Experta en temes de lideratge, negociació, mediació i gestió de conflictes en l’àmbit organitzatiu, Magda Martí compta amb una àmplia experiència professional tant en l’àmbit docent, consultoria en lideratge, desenvolupament de l’organització i gestió de conflictes i recerca centrada en el lideratge.

Com podem parlar de conflictes sense parlar de política?
Jo parlo de diferències en lloc de conflictes, perquè les diferències formen part de la vida. És a dir, el fet que hi hagi diferents maneres de veure les coses (recursos escassos, diferent ideologia, voler que les coses siguin fetes d’una manera determinada), forma part de la vida. T’imagines un lloc on tots penséssin igual, volguéssin el mateix i hi hagués un excés de recursos? No, veritat? Llavors, en general, relacionar-nos amb les organitzacions, amb juntes de poder internes, etc, forma part de la vida. Per tant, això ens portarà a resoldre: si des de la infància ens poguéssin ajudar a nosaltres i ales famílies també a acceptar que les diferències formen part de la vida juntament amb altres estratègies de negociació, de resolució de conflictes, que podem resoldre situacions legitimant el que tu necessites, i buscant solucions que tinguin en compte les parts. Una altra cosa és el que demanen. 

En general, si hi hagués més cultura de la gestió de les diferències, de l’acceptació de les diferències, seria possible; però avui per avui amb aquesta cultura, en la que no formem part d’una organització, d’una família, etc, és difícil. Per tant, depèn del tipu de valors que impregnen la cultura permeten un tipus d’estratègies o un altre de resolució de conflictes. Clar, totes aquelles estratègies que són mitjançant la negociació  són estratègies constructives,però també poden.

És una societat dialogant la societat espanyola?
Crec que mica en mica ho anem essent, perquè a mi m’agrada ser optimista, però ens queda molt camí. Venim d’una cultura que no fa molts anys va patir una dictadura i tot això genera seqüeles, però a poc a poc anem cap a un camí que ens porta al diàleg però encara queda molt per caminar i per aprendre.

Hi ha un exemple d’una bona societat dialogant?
Home, els països nòrdics tenen una cultura d’acceptació, de diàleg, i jo els posaria com a exemple si parléssim de l’àmbit educatiu. Són cultures que ja des de la infància i des de la família ja estan impregnats d’aquests valors, i la família és un exemple de com resoldre les diferències.

Les xarxes socials han suposat un canvi en la conducta i rutina diàries. Això ha generat nous conflites?
No, jo no hi estic molt posada, però penso que depèn del que es pugui intercanviar. I això és com la mateixa vida, que en funció dels valors que hi ha darrere les xarxes socials poden canviar les coses i es pot fer una gran aportació des de generar cohesió o, en funció del que es transmeti, es pot aconseguir tot el contrari. És a dir, les xarxes socials poden ser una arma de doble fil: per una banda es poden fer coses i aconseguir coses i resoldre conflictes i cohesió, cosa que ha incrementat el poder, i s’ha de vigilar que els valors que es transmetin en les xarxes socials siguin valors constructius.

 Hi hauria d’haver, doncs, algun tipus de restricció?
Jo penso que, com tot, s’ha de donar la llibertat d’expressió sempre i quan no hi hagi un traspàs de límits que poden ser molt lascius, quan ja estem entrant en situacions molt destructives però tot això és molt complex. 

En l’àmbit docent quins conflictes ens podem trobar?
A l’àmbit docent, depèn molt de la cultura. Jo parlo molt dels valors i la cultura i a la docència hi ha els alumnes per una banda, professors, i també els responsables de la gestió. Això és com els hospitals, que hi ha també una mirada a la institució des de diferents vessants. I de conflictes, depèn. Des dels alumnes amb els professors, fins als professors pròpiament amb els lluites de poder per les organitzacions. Hi ha una gamma molt àmplia en les organitzacions de diferents àmbits i diferents relacions: conflictes correlacionals, de llocs de treball, aportar visions molt diferents de com s’han de fer les coses; i crec que és molt imporant també el tema de les generacions. Cal tenir molt en compte d’on veniu vosaltres, que els professors no estiguin molt anclats en el passat i que estiguem més oberts a una joventut la formació de la qual és molt diferent a la dels mateixos professors, de com hem estudiat i com veiem la realitat.

 Imagino, doncs, que si els líders guvernamentals estiguéssin formats en aquest aspecte, les relacions entre països no només anirien millor sinó que també potser la societat en general voldria emmirallar-se amb aquests líders.
Amb un futur sí, clar que sí. I amb un present… sí. El que passa és que això és molt  complex. El tema de les lluites de poder, interessos personals i econòmics, totes les esferes manifestes i ocultes de les lluites del poder, no és tant fàcil. Recordo que quan Clinton va arribar al poder va dir: “haré lo mejor” i al cap de quatre anys va dir: “haré lo posible”. Va canviar perquè això no és fàcil però moltes vegades, persones que estan en estaments molt alts no tenen aquestes habilitats ni recursos perquè no estàn formats. D’aquí la importància dels assessors i de canviar el paradigma perquè el paradigma de la solució de conflictes que ha estat molt present en el paradigma dilemàtic que és “o tu o jo”. Són paradigmes que, o és un o és l’altre, o és blanc o és negre. I el canvi de paradigme en la resolució de conflictes constructiu és: tu existeixes i jo existeixo, i hem de trobar solucions que et legitimin a tu i a mi. És canviar “o” per “i” i hem de tenir competències professionals per a poder resoldre-ho, no eliminar-lo que és la lògica de la guerra. Per guanyar uns han de perdre. Això és un plantejament dilemàtic. En canvi, la negociació, l’arbitratge caniven el paradigma; es tracta d’un paradigma interventiu. Per això es necessita formació, coneixement, actitud i voler legitimar-nos els uns i els altres, De fet, no hi tenim més remei perquè és la llei de la natura; som interdependents.

 Hi ha un interès en la societat d’avui dia per formar-se i generar aquest canvi?
Vull pensar que sí, perquè jo fa molts anys que estic en aquest món i abans era una excepció que et demanessin aquesta formació. Abans moltes empreses et demanaven la negociació, però cada vegada veus que, mica en mica t’ho demanen més i està molt present, com estan presents també els valors, que es facin relacions duraderes. De manera que poc a poc cada vegada hi ha una cultura d’entrendre que si al final tots ens tenim en compte i guanyem, tots guanyem. Per tant, sí.  Sé que costa però sóc optimista i penso que mica en mica.