Avui, en el marc del dia contra la violència de gènere, la periodista del diari Ara i crítica de televisió Mònica Planas ha realitzat un webinar per tractar la violència de gènere als mitjans de comunicació. Ha analitzat quin paper té la televisió en la informació i difusió d’aquest aspecte


Després de la benvinguda de la professora de Comunicació Maria Forga, i la presentació del degà de la FEC Josep Burgaya, Mònica Planas ha iniciat la conferència mostrant les víctimes mortals per violència de gènere a Espanya, des del 2003 fins a l’actualitat: 1.075 dones han sigut víctimes de la violència masclista en 17 anys. La periodista ha comparat aquesta xifra amb les víctimes mortals d’ETA: en 50 anys, la banda terrorista ha sigut responsable de 585 morts. Planas exposa que “els mitjans no han de cobrir les víctimes de la violència masclista com a quelcom puntual i aïllat. Perquè tothom ha sigut informat quan ETA ha comès un atac terrorista. Què ha faltat per a que els mitjans, a l’hora de tractar la violència de gènere, ho cobreixin com a quelcom que ens afecta a tots?”, planteja.

La redactora del diari Ara ha dividit la violència masclista en cinc tipus: violència física, violència psicològica, violència estructural (es produeix a nivell de societat i es margina per raons de gènere, ètnia, religió…), violència simbòlica (té a veure amb el menyspreu d’un determinat rol i, fins i tot, a vegades disfressat d’un fals feminisme) i violència mediàtica. Ha volgut posar de manifest les dues darreres perquè són les que més relació tenen amb la televisió.

I es que els programes de televisió, sèries i pel·lícules han contribuït en el poc tacte i fascinació pel maltractament; ja que es destaca el sex-appeal de l’home, el seu carisma i la seva intel·ligència. Però, es margina la història de les dones que es redueixen a imatges de canet. Planas assegura que molts programes de televisió han tractat la violència masclista amb sensacionalisme convertint-la, fins i tot, en espectacle.

Es pretén donar la imatge de soledat per part de la víctima i que, gràcies a la televisió i aquests programes, se sentiran escoltades i ajudades. Però, no és així, ja que utilitzen la violència masclista com a quelcom esporàdic i sense importància. La periodista ha comentat que, a vegades, són els mateixos presentadors els que resten valor a les situacions que es presenten. Fins i tot, arriben a suggerir davant les càmeres que perdonin als maltractadors perquè “estan penedits”. “No tenen en compte la por que les víctimes tenen en aquell moment. No tenen en compte la pressió que això suposa. Moltes vegades fan responsables a les víctimes i les culpabilitzen”, assegura la periodista.

Mònica Planas ha seguit la videoconferència posant de manifest que els mitjans de comunicació tracten les noticies relaciones amb la violència de gènere des de “l’espectacle i el morbo” ja que destaquen molt com van vestides les dones (sobretot si van vestides amb escots i faldilles o pantalons curts) i les responsabilitzen perquè “si van vestides així, conviden a ser violades”. Posen de valor, també, el “comportament” de les dones. Donen a entendre que si l’home ha actuat així és perquè la dona ho ha suggerit.

La televisió construeix un estereotip físic de les víctimes. Utilitzen moltes imatges de les xarxes socials; sobretot, quan les dones publiquen fotos amb una certa actitud; una actitud estereotipada pels mitjans de comunicació, les sèries i pel·lícules de ficció. En altres paraules, hi ha una sexualització de les víctimes per tal de justificar la violència contra les dones.
Per altra banda, Planas també ha fet èmfasi en la cura del llenguatge. “Les dones no es moren, ni són crims passionals o fruit de la gelosia. No cal justificar-ho d’aquesta manera”, ha dit. I és per això que la crítica considera que el tracte hauria de canviar, com per exemple, no usar plans detallats sinó generals, no utilitzar la imatge de la víctima, tenir molta cura de les imatges d’arxiu i no fer servir sempre la mateixa imatge, fugir de les imatges que reprodueixin estereotips sobre la marginalitat, nacionalitat, religió, cultura, circumstàncies econòmiques o no recrear-se en l’escena del crim.

“No es poden fer tertúlies al voltant d’aquests fets. La televisió ha de servir per enviar missatges positius. La televisió ha de dir a les dones que estan patint la violència masclista que hi ha alternativa. I és molt important explicar si hi ha hagut errors en el procediment del sistema i les condemnes dels maltractadors”, ha comentat.

La periodista afirma que es necessiten més reportatges de sensibilització i informació en els mitjans; així com figures expertes en matèria per ajudar a la societat. Les cadenes privades més conservadores utilitzen el terror contra les dones per construir un estereotip de dona “decent”. Diuen com s’han de vestir, com sortir al carrer, no anar sola o evitar determinats espais.

Com a conclusió, Mònica Planas conclou que la televisió és “el caldo de cultiu idoni per la violència masclista perquè hi ha una perpetuació constant d’estereotips i conductes. A més a més, la televisió no ofereix missatges d’esperança per a les víctimes de violència. És molt necessari la formació específica per a professionals de la informació i cal més pressió mediàtica envers autoritats, polítics i institucions responsables”.