7 nominacions als Premis Gaudí, 2 als Premis Goya i 1 als Premis Feroz. Així de bé ha començat la carrera com a directora de cinema de Lucía Alemany (Traiguera, 1985), que ha estrenat el seu debut en llargmetratge, ‘La inocencia’

Abans d’això, havia somiat durant anys que volia dirigir pel·lícules i escrivia guions de curtmetratges a classe, quan estudiava el grau en Comunicació Audiovisual a la UVic. Després de rebre les bases de la teòrica i la pràctica i conèixer el sector gràcies al grau, va especialitzar-se en cinema a l’ESCAC i també va estudiar a l’Ecam de Madrid. Amb tota aquesta formació i força experiència, es va armar de valor i li va ensenyar el guió de la seva òpera prima a un productor, que va voler formar part d’aquest film que parla sobre l’embaràs no desitjat a l’adolescència, la vida en un petit poble de València i l’estira-i-arronsa entre uns pares un mica massa repressors i una filla amb ganes de trencar les normes i rebel·lar-se.

1. A ‘La inocencia’ parles d’una realitat silenciada: l’avortament en edat adolescent, una experiència per la qual vas passar tu mateixa. Com has viscut el fet de portar una experiència personal i tants records a la pantalla gran?
La veritat és que m’ha facilitat la vida: parlar d’allò que sé i que conec bé és la clau per encertar. Així mateix, cal tenir el distanciament suficient per poder mirar amb perspectiva, per això l’adolescència, perquè em queda prou lluny per parlar de les meves pròpies emocions, i prou a prop com perquè em toqui profundament.

2. Creus que aquest llargmetratge pot servir per al públic amb prejudicis sobre aquest tema?

Crec que aquest llargmetratge pot servir, sobretot, per plantejar-nos les relacions familiars, i pot servir també per donar un altre punt de vista al tema de l’embaràs no desitjat, ja que tracta el tema des d’una perspectiva de desvictimització de la dona. D’altra banda, crec que és important per orientar els adolescents davant els perills, als quals cal apropar-se amb prudència i respecte, i per orientar els pares de la necessitat que tenen els púbers de ser escoltats, respectats i acceptats tal com són.

La família no li ha de dir a un adolescent com ha de ser, sinó al contrari: ha d’observar i acceptar el seu fill o filla tal com és. Al film s’observa el mal que fan les actituds repressives i com distancien els fills dels seus progenitors. És necessari eixir un món amb seguretat, confiança en un mateix i apoderament; però si són els mateixos pares que humilien, desautoritzen i no respecten els seus fills, no podran desenvolupar sanament la seua personalitat. Els fills o filles, per la seua banda, han de saber que cal trencar i rebel·lar-se davant les càrregues negatives i patrons de comportament poc sans que han heretat de la seua pròpia família.

3. Aquest és el teu primer llargmetratge. Com vas viure l’experiència de buscar productors i un bon equip per engegar un projecte tan personal?
Va ser una qüestió de fe, confiança i oportunitats. Jo estava treballant de meritòria de producció, era conductora, i en un dels trajectes a l’estació de tren, vaig proposar-li a un productor si es volia mirar el meu curtmetratge, projecte final de carrera, per tenir la seua opinió. Li vaig fer saber també que tenia escrit el guió d’un llargmetratge. Ell, en rebre i veure el meu curt, va considerar que volia produir la pel·lícula que tenia escrita.

4. ‘La inocencia’ ha estat nominada a 7 premis Gaudí, 2 premis Goya i un Feroz! Com has viscut la pressió de les nominacions, les gales i l’atenció mediàtica?
La pressió ha segut menys perquè jo només he estat nominada als Gaudí i tenia prou clar que no anava a guanyar. Als Goya tot el pes queia sobre Carmen Arrufat com a actriu protagonista, i als Feroz sobre Laia Marull com a millor actriu de repartiment, així que jo estava tranquil·la al darrere animant-les! Als Gaudí va ser més complicat i haver de fer un discurs m’estressava molt, però la meua intuïció em deia que no hauria d’eixir. En realitat desitjava que no me’l donessin perquè em generava massa pressió haver de parlar.

5. Després d’estudiar Comunicació Audiovisual a la UVic, vas estudiar cinema a l’ESCAC i vas passar per l’Ecam de Madrid. Sempre has sabut que volies arribar a treballar com a cineasta?
Primer, vaig mirar d’entrar a l’escola de cine ESCAC, però s’havia de preparar una prova d’accés i jo vaig sentir que necessitava conèixer el mitjà i tenir una àmplia visió de la cultura per saber moure’m, per això vaig decidir estudiar Comunicació Audiovisual a la UVic. Sabia que abans de fer cinema, havia d’estudiar el mitjà en general, a nivell pràctic i teòric, aprendre a reflexionar i estudiar sobre la cultura i la comunicació.

6. Què recomanaries a una persona que està pensant estudiar Comunicació Audiovisual?
Que si fa el pas, ho gaudeixi molt. Crec que la vida es va fent pas a pas i, de vegades, posem una gran pressió sobre decidir el seu futur a les persones de divuit anys que acaben el batxillerat. Jo penso que és una carrera que es pot gaudir molt, per tot el coneixement que aporta, per tota la part creativa i perquè és interessant ser professional i una persona polifacètica en el sentit de comprendre bé cadascuna de les parts que componen el teu sector. De vegades, és interessant apropar-se a una disciplina també per saber que allò no se’t dona bé, encara que et pugui agradar: a mi em va passar amb el disseny gràfic i multimèdia. Però em va encantar conèixer-ho i ara em puc defensar.

Vaig gaudir molt la carrera, els companys, la unió, la creativitat, descobrir… Vaig arribar a l’especialitat de cine amb una base ben formada, vaig poder enfrontar-me sense les mancances que sentia abans i amb la ment oberta i segura de mi mateixa.

7. Com recordes la teva etapa a la universitat?
La recordo meravellosa. Vic té una part preciosa que és el volum d’estudiants vivint a la ciutat, que es converteix en la nostra. És molt bonic acabar les classes i quedar per estudiar, trobar-te a la gent pel carrer anant a classe o comprant el pa, quedar per eixir de festa i trobar-te tota la gent a la mateixa discoteca, parlar dels treballs a la vegada que estem d’oci. La meva estada a Vic va ser molt bonica i enriquidora. Recordo grans professors, grans assignatures, recordo la primera vegada que vaig aprendre tantes coses que només puc mirar eixa època amb nostàlgia i meravellada.

8. Quan estaves estudiant, recordes el moment en el qual vas pensar “Sí, sóc on he de ser”?
Fent castells amb els Emboirats de la UVic, estudiant semiòtica de l’assignatura de Carlos Scolari, al plató de tele, treballant al Servei d’Audiovisuals, preparant falques i magazines de ràdio, rodant el projecte final de carrera ‘Boadicea’… Sempre tenia al cap el meu futur: “Què serà de mi?”,” On treballaré?”, “Podré anar a l’ESCAC després?”. Tenim al cap el futur que volem crear, però no ens pot apartar de l’única realitat, la que existeix en el present.

9. Quins són els ingredients de la teva formació a la UVic que creus que t’han ajudat a arribar on ets ara?
Conèixer la narrativa de tele i de la ràdio, els softwares de disseny, la part teòrica i de reflexió que m’ha ajudat molt a relacionar conceptes importants, a veure les coses des d’un punt de vista crític, reflexiu i filosòfic. Vaig aprendre molt sobre periodisme, sobre gramàtica de català i castellà, sobre temes d’altres especialitats més enllà del cinema que ara necessito saber per completar la meua professió. Totes les pràctiques, tant escrites com audiovisuals, m’han servit per posar en pràctica i aprendre. Aquesta és una carrera que es fa mitjançant assaig i error, i és necessari assajar molt per cometre molts errors i molts encerts i així anar sumant experiència al laboratori del sèptim art.

10. Vols comentar-nos alguna experiència, anècdota, o curiositat relacionada amb l’època universitària?
N’hi ha tantes que no sabria quina escollir. La majoria tenen a veure amb la meua companya Violeta, que sempre en deia alguna durant les classes i amb qui vaig rodar el projecte del TFG.

Vaig tenir al professor Lluís Zayas a una assignatura de la UVic, a qui després vaig tenir també a l’ESCAC i encara és amic meu avui dia i m’ha ajudat molt amb la pel·lícula. Recorde molt el Josep Maria Roma, que treballava al Servei d’Audiovisuals i sempre ens ho feia fàcil per utilitzar les càmeres i tot el material que necessitàvem per als nostres experiments i pràctiques.

Vaig rodar un curt on vaig enredar a molts amics i amigues, tots companys de classe. El vaig escriure durant l’assignatura de guió, el vam rodar durant una o dues setmanes i tots vam treballar molt, però després mai el vaig muntar. Ens ho vam passar tan bé rodant que se’ns ha quedat eixa experiència clavada com una de molt divertida.

 

Entrevista original de Preparats per al Món, enllaç aquí