Joan Massons. Professor de la UVic-UCC i d’ESADE

De nou sentim la desafortunada paraula rescat. Dic desafortunada perquè el que s’ha fet amb Grècia i altres països no és un rescat. Un rescat és treure del mar a un nàufrag assedegat i amb hipotèrmia per dur-lo a un hospital i recuperar-lo… pagant tots. Es podrà dir que aquella persona va sortir imprudentment a navegar amb un mar molt mogut, s’hi podrà afegir que l’embarcació, en mal estat, ha fet aigües a causa d’una onada… En podem dir irresponsabilitat?, deixadesa?, però paguem tots per l’helicòpter que el  rescatarà. Podem pagar per l’error d’un altre o per la mala sort, però en definitiva paguem perquè valorem una vida humana.

Vull creure que la paraula rescat va sorgir de la traducció de l’anglès rescue. Però, el primer que va escriure la paraula rescue o rescat no li va fer cap favor a l’idioma ni a la veritat. De la situació d’impagament de deute antigament dèiem: “Hem begut oli” o “tenim mala peça al teler”. Més tard, es va parlar de re-finançament del deute i ara la forma més suau és “re-estructuració de deute”. Això, suposa que el deutor no es beneficia d’una quita (condonació) considerable que li permeti refer-se amb  seguretat. És com si al nàufrag, des de l’helicòpter, li diguessin: “Et traiem una estona de l’aigua i després et retornem a la mar”.

El problema de Grècia ha comportat múltiples respostes: una possible acció de forces reaccionàries europees davant del triomf de l’esquerra a Grècia; la reacció de disgust de molta gent a Europa tot observant la situació de Grècia: nombroses jubilacions anticipades, exagerat nombre de funcionaris, frau fiscal, etc.; a alguns els han caigut llàgrimes per Grècia: “Pobres grecs, com està patint aquesta gent, s’ha de fer alguna cosa”. Plorar per Grècia pot interpretar-se com un gest noble. Però, no tothom que plora per Grècia estarà disposat a assumir una quitació parcial del deute grec, a més de la que ja s’ha fet a càrrec de creditors privats, que la pagaríem entre tots: treballadors humils i jubilats inclosos.

Llàgrimes cares si ens ho mirem a curt termini, tot pensant en la butxaca que ens tocaran. Llàgrimes barates si ajudem a Grècia a recuperar-se i s’aconsegueix que acabi col·laborant a moure l’economia europea.

En diverses ocasions, Mèxic ha sostingut deutes importants amb els Estats Units i el Fons Monetari Internacional. En una determinada època, treballava al Fons Monetari Internacional (FMI) un economista i acadèmic català de prestigi, el professor Joaquim Muns. Ell defensava la necessitat de condonar parcialment el deute a Mèxic per acabar amb l’ofec provocat per la  càrrega d’interessos, que semblava una cursa  infernal sense fi. Finalment la història va acabar com el professor Muns preveia: la quita parcial va ser la decisió final que va permetre, no sense patiments ni lentitud, la recuperació  de l’economia mexicana. Car o barat?

Article publicat a El 9 Nou, el 12 de setembre.