Marta Escobar Martí (Barcelona, 2 d’octubre del 1989) és Graduada en Periodisme per la UVic. Va començar els estudis a la FEC el setembre del 2009 i es va graduar el juny del 2013. Durant els estudis va col·laborar amb la iniciativa de la Xarxa de Corresponsals Digitals de El Punt-Avui durant més d’un any, encarregant-se de cobrir la informació del barri de l’Eixample de Barcelona. També va col·laborar amb el Sense Boira de El 9 Nou fent cròniques de les xerrades de càrrecs polítics a la universitat o actes externs. A tercer curs va marxar quatre mesos a la Universitat de Roehampton (Regne Unit) a fer un intercanvi internacional, participant en el programa Blog Europa de TV3. Va fer les pràctiques a la secció de política de La Vanguardia. El seu treball de fi de grau versava sobre les relacions del procés sobiranista amb l’empresariat català; fruit d’aquest treball, avui és editora del bloc “La qüestió catalana” que fa un seguiment de reaccions empresarials sobre el procés sobiranista, amb cròniques i entrevistes a personatges rellevants. També col·labora amb l’associació empresarial ACEDE i exerceix com a freelance realitzant diferents encàrrecs.
Marta, el teu pas per la FEC ha canviat la teva visió sobre l’economia i la política?
La veritat és que ha canviat molt la visió que tenia. Quan vaig començar Periodisme, tenia clar que em volia especialitzar en successos però, a segon de carrera, vaig pensar que tot periodista ha de conèixer aquest terreny i m’hi vaig introduir de ple. Va ser gràcies a una assignatura de redacció en premsa en què havíem de triar quina secció del diari representàvem i vaig fer un seguiment exhaustiu de Solidaritat Catalana durant gairebé quatre mesos. Va ser llavors quan em vaig enamorar del periodisme polític i econòmic i de tot allò que l’envolta.
Què creus que et va fer interessar-te per aquests temes?
Generalment, els professors de la UVic són molt atents amb l’alumnat i gràcies a la motivació que en aquells moments em va traslladar en Xavier Ginesta, i les ganes que tenia d’aprendre i endinsar-me de ple en el món del periodisme, vaig tenir l’empenta suficient per interessar-me per aquests temes i perquè arribessin a apassionar-me fins el dia d’avui.
Des de la teva experiència, quina visió tenen els empresaris del procés sobiranista?
És una pregunta complicada de respondre perquè cada empresari té el seu punt de vista i la seva ideologia política, però sobretot, la seva pròpia situació, que és el que els fa decantar-se per una via o una altra o, fins i tot, no posicionar-se. És cert que, en general, el procés ha influenciat en diferent mesura els empresaris però també ho és que n’hi ha molts que estan cremats perquè no se senten ben tractats o escoltats pel Govern espanyol. Aquí juguen molts factors que són difícils de separar i l’empresari que té part del seu mercat a la resta de l’Estat no vol posicionar-se.
I, quina és la teva visió personal?
Doncs que la situació ni és tan dolenta com fan veure alguns ni tan bona com diuen altres. El procés sobiranista ha comportat un canvi en la mentalitat dels catalans, però també de tots els espanyols, i ha radicalitzat i polaritzat les postures polítiques ja existents. Això vol dir que, en certa mesura, alguns comportaments de personatges concrets poden afectar de manera negativa a l’empresariat però això són reaccions puntuals que amb el temps es van diluint. Tant a Catalunya com a la resta de l’Estat els interessa que no hi hagi problemes a nivell empresarial perquè és el motor econòmic del país.
Des d’aquesta visió, ets optimista sobre el futur?
Què ens queda, sinó ser optimistes? Amb el temps, tot torna al seu lloc i amb un plus afegit perquè processos així, o la mateixa crisi, comporten una evolució en la societat i en la manera de funcionar i un canvi de mentalitat que, espero, impliqui un canvi positiu per a tothom i a tots els nivells.
Haver passat una temporada a l’estranger, va canviar la teva visió?
Sí. En marxar de casa t’adones de la gran quantitat de perspectives diferents que existeixen. A fora, no entenen què està passant a Catalunya perquè ni tan sols saben què és una comunitat autònoma. Això sí, jo vaig marxar l’últim quadrimestre del 2011 i el procés encara no estava tan viu ni era tan conegut a nivell internacional com ara.
Què creus que et va donar l’estada a la Gran Bretanya?
Les eines necessàries per afrontar la vida amb més força i predisposició. Em va aportar noves perspectives globals i culturals. L’idioma i altres idiomes, la seva gent i la gent que hi va a viure, nous coneixements i progrés als coneixements que ja tenia. Costa d’explicar amb paraules tot allò que et pot arribar a aportar una experiència així.
Recomanaries als estudiants aquesta experiència?
Sens dubte. La majoria dels estudiants, només passem per la universitat una vegada i, per tant, només es té una oportunitat de realitzar una experiència així. A nivell d’estudis universitaris, és clar. Esperem que les beques Erasmus segueixin vives per molt de temps i que Europa ens ajudi encara més en aquest terreny ja que sembla ser que el Govern espanyol no té gaire predisposició a posar atenció a tot allò que pot comportar pel país que els estudiants marxin fora. Tant de bo molts estudiants puguin gaudir del mateix que jo vaig viure.
Les aportacions al Blog Europa, quins temes tocaven?
Vaig fer sis reportatges pel programa i sobre temes totalment diferents. El primer va ser la sanitat pública anglesa, que déu n’hi do la diferència amb la que avui tenim a aquí. Vaig fer-ne un altre sobre la comunitat índia perquè de les minories ètniques de Londres aquesta és la majoritària. També Guy Fawkes, consumisme nadalenc i Wimbledon des del punt de vista històric. Però el que més va triomfar va ser el “tour alternatiu”, on una rodamón ens acompanyava per la capital anglesa mostrant-nos parts desconegudes.
Quins records tens del pas per la Facultat?
Records molt feliços però també de molts nervis. Records de tensió per fer un treball el millor possible però de felicitat al rebre l’enhorabona de companys i professors. Recordo moments molt divertits a les instal·lacions i també als bars del voltant. I molt bon rotllo en general. Tot això sense oblidar tot allò que he rebut de la Facultat, com la possibilitat d’entrevistar l’Artur Mas durant l’última campanya electoral o altres personatges rellevants.
Ara que intentes obrir-te pas en el món professional, com valores la formació?
Bàsica perquè sense una bona formació no aniríem enlloc. Això sí, la formació ha d’anar acompanyada sí o sí de molta voluntat i ganes de l’estudiant. Aquest còctel t’aporta un plus a l’hora d’entrar al món professional molt bèstia. I si a la bona formació i a les ganes de l’estudiant, li sumes un bon tracte del professorat, la combinació ja està completa.
Mantens relació amb els companys?
Sempre t’emportes amistats a casa. I, de tant en tant, quedem amb els més amics. El problema és que al ser la Universitat Central de Catalunya hi ha persones que queden massa lluny en la distància i amb qui costa més mantenir la relació.
Creus que una xarxa d’antics estudiants podria ser interessant?
Per què no? Podria ser una manera de fer trobades anuals i poder tornar a veure aquells companys amb qui et portaves bé però has perdut la relació. I també un punt de trobada per posar en comú les experiències viscudes després de la universitat, potenciar l’essència de la UVic que és la proximitat i el companyonia i reviure els bons moments viscuts allà.
Què creus que hauria d’oferir aquesta xarxa?
Podria oferir l’opció d’intercanviar ofertes de feina entre els antics estudiants i professors, de potenciar l’emprenedoria a través de propostes pensades per ells, de fer créixer projectes personals i, com he dit abans, de retrobar-se amb companys i personal del membre docent amb qui d’una altra manera segurament no t’hi veuries.
Què hi podries aportar?
Noves idees i tot allò que volguéssiu!
Rafa Madariaga
