Jose Antonio Corral. Professor del Departament d’Economia i Empresa.
La col·laboració científica fa referència al treball en equip entre investigadors, en contraposició al treball en solitari. La col·laboració ha augmentat en totes les disciplines en les últimes dècades (Glänzel i Schubert 2004). Tradicionalment ha estat un imperatiu en les ciències naturals i experimentals, a causa de l’ús compartit de laboratoris i equipaments costosos; però, tot i ser molt inferior, també ha augmentat en les ciències socials i en les humanitats (Laband i Tollison 2000). Alguns factors que han afavorit la col·laboració han estat: la divisió del treball científic, l’especialització, la interdisciplinarietat, l’augment del nombre d’investigadors i la millora dels sistemes de comunicació (Sonnenwald 2007).
Sembla que els avantatges de la col·laboració superen amb escreix els seus inconvenients. Els investigadors cooperen per molts motius, com accedir a coneixement expert, equipament o altres recursos; obtenir prestigi; guanyar productivitat; detectar errors més eficientment; aprendre; reduir l’aïllament; passar-ho bé; etc. (Beaver 2001). En últim terme, el motiu per col·laborar és augmentar la quantitat i qualitat de la producció científica. En efecte, per una banda, la col·laboració augmenta el nombre de treballs que un investigador pot acometre i, per l’altra, els articles firmats en coautoria tenen major probabilitat de ser acceptats per les revistes (Acedo, Barroso, Casanueva i Galán 2006).
La coautoria, la firma conjunta d’una publicació per part de diversos investigadors, és una representació formal, tangible i directa de la col·laboració entre investigadors. La coautoria és l’indicador més usat per a mesurar la col·laboració. Com a forma d’estudiar la col·laboració presenta avantatges, com ara que és invariable i verificable, d’obtenció fàcil i barata, permet recol·lectar grans mostres i no és intrusiva ni reactiva (Katz i Martin 1997). El seu inconvenient principal és que no reflecteix perfectament la col·laboració, perquè hi ha col·laboracions que no es plasmen en coautories i, a la inversa, hi ha treballs firmats en coautoria que no deriven d’una estreta relació entre els firmants.
Les coautories permeten quantificar la col·laboració a través d’indicadors bibliomètrics com la incidència i l’extensió. La incidència de la coautoria fa referència a la proporció d’articles amb més d’un autor, mentre que l’extensió de la coautoria és el nombre mig d’autors dels articles amb més d’un autor.
A més a més, les coautories permeten investigar l’estructura de les xarxes socials de col·laboració. Una xarxa és un conjunt de relacions (vincles) entre una sèrie definida d’elements (nodes). En aquest cas, els nodes representen investigadors i els vincles, coautories. Una xarxa social es pot analitzar a nivells macro i micro. Per exemple, la densitat global d’una xarxa, que mesura la seva cohesió, es calcula dividint el nombre de vincles existents entre el nombre de vincles possibles. I a nivell micro, el grau (degree) d’un node, que mesura la seva centralitat, és el nombre de nodes amb què està directament connectat.
Una altra forma d’investigar la col·laboració científica és a través de l’anàlisi de grups d’investigació. Un grup d’investigació és un “conjunt de dos o més persones que desenvolupen la seva activitat científica en la mateixa unitat (departament, laboratori, etc.); amb línies d’investigació, objectius i interessos científics comuns; que comparteixen tasques i recursos; publiquen conjuntament de forma habitual; i disposen de certa autonomia econòmica i de decisió” (Rey, Martín i Sebastián 2008). Tot i això, no existeix consens sobre el concepte de grup d’investigació. Per exemple, la Ley Orgánica de Universidades esmenta els grups, però no els defineix, pel que cada universitat aplica els seus propis criteris per reconèixer els seus grups.
Els grups d’investigació universitaris presenten algunes qualitats que porten a qualificar de “quasi-empreses”, com ara el finançament de les seves activitats en condicions competitives o els seus contactes amb empreses i governs per a aconseguir contractes d’investigació i de transferència de coneixement. Els grups d’investigació constitueixen les cel·lules de la universitat emprenedora (Etzkowitz 2003).
Els grups d’investigació s’estudien mitjançant dos plantejaments metodològics (Cohen 1991). D’una banda, els estudis basats en les entrades (input-based studies) identifiquen els grups a partir d’unitats organitzatives existents, com ara laboratoris, instituts o grups formals. De l’altra, els estudis basats en els resultats (output-based studies) dedueixen els grups a partir de la producció científica, mitjançant l’anàlisi de coautories. Rey et al. (2008) denominen els grups resultants d’utilitzar els dos plantejaments, respectivament, grups estructurals i grups funcionals.
La investigació de Corral i Cànoves (2014) ofereix un cas d’estudi de la col·laboració científica. Analitzen la col·laboració de les universitats catalanes en el camp del turisme entre 2000 i 2010. Calculen la incidència i l’extensió de la coautoria, exploren l’efecte de la multidisciplinarietat i la indexació de les revistes sobre la col·laboració, i estudien l’evolució de la col·laboració d’investigadors, institucions i països. A més, construeixen la xarxa de coautories i calculen mesures de centralitat i de cohesió. I finalment elaboren un catàleg de grups de recerca turística a Catalunya, analitzen les seves característiques i esbossen una tipologia de grups d’investigació.
Bibliografia
Acedo, Francisco J.; Barroso, Carmen; Casanueva, Cristobal y Galán, José L. (2006). «Co-Authorship in Management and Organizational Studies: An Empirical and Network Analysis». Journal of Management Studies, 43 (5), 957-983.
Beaver, Donald de B. (2001). «Reflections on scientific collaborations (and its study): past, present and future». Scientometrics, 52 (3), 365-377.
Cohen, J. E. (1991). «Size, age and productivity of scientific and technical research groups». Scientometrics, 20 (3), 395-416.
Corral, José A.; Cànoves, Gemma (2014). «La colaboración científica en turismo: grupos y redes de investigación en Cataluña». Documents d’Anàlisi Geogràfica, 60 (1), 57-86.
Etzkowitz, Henry (2003). «Research groups as “quasi-firms”: The invention of the entrepreneurial university». Research Policy, 32 (1), 109-121.
Glänzel, Wolfgang y Schubert, András (2004). «Analysing scientific networks through coauthorship». En: Moed, Henk F.; Glänzel, Wolfgang y Schmoch, Ulrich (eds.). Handbook of quantitative science and technology research. The Netherlands: Springer, 257-276.
Katz, J. Sylvan y Martin, Ben R. (1997). «What is research collaboration?». Research Policy, 26 (1), 1-18.
Laband, David N. y Tollison, Robert D. (2000). «Intellectual collaboration». Journal of Political Economy, 108 (3), 632-662.
Rey, Jesús; Martín, M. José y Sebastián, Jesús (2008). «Estructura y dinámica de los grupos de investigación». Arbor. Ciencia, Pensamiento y Cultura, 184 (732), 743-757.
Sonnenwald, Diane H. (2007). «Scientific collaboration». Annual Review of Information Science and Technology, 41 (1), 643-681.
