És un dels estudiants de la primera promoció del Grau en Màrqueting i Comunicació Empresarial. Aquest proper curs, el 2015-2016 el cursarà a Londres, en el marc del programa Erasmus. Té 21 anys i és campió d’Espanya de patinatge sobre gel, entre d’altres, i el seu equip és el F.C.Barcelona. Es diu Marc Tort i recentment s’ha posat a disposició del programa d’UVic Ràdio, Perfil Propi, per fer-li una entrevista de la qual, a continuació, en tenim un petit tast.

D’on ve aquesta afició al patinatge?
Suposo que vaig començar a patinar perquè els meus companys, en aquell temps de primària, van començar a patinar, també. És aquella època en què si tots van a un esport, tu també hi vas. Primer vaig provar el tennis. Era el que recollia pilotes. També vaig provar el futbol, però hi feia castells de sorra. Finalment, tota la multitud s’en va anar cap al patinatge, i jo vaig acabar anant-hi.

Què vol dir que feies castells de sorra?
Sí, m’atreia més el fet de fer castells de sorra amb la sorra del camp de futbol, que no pas el perseguir la pilota i cansar-me.

Quan vas començar patinatge, quants anys tenies?
Tenia 5 anys.

I els teus primers patins qui te’ls va donar?
Els meus primers patins encara els guardo. Són uns “Fisher Price”, d’aquells en línia però de rodes. 

Començes patinant amb rodes, doncs.
Sí, vaja, és molt més fàcil començar fent rodes, que gel. En gel només hi ha quatre pistes en tot Catalunya. Hi ha Vielha, Puigcerdà, i dues a Barcelona. En canvi, patinatge sobre rodes es pot fer a qualsevol poliesportiu.

Quin va ser el primer equip amb el que vas estar patinant?
A Prats del Lluçanès, amb el Lluçanès club, em sembla. 

Des dels 5 anys, doncs, que patines. Com és això?
Ostres, doncs és una història bastant llarga. Començo a patinar a Parts com si fos una activitat extraescolar. En un moment donat, el Club es va trobar estancat, amb una entrenadora que feia anys que estava allà i no hi havia gaire motivació, i es planteja el fet de portar un entrenador de Barcelona molt jove. En aquell moment ell tenia 18 anys i ara ja passa dels 30. Amb només 18 anys ell ja era campió del món. Des del primer moment que va entrar al club es va sentir atret per la meva manera de patinar i em va proposar de fer un campus. Va ser en un dels campus, a Tona, que l’entrenadora d’allà es va fixar en mi. A partir d’allà se’m va plantejar anar-hi als caps de setmana, però havia d’escollir. Així que al final vaig decidir anar cada dia a Tona. Vaig passar uns 6 anys a Tona fins que la relació amb l’entrenadora es va espatllar molt, i la convivència amb ella era impossible. Vaig decidir marxar i, abans de l’inici de la temporada vaig estar 3 setmanes sense club. Finalment, el club del Sant Feliu de Codines em va plantejar la possibilitat de patinar amb ells  i hi vaig estar 2 anys. Per últim, vaig acabar la meva carrera de patins amb rodes a Polinyà, amb la selecció espanyola, perquè per una sèrie de circumstàncies més l’opció d’entrar a formar part del col·lectiu de patinadors sobre gel va fer que deixés les rodes.

Quants anys tenies quan vas deixar les rodes?
Doncs tenia 18 anys.

I què és el que et va atraure per anar a patinar sobre gel?
És una pregunta que sembla fàcil de respondre, però no ho és tant. És a dir, quan em van venir a buscar, se’m van oferir un contracte amb una sèrie d’opcions que feien molt bona cara. Jo vaig acceptar aquest contracte i vaig entrar a formar part d’un programa de preparació de parelles artístiques sobre gel per la candidatura del Barcelona Pririneus 2026. És clar, tot era molt maco al principi, amb un contracte de deu anys, patinant per la selecció espanyola. Vaig començar a patinar amb la que era la meva parella i vam anar a Jaca. Una pista exquisida, per un patinador és un somni patinar allà. Però la companya era peculiar i se la va expulsar de l’equip. Malauradament, si vas amb parelles d’artístic i t’expulsen la parella, tu, automàticament, estas fora. Això, sumat a problemes de pressupost i temes legals i polítics, ha suposat el tancament d’aquest programa.
Però principalment, em vaig decantar pel gel per les oportunitats que em brindava.

Ara continues patinant sobre gel. Amb quin equip?
Amb el Barça.

I què tal?
Molt bé. Quan hi vaig entrar vaig dir “aquí em retiraré”, i segur que compleixo la meva promesa. Evidentment no tenim unes condicions tan bones com poden tenir en Messi, en Neymar i companyia, tot i que tenim el mateix títol no? El de jugador. Però sí que s’ens ofereix un tracte molt personalitzat i exel·lent si el compares amb el tracte que pots rebre a un club normal, tan de patinatge sobre gel com sobre rodes.

Quines diferències hi ha entre el patinatge sobre gel i el patinatge sobre rodes (a part de les pistes i els patins)?
(Riu). Sí aquesta és una diferència molt òbvia. La principal diferència que sempre dic és la velocitat. És a dir, des que sóc patinador sobre gel dic que patinar sobre rodes no és patinar; és rodar. Perquè has d’estar empenyent constantment per guanyar velocitat, i això fa que tot el conjunt del programa, que tot el patinatge, sigui molt més lent que el patinatge sobre gel. No sé si has patinat mai sobre gel, però només entrar a la pista, el patí ja llisca.

Quina modalitat de patinatge creus que està més ben valorada pel món mediàtic?
El gel.

Si?
Sí. Gel, principalment perquè hem tingut a Javier Fernández, que ha quedat campió del món. També porta molts anys essent campió d’Europa, i això ha fet que es produís un boom de publicitat. També, per altres fets, ja que el patinatge sobre gel també mou molt volum econòmic. És a dir, les quotes són molt més elevades, els sous dels entrenadors també, a part dels diners que s’inverteixen en els campionats, que acaben sortint per la televisió, etc. Però també, un altre aspecte, que és la tècnica. És un esport que és molt més estudiat. Les rodes, ara des de fora, ho veig més com una activitat extraescolar en comparació amb el patinatge artístic sobre gel. Això sí, sense ànim d’ofendre, només és una crítica constructiva.

Millor deixem-ho en crítica constructiva, doncs. Pel que fa a l’entrenament, quin segueixes? Perquè em consta que et lleves molt d’hora al matí.
Sí, bastant. I perquè vaig demanar que se m’endarrerís l’hora d’entrenament. En un principi jo entrenava de les set del matí a dos quarts de nou del matí. Això comportava que m’hagués de llevar a dos quarts de cinc del matí, ja que visc a Perafita. Potser podria llevar-me una mica més tard, perquè la carretera no està gens massificada. Però vaja, l’entrada a les Rondes és decisiva per arribar a temps a l’entrenament. Vaig demanar que si us plau pogués començar l’entrenament a les vuit, ja que compagino l’entrenament amb els estudis, i em van dir que cap problema. Tot i així, m’he de llevar a tres quarts de sis, per poder entrar a la Ronda de Dalt abans de les set. 

D’acord, i una vegada ets a lloc, què fas?
Arribo a dos quarts de vuit i començo l’escalfament. És obligatori fer-lo perquè sinó no ports entrar a pista. Tampoc pots entrar a pista si arribes un parell de minuts després de l’inici de l’entrenament, perquè pot ser que l’entrenador tanqui la porta i no puguis passar. Bé, és una disciplina molt recta. L’entrenament que faig ara és bàsicament patinatge. Hauria de fer més preparació física, però aquesta la fan als vespres i jo estic a la Universitat. Llavors ho he de fer pel meu compte.

I com t’entrenes pel teu compte?
No puc anar a córrer perquè el podòleg del Barça va dir que no era molt aconsellable per les meves condicions, però sí que m’obliguen a fer uns quilòmetres en bicicleta. Segueixo un entrenament que és el “Tabata”. Es tracta de resistència totalment anaeròbica. Això no ho compagino amb el gimnàs, perquè no m’agrada, però potser hi hauria d’anar.

I pel que fa a la dieta?
Bé, mai m’han demanat que fes una dieta. No sé si és un cas especial o no (riu), però m’han permès menjar el que he volgut. Hi va haver algun moment, després de Nadal i aquestes coses, que em van cridar una mica l’atenció perquè és un esport molt controlat. I un o dos quilograms més, pot marcar la diferència.

Pel que fa als estudis, el teu curs sou la primera promoció del Grau en Màrqueting. Com veus les perspectives laborals de cara a Europa? Creus que Londres, ja que hi aniràs d’Erasmus en pocs mesos, és una ciutat gaire emprenedora i que el màrqueting és una opció de feina que s’està obrint camí cada vegada més?
Jo sento una gran atracció cap a Londres, perquè ha estat, és i, possiblement serà, la capital econòmica i financera mundial. Això vol dir que totes les grans empreses estan ubicades o tenen, com a mínim, una petita representació a Londres. Pel que fa a màrqueting, aquests dies que estic intentant buscar ofertes laborals ja veig que aquí hi ha moltes empreses que tenen cert interès en contractar persones formades exclusivament en màrqueting. Això a fora encara no sé pas com funciona. El que sí que sé és que s’hi han començat a formar estudiants universitaris molt abans que aquí. Però les perspectives crec que són bones i que és un sector amb pocs professionals, encara i, per tant, que es pot explotar molt més.

I la formació que s’està impartint per part de la UVic-UCC creus que és la correcta?
Jo n’estic molt content. Personalment, crec que compleix amb tot el que buscava quan vaig escollir aquest grau, i sí que he trobat a faltar alguna coseta, però ja ho he comunicat en el seu moment al coordinador del Grau, o a la persona pertinent. Però més que res perquè ens ho han demanat en focus grup. Com has dit abans, som la primera promoció del Grau i s’ha d’acabar d’amotllar bé a les necessitats dels estudiants. 

En les ofertes laborals veiem que les ofertes de màrqueting estan estretament relacionades amb els community manager. Quina és la frontera que separa aquestes dues formacions?
Això que dius dels community manager és bastant interessant perquè crec que s’hi està produint una espècie de bombolla. Ara tothom és community manager. Un periodista ho pot ser. Un graduat en PIRP també ho pot ser igual que un graduat en Màrqueting. Per això penso que és una bombolla i que la frontera que separa un professional de màrqueting d’un community manager és molt fina. S’està apostant molt per aquest tema quan potser ens hauríem d’encaminar cap a altres.