L’exalumne de la FEC Joan Bordera rep el premi Los Angeles Film Awards (LAFA) del mes de setembre de 2022 en la categoria de millor cinematografia per la pel·lícula Make a Wish. Graduat en Comunicació Audiovisual a la UVic-UCC l’any 2008, Bordera es va especialitzar posteriorment en direcció de fotografia. La professió escollida l’ha portat a capturar la llum en diferents punts del planeta i a recrear-la per a una desena de llargmetratges i més d’un centenar de produccions audiovisuals. Acostumat a estar darrera els escenaris, el focus ara l’il·lumina a ell amb motiu del reconeixement que atorga el prestigiós certamen nord-americà amb un film amb possibilitats de participar en la cursa per als Oscar.

Conversem amb Joan Bordera sobre el premi, la seva trajectòria professional i el camí que ha seguit per esdevenir director de fotografia.

Quan vas començar a estudiar Comunicació Audiovisual ja pensaves en dedicar-te al cinema?

Sí, sobretot em va servir per descobrir la meva vocació. El grau en Comunicació Audiovisual és molt genèric i molt complet perquè toca moltes branques: des d’economia fins a llengua…i a mi em va donar una base molt sòlida sobre el sector. A més, el nostre sistema educatiu ens fa decidir molt de pressa sobre el nostre futur. En el meu cas, en acabar l’institut no estava gaire preparat per fer-ho i el grau em va donar aquesta pauta de temps en la qual vaig poder provar coses diferents a la vegada que obtenia aquest gran coixí de coneixements.

Llavors, les primeres produccions de Joan Bordera van ser durant el grau?

Son anteriors! El meu cosí tenia una càmera de Hi8 i amb 13 o 14 anys ja fèiem curtmetratges amateurs…Fèiem una presa, rebobinàvem i tornàvem a gravar fins que ens sortia la [presa]  bona. Al grau de Comunicació ja vaig començar a fer coses una mica més treballades.

I ara què en penses d’aquests curtmetratges?

Doncs segurament em faria vergonya veure’ls…però de fet, sempre me’n fa una mica. No puc evitar trobar els errors i pensar que potser es podia haver muntat d’una altra manera. Per sort, només és cosa meva, el públic en general no ho veu.

No n’hi deuen haver tants perquè el guardó que acabes de rebre premia justament la teva feina…

Sí…tot i que jo no sabia ni tan sols que ens havíem presentat. M’ho van dir quan estava enmig d’un altre rodatge a Polònia, un temps després. Sempre fa il·lusió que reconeguin la teva feina, esclar.

Parla’ns de Make a Wish, la pel·lícula amb que t’han premiat.

Doncs va ser molt especial perquè el vam haver d’interrompre més d’una vegada per diversos motius. La vam començar a rodar al Kurdistan turc, a la frontera amb Síria, molt a prop dels territoris objectiu d’Estat Islàmic. I era molt estrany perquè estàvem explicant una història per nens enmig d’una guerra, sentíem tirotejos cada nit…Tot i així, la primera parada del rodatge no va ser per això, sinó per qüestions de pressupost. I la parada es va allargar amb l’arribada del COVID. Quan el vam poder reprendre, els nens actors ja havien crescut molt més del que plantejava el primer guió…i es va reescriure una nova part de la història per salvar la pel·lícula. És una història maca.

És possible que et veiem recollint un Òscar?

És una possibilitat molt remota, però la pel·lícula ha recollit bastants premis i sé que ha estat preseleccionada com a possible candidata a representar Turquia als Òscar, però d’aquí a que guanyi hi ha un camí molt llarg.

 I pel que fa la mirada professional, aquest és el gènere de pel·lícules en que t’agrada treballar?

En part sí, perquè m’agraden les històries que s’expliquen i com arriben a la gent, però no tant per la meva feina en particular sinó per la història en conjunt, com per exemple la pel·lícula “La Innocència” que vaig rodar amb Lucía Alemany, també companya del grau a la UVic-UCC. Els spaghetti western també són molt interessants…però si parlem d’il·luminació, el terreny més atractiu per mi és la ciència ficció perquè allà podem anar fins on ens arribi la imaginació. Tot i així, diria que gaudeixo molt en cada projecte, sobretot si és de ficció. Sempre t’aporta coses. Té ànima.

Com veuen el cinema els professionals del sector?

Jo ara quan miro una pel·lícula m’esforço molt per gaudir de les històries que estic veient i no desmembrar-les fotogràficament. Em passava sobretot quan començava a formar-me: quan veia cinema no podia evitar analitzar la posició de les llums, els reflexes, les paletes de color, les combinacions i les tècniques que utilitzem per a crear efectes visuals de cara a l’espectador. És deformació professional.

 En quina pel·lícula t’hagués agradat participar com a director de fotografia?

A les clàssiques de Star Wars  o a qualsevol d’Indiana [Jones].