Oleguer Homs: “La UVic és una universitat familiar, “un poble” prou petit com perquè tothom es conegui però, al mateix temps, prou gran com per sentir-t’hi totalment lliure”

Avui parlem amb l’alumni de Comunicació Audiovisual, Oleguer Homs. Amb només 32 anys, Homs ja ha treballat a l’NBA, ha publicat el seu primer llibre i, recentment, va estar seleccionat per tirar endavant el seu llargmetratge Inmersión per Filmin i el Mallorca Talents Lab.

Com recordes la teva estada a la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya?

Doncs la veritat és que en tinc molt bons records! Va ser una gran època, quatre anys que em van servir per aprendre a què em volia dedicar i em van obrir moltes portes. Però més enllà de què en treus a nivell professional i acadèmic, el més important és la gent amb qui comparteixes experiències i les amistats que a dia d’avui, deu anys després de graduar-nos, encara perduren.

Què és el que més et va agradar de la universitat?

Crec que el que molta gent valora de la UVic és que és una universitat familiar, “un poble” prou petit com perquè tothom es conegui però al mateix temps prou gran com per sentir-t’hi totalment lliure. Aquesta proximitat fa que hi hagi una relació molt directa entre alumnes i docents; no ets només un número.

I de Comunicació Audiovisual?

La varietat d’assignatures I matèries. Quan vaig començar la carrera recordo que no tenia massa clar a què em volia dedicar, i el fet de cursar una llicenciatura tan polivalent fa que a mida que avança el teu periple educatiu aquestes preferències es vagin definint.

Com recordes la teva experiència a la NBA?

Cada vegada que hi penso tinc la mateixa sensació que quan intentes recordar què has somiat, ja que tot plegat era molt surrealista, molt allunyat de la realitat quotidiana. Com a periodista tens accés a peu de pista i vaig coincidir amb el final de carrera d’en Kobe Bryant, així que tinc mil anècdotes. Al final arriba un moment que estar darrere la cistella mirant com en Pau Gasol (llavors jugador dels Spurs) escalfa abans del partit i adonar-te que en Samuel L. Jackson està dret al teu costat et sembla normal, però vist amb perspectiva suposo que no ho és massa.

Oleguer Homs

Va ser difícil prendre la decisió de marxar de Torelló a Estats Units?

Sempre és difícil deixar enrere la família i els amics, però viure als Estats Units era un somni que havia tingut des de sempre. Òbviament tenir l’oportunitat d’anar a viure a Los Angeles ho fa encara més llaminer, la qual cosa no treu que quan arribava el mes de febrer era impossible no trobar a faltar el millor carnaval del món des de la distància.

També has escrit un llibre, Terra Promesa, publicat a Voliana Edicions. Ens pots fer cinc cèntims del relat?

Terra Promesa és una història de ciència-ficció que planteja què passaria si poguessim tenir més d’una identitat implantada al nostre cervell, una idea que posteriorment s’ha vist en pel·lícules com Self/less o premises similars com ara Split. En el cas de la novel·la, el protagonista cau en mans enemigues i acaba posseït pel líder rival, un escenari que es podria assimilar al que li passaria a una persona si combinéssim la seva identitat amb la del Joker, per exemple.

Has estat seleccionat per tirar endavant el teu projecte de llargmetratge Inmersión, per Filmin i el Mallorca Talents Lab. T’esperaves estar seleccionat? Com vas reaccionar?

Sempre tens ganes que la gent valori la teva feina, però al mateix temps és millor no tenir masses expectatives. Si a això hi sumem que l’últim dia per enviar projectes al festival va ser el mateix dia que va començar el confinament, la veritat és que ni tan sols esperava que el Talents Lab s’acabés fent. Per tot plegat, ser seleccionat va ser no només una grata sorpresa, si no una alegria molt gran.

Com et vas preparar per la creació d’aquest llarmetratge? Com va sorgir la idea?

El llargmetratge està basat en fets reals, la història de supervivència d’un espeleobussejador que es diu Xisco Gràcia. Haver sigut seleccionat pel Talents Lab és encara més especial precisament pel fet que en Xisco és de Mallorca, així que serà un capítol més en un viatge que va començar quan em va cedir els drets de la seva història. Des de llavors, vaig viatjar a Mallorca una vegada per parlar amb ell i amb la resta de protagonistes de la història abans de posar-me a escriure el guió, així que Inmersión, d’alguna manera, torna a casa.

Què creus que fa únic i diferent a Inmersión?

El que per mi fa que Inmersión sigui un projecte especial són dos factors. D’una banda hi ha el fet que et bases en una història real, fet que pot ser positiu a l’hora de trobar productores disposades a apostar pel projecte. De l’altra, Inmersión s’emmarca en una tradició de pel·lícules com Buried o 127 Hours, històries d’un personatge confinat en un espai limitat. En el cas del nostre protagonista, en Xisco es va passar més de 60 hores tancat dins una cova submarina, a 900 metres de la superficie.

Quins projectes tens oberts i en ment cara el futur?

Actualment estic treballant en una pel·lícula d’animació per una productora catalana anomenada Line Sports and Entertainment, un projecte que ens apassiona moltíssim a tots els que hi treballem. A part d’aquest projecte, Inmersión i el pilot d’una sèrie co-escrita amb el conegut realitzador manresà David Victori (director d’El Pacto), tinc altres guions propis que m’agradaria poder vendre algun dia. La joia de la corona seria Samuel Colt, un thriller sobrenatural que va guanyar un premi de millor guió al Los Angeles International Culture Film Festival 2016 i que vindria a ser com una barreja entre Devil’s Advocate i Limitless.

Quin consell pots donar als estudiants de Comunicació Audiovisual que volen ser guionistes, directors de cine o treballar en grans esdeveniments com la NBA?

Directors de cine seria que s’atrevissin a invertir el seu temps i recursos en dirigir més curts que els dos que he dirigit jo, ja que així és com s’aprèn. Precisament, si vaig decidir intentar obrir camí com a guionista va ser perquè no necessites altra cosa que un ordinador i deixar volar la imaginació. L’adaptació de la meva novel·la a pel·lícula costaria molts milions, però posar-la per escrit és tan fàcil com escriure entre 100 i 120 pàgines. Tant pel que fa a dirigir com fer realitat somnis tant “impossibles” com ser periodista i atendre partits de l’NBA, el consell més important és no tancar-se portes a un mateix. Segons com, és més fàcil intentar fer realitat un somni impossible que un d’aparentment fàcil, ja que percentualment hi ha menys gent que s’atreveix a intentar-ho.