Eulàlia Massana, professora de la UVic-UCC.

L’ensenyament universitari ja fa temps que ha fet un tomb. Ara ja no tot és que els estudiants siguin capaços de retenir i repetir una sèrie de dades sinó que se’ls demana que siguin capaços d’adquirir competències que els permetran d’adaptar-se als canvis constants als que la societat de la informació i del coneixement ens tenen obligats.

Des d’aquesta perspectiva, el professorat de la nostra universitat, ja fa temps que apliquem noves metodologies i proposem als estudiants activitats que els permetin desenvolupar-se per aconseguir aquests objectius.

Dit tot això, haig d’explicar-vos que l’altre dia em vaig ben empipar amb un grup dels nanos que tinc a classe. Per mi, la cosa va anar així:

Part de la matèria més teòrica de l’assignatura la divideixo en temes i de cada un d’aquests en faig responsable a un membre de la classe. A partir d’un títol, l’estudiant ha de fer una cerca sobre aquest tema, estudiar-lo des de totes les vessants, destriar allò que és imprescindible (definició, història, estat actual…) i allò que els seus companys sí o sí han de conèixer en el context de la seva futura professió i que dóna, precisament, un valor afegit a la feina que fan. Tot aquest coneixement adquirit, l’han d’articular en un document escrit que compartim a l’espai virtual comú (l’aula digital de classe) per a que tot el grup se’l pugui descarregar, llegir i estudiar.

D’aquesta informació, han de triar el que, durant 10 minuts, vindran a explicar als seus companys a la classe. Poden utilitzar les estratègies que considerin més interessants i, tenint en compte que tothom tindrà disponibilitat del document escrit, no cal que només en facin un resum a classe.

Per tant, durant un breu període de temps, es converteixen en l’expert d’aquella matèria i en el professor davant dels seus companys.

És un exercici interessant perquè en l’àmbit on es fa aquesta assignatura no estan acostumats a que se’ls digui “confio en el teu criteri” i “fes-ho tant interessant com puguis”. Ells tendeixen a estar més preocupats pel que jo espero que no del que són capaços de fer i, malgrat l’encàrrec està molt dirigit a que decideixin ells, com que saben que jo els poso nota, sembla que només volen saber exactament què i com ho vull.

Doncs bé, l’altre dia vaig quasi explotar a classe, ja que el resultat de tot plegat era justament tot el contrari del que jo buscava: el tema era poc profund, amb cap contingut de valor afegit per als seus companys i la posada en escena a classe una presentació convencional sense cap mena d’interès.

Em vaig sentir molt decebuda i vaig criticar (massa) durament la seva feina. Sóc conscient que si els deixo llibertat, els haig de respectar les decisions que prenen, però jo no havia aconseguit que fessin res del que els havia demanat. No van entendre i/o no van acceptar el repte i es van quedar en la còmoda situació de la mediocritat.

De primer vaig pensar que, per sort, no tots els grups reaccionen igual i que altres vegades el resultat ha estat realment bo. Més tard, quan ja m’havia calmat, vaig adonar-me’n que el problema també era meu: no havia estat capaç d’il·lusionar-los i d’empoderar-los per a que aconseguissin aquests nous aprenentatges.

I això també és una lliçó que jo haig d’aprendre.

 

Publicat a El Vigatà el dia 2 de desembre de 2016.