editorials van amb peus de plom. Afortunadament, Voliana Edicions és una editorial jove com jo, i com que ja ha nascut amb la crisi suposo que està més adaptada a aquests paràmetres que la resta. La veritat és que la vaig enviar a en Jordi Solé i Camardons perquè me’n digués la seva opinió, com a expert en ciència-ficció. Vaig tenir la sort que li va agradar i, poques hores després, em va fer saber que me la publicaria. D’altres editorials on l’havia enviat encara n’espero resposta, positiva o negativa, amb la qual cosa tampoc puc dir que sigui fàcil. Cada dia deuen rebre desenes d’originals i és complicat cridar l’atenció suposo.

I ara, quins plans de futur tens?

Immediatament anar a cursar un Màster de Guió a l’escola Séptima Ars de Madrid. El curs el dirigeix en Paco Cabezas, director i guionista espanyol, i hi haurà professors com en David O.  Russell, que va estar nominat a l’Òscar l’any 2010, o en Max Landis. Un cop acabat el màster voldria seguir obrint-me camí al món laboral, si pot ser en la realització televisiva, cinematogràfica o publicitària. De totes maneres, com en molts altres camps, és complicat trobar feina.

Amb tota aquesta variada experiència, com valores la formació de la FEC?

Com ja t’he comentat abans, està molt bé en el sentit que et dóna una base, i alguna cosa més que una base, en moltes branques diferents. A partir d’aquí cadascú es decanta segons els seus interessos i pot aprofundir en el camp que més l’apassiona, però d’entrada ets competent en totes les àrees i et dóna una visió global, no només específica d’un tema en concret.

Què recomanaries als estudiants?

Que aprofitin les pràctiques per fer contactes i que intentin tirar endavant els seus propis projectes. I, sobretot, que s’ho passin molt bé a la universitat i gaudeixin de cada moment que passen amb els companys!

 

Rafa Madariaga