El Festival Protesta porta a les aules el tema d’enguany: “Eufòria de gènere”.

Núria Araüna, professora de la Universitat Rovira i Virgili (URV) i investigadora del grup de recerca Asterisc, ha impartit la xerrada “La mirada guerxa: fractures al cinema heteropatriarcal” a la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC). L’alumnat del grau en Comunicació Audiovisual s’ha pogut aproximar al cinema documental contemporani des d’una perspectiva feminista, gràcies a aquesta activitat promoguda pel Festival Protesta. Fins al 27 d’octubre, Vic acull aquest festival de cinema de crítica social i enguany el tema central és “Eufòria de gènere”.

Araüna ha reivindicat el paper de les dones en el cinema: “Hem perdut tot el coneixement del passat, de saber què estaven fent les dones abans. Pots assistir a una conferència sobre la història del cine i que no esmentin ni una sola dona. Tenim un cànon historiogràfic que sembla que les dones no hi hagin estat, quan la documentació demostra que hi eren, no només com a actrius, sinó també ocupant càrrecs de producció”. En aquest sentit, els estudiants s’han endut deures a casa, ja que la docent convidada ha recomanat l’obra La Pionera (Be Natural: The Untold Story of Alice Guy-Blaché). El documental relata la vida de la guionista, directora i productora Alice Guy, que incomprensiblement va caure en l’oblit.

La ponent també ha denunciat el tractament que reben molts personatges femenins en el cinema convencional: “El propi dispositiu cinematogràfic articula les dones com a objecte de desig, pensades per a ser mirades. La pel·lícula avança amb el personatge masculí i es topa amb la dona que frena l’acció de l’home. Per tant, aquí tenim un debat interessant: si volem fer un cinema feminista, hem de destruir els plaers que ens proposa aquest cinema clàssic”. Araüna ha explicat que una de les línies de recerca del seu grup és analitzar les causes que fan que només el 20% de cineastes en el cinema independent siguin dones, amb un percentatge encara més preocupant en el cinema convencional.

Durant la segona part de la classe, la investigadora s’ha endinsat en el gènere documental, que creu que està en auge i això pot beneficiar els estudiants que s’hi vulguin dedicar: “Hi ha hagut una eclosió de la producció documental a l’estat espanyol i, particularment, del documental creatiu més experimental i disruptiu”. Araüna ha explicat que no és casualitat que el gènere documental revisqui amb les transformacions socials i un exemple és el Festival Protesta, que va néixer el 2013, coincidint amb una nova onada feminista i un moviment que qüestionava les polítiques i els mitjans de comunicació tradicionals.

Núria Araüna ha remarcat que els objectius del documental feminista són “canviar el model d’espectador, fer un cinema que faci pensar i trencar principis d’autoritat preestablerts”. Davant d’un panorama complicat, la investigadora ha volgut aportar una dosi d’il·lusió lligada al gènere documental: “El cinema feminista es pregunta com volem representar el món i aquesta és precisament la tasca del cinema documental. Hem de buscar l’optimisme perquè les xifres de dones en direcció documental són més altes que en altres disciplines”. Tot i així, no ha amagat la part negativa: “El cinema documental té uns costos de producció menors, i més en aquest país. És un treball poc remunerat o que es cobra molt tard quan ja ha passat per festivals. Està costant que els productors confiïn productes costosos a les dones.”

Segons Araüna, “el cinema feminista revela la història des d’una perspectiva més íntima” i per demostrar-ho ha decidit acabar la classe amb la visualització d’alguns fragments audiovisuals: “Lo que dirán” de Nila Núñez i “El gran vuelo” i Ainhoa, yo no soy esa” de Carolina Astudillo. A través d’aquests documentals, la professora convidada ha volgut que els alumnes es fixessin en les estratègies d’algunes directores que utilitzen la perspectiva feminista “amb productes que estan fets a prop nostre i amb les condicions de producció que vosaltres podeu tenir com a estudiants”.

 

Crònica de Laura Llunell, estudiant de Periodisme.